Odissea a la Masia del Barça

El darrer protagonista de Joan Jordi Miralles es diu Ulisses i el que travessa al llarg de Triomfador (Males Herbes) és una odissea, amb reptes, sang, cants de sirena i retorn a casa inclosos. La novel·la, ambientada als anys noranta, relata l’etapa que comprèn els tretze i els divuit d’un noi manresà que és seleccionat per jugar a l’equip de bàsquet del Barça i marxa a viure a la Masia. És a dir, aconsegueix el que, en termes de masculinitat catalana, equival a tocar el cel. Això fa que, molt d’hora, entri en contacte amb una versió intensificada del poder, la violència, la competitivitat, la por i la solitud adolescents. I Joan Jordi Miralles ho narra amb la fredor que caracteritza la seva prosa i un ritme atlètic. 

Triomfador és una novel·la circular: arrenca quan l’Ulisses és un estudiant més a Manresa, relata la seva passada per la Masia i, finalment, el seu retorn a casa. L’Ulisses és naturalment bon esportista i, per tant, està acostumat al privilegi al pati i als seus primers equips de futbol i bàsquet. És un encert partir del món d’abans de la Masia per no considerar del tot excepcional el que viu quan, una vegada s’hi trasllada, passa a baix de tot de la cadena depredadora. Als passadissos de l’internat no hi ha cap supervisió adulta i hi manen els futbolistes i els veterans, que humilien els altres fent-los dutxar-se vestits o menjar el propi vòmit. Qui viu a la Masia sap que es troba en un camí envejable, i sota l’empara de l’extraordinarietat, la llei del més fort s’intensifica. Així, l’Ulisses aprèn la masculinitat amb els codis d’un món lleugerament antic, en el qual les pulsions eròtiques es barregen amb la violència i encara no existeixen paraules com bullying per codificar els abusos.

Joan Jordi Miralles va ser jugador de bàsquet a la Masia i descriu Triomfador com una “ficció amb coneixement de causa” que ha escrit al llarg de deu anys. Ha volgut fugir de la seva proximitat amb els fets amb un narrador que, com sempre en la seva obra, és de pedra. Miralles escriu amb un estil molt sec, que no es permet ni floritures ni tesis ni judicis de valor, sinó que assenyala periodísticament els fets i la seva repetició per transmetre la violència i la incomoditat al lector. Cal dir que, si aquesta distància del narrador lligava molt amb l’ambigüitat dels relats de Marginàlia, a Triomfador es fa difícil no acomodar-se en la compassió pel protagonista, però Miralles s’atura abans d’arribar-hi del tot. Escriu en una escena de linxament a un company de l’Ulisses: “L’arraconen i li peguen encara més fort i més seguit. En Mompalau es col·loca en posició fetal. El lavabo s’ha omplert de futboleros que s’ho estan passant bomba. L’Ulisses tampoc no pot dissimular una primitiva expressió de curiositat i satisfacció. Li sobrevé un riure intranquil que li neix de les entranyes i que el seny no pot aturar”. 

Parlàvem de repetició. En aquesta novel·la el sentit del ritme hi té un paper important perquè Miralles juga al paral·lelisme amb el bàsquet: alterna moments de màxima tensió amb els de pausa defensiva, els esclats de violència amb el rastre de por i tensió que deixen després en els silencis. La novel·la es recargola sobre si mateixa: cada vegada que l’Ulisses es deixa seduir per l’esperança, apareix un nou botxí o un nou entrebanc en el joc. I és en aquesta espiral violenta i reiterativa on Miralles inclou la informació que el seu narrador glacial ens nega. Van passant les pàgines, el protagonista es va endurint, i s’adona que ha descobert massa d’hora que el poder i una idea masculina d’ambició requereixen petrificar-se el pit per sobreviure.