Núria Bendicho: “Vull que el lector triï la llibertat”

Mentre estudiava la carrera, la Núria Bendicho va passar més hores a l’Ateneu que a la facultat de Filosofia. Li agraden la solitud i la truculència i ha impregnat d’això la seva primera novel·la, Terres mortes (Anagrama). Es tracta d’una història ubicada en un espai indefinit de la Catalunya rural, en la qual tretze monòlegs de tretze personatges diferents reconstrueixen un assassinat. L’espai és hermètic, la narració esvalotada i els personatges obsessius i presoners d’una violència atàvica. Parlem amb la Núria sobre aquesta violència, sobre la vergonya i sobre els relats que construïm per conviure-hi.

T’autodefineixes com autodidacta i viatgera. 

Viatjar i llegir són dues coses que m’identifiquen. Jo no anava a classe durant la carrera de Filosofia. Soc molt crítica amb el sistema educatiu i estic molt enfadada amb ell, i per això vaig decidir estudiar els exàmens pel meu compte. Em passava el dia a l’Ateneu llegint. No entenc que ens hagin de dir què hem d’estudiar, quan hem d’estudiar i com ho hem de fer. M’agrada més obsessionar-me amb un tema i anar-lo desenvolupant pel meu compte. Jo vaig partir de la filosofia, perquè venia d’una època molt fosca de la meva vida, i necessitava respostes i sobretot formular-me moltes més preguntes. Cercava noves maneres d’entendre el món.

Ho vas trobar?

Tot i que jo no combregui amb la carrera, la filosofia m’ha ajudat molt a ser crítica amb el meu entorn, i aprendre el que és i el que no és de la vida. Tenir criteri, bàsicament. 

També ets viatgera.

Vinc d’una família molt especial, que sempre m’ha empès a escampar la boira. El primer viatge que vaig fer va ser amb el meu avi quan tenia quinze anys, vaig travessar Equador, i des de llavors no he parat. M’agrada anar a treballar fora. Sempre enfoco la meva vida en funció d’una inestabilitat.

Influeix la teva escriptura?

A Terres mortes es nota la mirada crítica, la reflexió. Els personatges són molt solitaris i això beu de la manera com afronto els meus viatges. El que més m’agrada és estar sola en un indret i explorar-lo pel meu compte. Tot i això, és una novel·la ambientada a la pagesia rural catalana de fa un segle. Ara estic plantejant-me si ambientar la següent novel·la a la Dinamarca rural, que és un lloc on és viscut. També dubto si situar-la al segle XXI, perquè hauria d’incloure la tecnologia i és una cosa que no m’atrau. 

Quina és la primera idea de Terres mortes?

La primera idea va ser la vergonya. Volia escriure una novel·la sobre com els homes són més lliures quan trenquen les normes socials, i com els que no senten vergonya les trenquen encara més. A partir d’aquí, vaig anar desenvolupant els personatges i la història. Tenia clar en quina direcció volia que es desenvolupés la història, perquè és una història de suspens sobre un assassinat que va cap a una imatge final. Les imatges se m’apareixen de cop i volta i m’hi obsessiono fins que no les escric.

I per què l’ubiques en aquesta zona rural indeterminada?

Això ve de les lectures que he anat fent al llarg de la meva vida. Em volia inspirar en La mort i la primavera de Rodoreda i generar un espai indeterminat i atemporal, un indret rural sense tecnologia, on hi hagués llibertat creativa. També em permet crear el fet d’escriure sobre un lloc tan allunyat de mi, perquè jo soc de ciutat.

S’ha dit molt, això. Sovint he vist el títol de Terres mortes acompanyat de referències a Rodoreda i Faulkner. 

Jo volia fer un homenatge als meus mestres. De fet, al llarg de la novel·la els vaig fent picades d’ull. Tallo el braç al nen en honor a la madrastra de La mort i la primavera, que té un braç més petit que l’altre. També hi ha un moment on apareixen violetes en honor a Prudènci Bertrana. Apareix l’hospital en honor a Thomas Bernhard. També hi ha molt de Faulkner, però no puc dir on perquè seria un espòiler. El fet d’ambientar la història a la pagesia rural catalana és forçat, perquè volia un diàleg amb aquests autors i amb Víctor Català. Hi ha un punt d’inseguretat quan ens referenciem sobre en autors molt grans. Si acabes de començar, t’hi has d’acostar de puntetes. Però potser és cert que cada cop estem més alienats i necessitem fer arrels i comunitat. 

Què és el que t’agrada de tots aquests autors?

Que em fan reflexionar sobre la meva condició existencial com a persona. Reflexionar sobre la vida i la mort. M’agrada molt la truculència. 

L’indret on situes Terres mortes és àrid. Sembla que la natura rebutgi la gent que hi viu. 

Sí, és ferotge. Així com Víctor Català fa que la natura sigui un element més de la narració, volia que els meus personatges veiessin que la natura del seu voltant és hostil com ells.

Hi ha un fragment on escrius “els plors són d’aigua i en l’aigua és on moren les dones perdudes”. També hi ha una dona que mor en un pantà. 

Ben vist! Volia fer una simbologia constant dins l’obra que relacionés la dona i l’aigua. Per a això m’inspiro en el quadre de l’Ofèlia de Millais. Aquesta imatge és també l’origen de Terres mortes. 

El que sobta és que els teus personatges tenen una animalitat molt evident que va acord amb l’entorn àrid i aïllat on són. Però a l’últim capítol, que és l’únic que ubiques a la ciutat, les persones són horribles igualment. 

A tot arreu hi ha persones boges i rebels que no tenen vergonya. Això ens ho podem trobar a la ciutat o al camp. La solitud del camp no és diferent de la solitud de la ciutat. I els personatges solitaris sempre són personatges folls, perquè estan desconnectats de la civilització. Vaig traslladar la novel·la a la ciutat perquè estava molt ofegada d’escriure al món rural i necessitava sortir-ne. Jo tenia clar que volia construir una novel·la angoixant pel lector, però no vaig comptar que també ho seria per a mi. Vaig patir molt escrivint-la. Molt! Soc una persona molt exigent, molt insegura, em costa molt creure que soc una bona escriptora. Suposo que pel fet de ser dona tinc més síndrome de l’impostor.

Abans has dit que el punt de partida de la novel·la és la vergonya, la qual els homes i les dones viuen de manera molt diferent. En general, els homes de la història no la senten, però el personatge més vergonyós sí que és un home: el capellà.

El capellà és qui té més vergonya dels seus actes, però ell no s’adona. De fet, ens adonem que la sent quan se li escapa el tema i parla de la vergonya al nen. Però ell no la sent, perquè creu que està actuant per un deure cristià. És també el personatge més fastigós. La meva família és cristiana, i jo volia recollir el que jo he après al llarg de la meva vida i he estudiat sobre el cristianisme. Bevem molt de la moralitat cristiana, que ens empresona, i volia reflectir-ho. 

Les dones de la novel·la retraten diferents tipus de feminitat. 

Quan vaig començar a escriure, la novel·la no era feminista. Em vaig anar polititzant a mesura que l’escrivia, perquè vaig tardar quatre anys. He narrat la feminitat com jo l’he viscut sempre: dones esclaves. A mesura que anaven passant els anys, vaig veure que m’havia de posicionar i vaig crear personatges capaços de representar diferents tipus de feminitat en un sentit patriarcal. Això vol dir diferents tipus de submissió.

Això va de la mare, a qui tothom titlla de bèstia, fins la Maria, que es diu d’ella que no ha pres una decisió en tota la seva vida.

Terres mortes gira al voltant de la mare, tothom la titlla de boja i d’animal, però quan et poses dins seu, hi trobes una persona sensible. El personatge de la Maria està molt sotmès, però ella no s’adona de la seva submissió, viu alienada i aïllada. En canvi, altres personatges com l’Eulàlia, són conscients de la seva submissió i s’hi rebel·len. L’Enriqueta es rebel·la contra la societat en general, perquè decideix aïllar-se amb els bojos. També la Rosa és lliure, perquè decideix deixar-ho passar tot.

Ostres, doncs quan llegia la novel·la vaig sentir certa claustrofòbia, perquè cap dels personatges mai no s’acaba de rebel·lar del tot. 

A Terres mortes, hi ha subversions temporals. Sí que hi ha personatges que es rebel·len, el que passa és que no es rebel·len contra el que nosaltres entenem per violència. Dins del seu món, es rebel·len contra una moral molt tancada sobre si mateixa. Els personatges de Terres mortes són lliures perquè no han estat educats. La moral cristiana és una cosa que els és aliena, però alhora és una llosa. Lluiten per escapar-ne, però no es plantegen que ho estan fent. 

De fet, hi ha cert determinisme al llibre. Hi ha un moment on escrius “quan ets jove i creus que tot està per fer sense adonar-te que tot el que has fet ja ha començat a cordar, que tot el que has pensat ja t’ha definit i rarament res de nou no et definirà més endavant”. 

M’agrada la idea d’immobilisme. No podem fugir d’allò que ens correspon. El lloc on neixes i creixes et condiciona i aquest determinisme és el que vull que quedi clar a la novel·la. Crec que hi ha poques sortides i poca llibertat. La politització permet anar trencant barreres, però la barrera final és impossible de trencar, sempre hi ha un pes que t’està asfixiant. 

La polifonia de veus que utilitzes et va bé per mostrar contra què lluita cada personatge?

Hi ha molts personatges que ni tan sols s’adonen, de la violència que pateixen. Jo vull mostrar la violència ideològica que pateixen les dones. Aquells discursos fraudulents que ens narrem a nosaltres mateixes per poder suportar la nostra esclavitud. Per exemple: la Maria està enamorada del capellà, l’estima amb devoció, però tots sabem que aquesta relació és nociva, perquè el capellà és un dèspota i un pederasta. En canvi, ella s’autoenganya i considera que és l’amor de la seva vida, que ha de passar la vida esperant-lo. Les dones creem constantment aquesta mena de discursos. Els homes no necessiten qüestionar-se ni amagar res, perquè fan el que volen.

Hi ha un rerefons polític a la novel·la, doncs. 

Jo soc conscient que escrivint una novel·la genero discurs, però em vull posicionar de cara al lector, no de cara als meus personatges. Jo no vull que els meus personatges femenins siguin lliures, sinó que el lector s’adoni de la violència que viuen i triï la llibertat.