Núria Cadenes. La contista biògrafa

Fa uns anys, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) confeccionà un reportatge sobre una amant valenciana de Joan March, contrabandista mallorquí. Tard o d’hora, aquella història havia d’emergir: ho ha fet en forma de novel·la biografiada. L’escriptor Xavier Aliaga torna a Núvol amb una esplèndida lectura d’El banquer (Edicions 1984).

Fa uns anys, Núria Cadenes (Barcelona, 1970), escriptora i periodista reconvertida a llibretera, confeccionà un reportatge per al setmanari El Temps sobre una amant valenciana de Joan March, contrabandista mallorquí que acabà sent banquer i magnat de la premsa. Una personalitat polièdrica, fruit de la seua tèrbola època (visqué la Guerra Civil a Espanya, la Segona Guerra Mundial i les respectives postguerres), amb infinites possibilitats literàries que restà a viure en algun racó de la ment de Cadenes. Tard o d’hora, aquella història havia d’emergir: ho ha fet en forma de novel·la biografiada, la primera de l’autora, titulada amb un concís però suficient (en el temps que corren) El banquer.

Escriure és decidir. I les decisions, sobretot les primerenques, són determinants. Amb aquell material sobre March, l’autora podia haver armat una sòlida novel·la biogràfica recreada amb elements de ficció. Podria haver funcionat, perquè Cadenes és llegidora i té ofici. No ho sabrem mai. Sortosament, l’opció de l’autora té a veure amb el seu conreu del conte: en el camp de la ficció havia lliurat AZ (3i4, 2009), un notable recull de relats amb l’influx ben present de Pere Calders. I el tret distintiu d’El banquer és la forma d’armar la història, amb una sèrie de relats successius i relativament independents que funcionen a la manera d’un trencaclosques.

Fet i fet, anem coneixent d’aquesta forma impressionista, a pedaços, la vida i malifetes del protagonista, però també de la resta dels personatges, en un format que té més a veure amb el retrat coral, amb una panoràmica de rostres, que amb un primer pla cinematogràfic. Aquesta opció és un repte per al lector, que cada capítol s’endinsa en fets i personatges diferents, de vegades sense saber ben bé, fins que passen alguns paràgrafs, a qui s’està referint la veu narrativa. Una diversificació que no grinyola, perquè per la novel·la desfilen presumptes personatges secundaris, com ara l’esposa legítima o també l’amant del protagonista, ben suggestius.

Més discutible a priori és la decisió d’alliberar el personatge principal de l’ombra allargassada de March, que en la novel·la el coneixerem com a Miquel Lluc. Però això atorga llibertat a l’autora per afegir collita pròpia, en una sucosa alternança de fets reals i inventats que competeixen en capacitat de sobtar i colpir el lector. Contribueix a això el pes de la maldat, la mesquinesa i la manca d’escrúpols de Lluch, tot i que Cadenes té la prevenció d’equilibrar els colors en el dibuix final. El material de partida era indubtablement sucós, però s’ha de presentar, ha de tindre vida i, si hi ha sort i talent, ànima. I no direm que tots els relats suren en el mateix brou d’excel·lència, però no hi ha cap de sobrer o rutinari.

Un altre encert decisiu, que té a veure més amb la capacitat que amb la concepció, és l’estil, el treball amb la prosa per aconseguir aquella densitat fluida tan cara de llegir. I juntament amb això hi ha la feinada lingüística, la manera reeixida en què una senyora barcelonina que viu a València ja fa uns quants anys trau avant una novel·la amb diferents registres però amb un pes molt important del mallorquí col·loquial. No era gens fàcil.

Comptat i debatut, potser El banquer decebrà els amants de les biografies canòniques ambientades en temps pretèrits. O a aquells que esperaven una novel·la inspirada amb esperit matemàtic i científic en March (el banquer). Els lectors sense prejudicis, tanmateix, fruiran d’un llibre sorprenent i poderós que sura sobre els gèneres i defensa amb solvència i bona cal·ligrafia un bon grapat de valentes decisions literàries.

El banquer (Edicions de 1984, 2013), 237 pàgines.