Ofegar-nos amb els refugiats

Avui és el Dia Internacional dels Refugiats. Joan Burdeus analitza dos assaigs que aborden aquesta problemàtica

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Els que expliquen la història dels refugiats sempre s’enfronten a la mateixa pregunta: tot això serveix d’alguna cosa? No hi ha pocs periodistes jugant-se la vida per cobrir els conflictes arreu del món, no manquen fotografies colpidores ni relats ben estructurats, ningú podrà dir que no s’ha escrit poesia o no s’han fet novel·les o pel·lícules capaces de fondre el gel de la indiferència. Però res canvia. Els reportatges, les imatges i les intervencions artístiques s’acumulen a les seccions d’internacional i de cultura, ben fàcils de fullejar, mentre la xenofòbia puja en vots a les eleccions europees. Avui hi ha més refugiats que mai i continuen morint ofegats o esperant a Godot. Per això, molts dels que parlen sobre aquesta tragèdia arriben a una conclusió existencial: encara que les coses no canviïn, algú ha d’explicar-les. Passi el que passi, cal preservar la memòria.

Dos autors catalans acaben de publicar llibres que suposen l’enèsima baula en la cadena d’aquest compromís documental: Agus Morales i Anna Surinyach, amb No som refugiats (Enciclopèdia), i Rafael Vilasanjuan, amb Les fronteres d’Ulises (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). El primer és un relat periodístic d’algú que ha trepitjat el terreny. Morales, escriptor i director de la revista 5W, ha cobert la mort d’Ossama Bin Laden, els rescats al Mediterrani i les conseqüències de la guerra a diferents països africans, àrabs i orientals. El segon és un assaig que intenta emmarcar els fets en un continu cultural, situant la crisi dels refugiats com un episodi nefast però inseparable de la llarga sèrie de la Civilització. Vilasanjuan va treballar durant més de 12 anys a Metges Sense Fronteres i ara escriu des de la distància, però sense haver oblidat el que és la primera línia del conflicte. Les dues obres tenen en comú un sentit de la responsabilitat i una serenor que les deslliura del moralisme lacrimogen. Morales i Vilasanjuan no escriuen per commoure: informen, narren i mantenen viu el testimoni.

Les dues obres també comparteixen una preocupació habitual del gremi: la importància de les paraules. Després d’haver visitat els principals camps de refugiats d’arreu del món i d’haver conegut centenars d’històries individuals, Morales va arribar  a la conclusió que “la paraula refugiat era pronunciada, sobretot, als països d’acollida. Per a ells, aquesta paraula només té sentit per reivindicar els seus drets, per mirar de rebre protecció internacional”. Ser o no ser depèn de quin mot pronunciï l’Estat. Refugiat o immigrant econòmic? El segell que estampa la burocràcia europea sobre els cossos fa la diferència entre poder acollir-se al dret d’asil i començar a reconstruir la vida o ser condemnat a esperar eternament a la terra de ningú. Però tan importants són els efectes de les paraules en els que les reben com en els que les pronuncien: negar l’auxili a un refugiat suposa un cost moral. En canvi, dir a un simple immigrant econòmic que a casa nostra no hi ha prou diners és un formalisme indolor.

Morales i Vilasanjuan dediquen els seus esforços a fer-nos veure que el més racional és actuar humanament, que la solidaritat és un acte de responsabilitat política i no una descàrrega sentimental. Sense caure en la culpabilització desdibuixada d’Occident per tots els mals del món però sense deixar d’exposar el cinisme de les grans potències –què és la guerra de Síria, sinó una guerra entre Amèrica i Rússia externalitzada?-, els autors ens exposen de manera clara i ordenada per què fugen, qui són, on viuen, com viatgen i cap a on van els refugiats d’avui. El resultat no és un relat neutral: els fets obliguen i la crisi migratòria esdevé una qüestió de drets i deures compartits pel conjunt de tota la comunitat humana. Per això Vilasanjuan no parla de caritat, sinó de civilització: “L’Europa que hem heretat, en la qual vivim avui, aquesta que forma part d’una civilització creada a partir de valors com la solidaritat o l’asil […] no pot destruir aquest llegat si no volem acabar ofegats també tots nosaltres”.

Refugiats, forasters, immigrants, persones? La batalla per les paraules que és una batalla per les consciències persistirà. Però l’exercici de documentar els fets i mantenir viva la memòria de l’horror ha de perviure al marge del naufragi moral d’Europa, canviïn o no canviïn les coses. L’existència de llibres com els de Morales i Vilasanjuan és la condició de possibilitat de recuperar la humanitat mutilada per la nostra (in)acció. La seva tasca encarna el que el filòsof Giorgio Agamben reivindica quan diu que el refugiat no és l’excepció de la política, sinó la norma. La imatge de com el poder pot reduir un ésser humà a la “mera vida” i despullar-lo de tot allò que el fa ser alguna cosa més. Segons Agamben, l’única  manera de construir una nova ètica i una nova biopolítica és a partir d’aquest fracàs col·lectiu que encarnen les persones sense estat, sense llar i sense drets: “Si qui veritablement recull testimoni d’allò humà és aquell la humanitat del qual va ser destruïda, això vol dir que la identitat de l’home i el no-home mai no és perfecta, que sempre resta quelcom. Aquest quelcom és el testimoni”. Vet-ho aquí dos testimonis dels nostres temps.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació