“Ocnos i el parat esglai” de Salvador Espriu al Festival de Poesia de Sant Cugat

El dia abans de la cloenda, consistent en un recital de poesia a càrrec del Poeta d’Honor Joan Margarit, el Festival de Poesia de Sant Cugat va presentar Ocnos i el parat esglai de Salvador Espriu, obra que recopila i revisa tots els pròlegs, articles, notes i comentaris (literaris i no tan literaris) del poeta.

L’acte es va celebrar a la Casa de Cultura, on el públic va gaudir d’una classe magistral a càrrec del crític Sam Abrams i de l’acadèmic Fèlix Fanés sobre el poeta de Santa Coloma de Farners. L’acte va estar secundat pel pintor Sergi Barnils, il·lustrador de l’obra, i l’editor Ramon Balasch.

Amb permís de Maragall i Pere Quart, Espriu és el poeta català més popular després de Verdaguer i Sagarra, encara que probablement no el més llegit, que seria Martí i Pol. Malgrat la seva reticència a la popularitat, el compromís amb el país li permet connectar amb els lectors d’avui, i conservar vigència i vitalitat. En aquest sentit, segons Abrams la importància del llibre a penes es pot exagerar, i no va dubtar a qualificar-lo com “un esdeveniment de primera magnitud, una joia de la corona”.

Concebut pel poeta per aplegar el material dispers que va deixar al llarg dels anys, s’hi troba fins i tot crítica, malgrat la reticència d’Espriu a escriure’n –cosa que no l’estalviava d’ésser un crític ferotge. Referint-se a la cruesa amb què s’expressava sobre la realitat social, Fanés va aconseguir la complicitat del públic en afirmar que “Espriu era un autèntic mal educat”; com ho eren els seus admirats Goya o Brueghel, per exemple. A Ocnos, però, aquesta aspror es suavitza. Entès com a dietari, el llibre ens acosta precisament a l’Espriu més personal, als seus canvis d’humor, a les diferents facetes de la seva persona.

Una publicació cabdal com aquesta no s’hauria pogut portar a terme sense la política editorial de Ramon Balasch, auxiliat per Mireia Mur. Tampoc sense el suport de l’artista Sergi Barnils, que ha dotat el llibre d’esplèndides il·lustracions, significativament influïdes per les mateixes lectures que obsessionaven Espriu. Tornant a Balasch, ja als anys 80 va ser l’artífex de Llibres del Mall, segell que va consolidar noms com el propi Martí i Pol. Abrams destaca l’editor per la seva “lleialtat i fidelitat” envers la memòria d’Espriu, una lleialtat de 33 anys. Fanés abunda en la idea: “El llibre és admirable perquè respon a una dèria”. No és la primera vegada que Balasch s’embarca en un projecte d’aquestes característiques: l’any 2000, a l’editorial Proa, va fer el mateix amb Albert Ràfols Casamada. El resultat de la vocació de Ramon Balasch té un nom: patrimoni.

Fugint del món editorial mercantilista del darrer decenni, Sam Abrams destaca el panorama literari actual, cada vegada més representat per segells petits. I adverteix que ha d’actuar de bracet amb la societat civil, lluny de grans objectius econòmics i de subvencions institucionals. Una realitat editorial que probablement veurem sovintejar en el futur, i que s’escampa a d’altres vessants de la realitat cultural.

Mai al llarg de les tretze edicions del Festival de Poesia, el Poeta d’Honor havia compartit tant de protagonisme amb un altre poeta. No per manca de similituds: més enllà de la seva popularitat innegable, Joan Margarit i Salvador Espriu destaquen per la unitat de les obres respectives. Empès per les circumstàncies polítiques que afecten el país, l’Any Espriu demostra cada dia que la poesia –una poesia d’alta banda exigent- conserva tirada popular, que es pot vendre i que té lloc als mitjans de comunicació. Si es tractava d’entrar a la roda de la maquinària de promoció, Espriu hi ha entrat amb força. Ocnos i el parat esglai és un pas més en aquesta presència del poeta.