No, vostè no m’ha decebut, Mr. Talese

Però no, vostè no m’ha decebut Mr. Talese. Què ens quedaria si no? Les idees polítiques cada cop més dretanes de Tom Wolfe

David Vidal és professor del Màster en Periodisme Literari de la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquest article confessa la seva complexa devoció per Gay Talese, el llegendari periodista nord-americà, considerat avui el Sant Pare del Periodisme. També forma part del col·lectiu d’acció periodística Som atents.

Gay Talese.

Potser em recorda. Vostè sortia del plató de televisió i tot de joves fans estaven a la porta del carrer, no –òbviament– esperant-lo a vostè, sinó a Lewis Hamilton i Jenson Button, que havien estat entrevistats al mateix late-show en què vostè havia estat presentat com el Sant Pare del Periodisme. Ningú va saber qui era aquell home ja gran, elegantment vestit amb armilla i barret, que s’obria pas entre una petita multitud. Nobody but me. Em vaig fer el distret per topar-m’hi amb elegància –jo també anava amb americana.

-Talese, I’m overjoyed to meet you.

Una foto d’aquell moment encara em fa de salvapantalles, i me n’hauria fet catifetes pel ratolí, pòsters, tasses i samarretes. “Aquest sóc jo amb en Talese”, dic quan, casualment, ensenyo el salvapantalles. Sé que de tot aquest sidral els meus amics en fan broma. Que els meus alumnes se’n riuen. I què? Per mi, certament, vostè és, Mr. Talese, el Sant Pare del nou periodisme, del periodisme narratiu, de la literatura documental (digueu-ne com vulgueu). Crec en la seva Bíblia professional, que es resumeix amb “fer sentir el lector com si estigués allí” quan escriu i en “estar sempre tan a prop com es pugui estar” quan investiga els seus temes. Ho explica molt clarament, en aquests termes, a Vida de un escritor, quan rememora les converses de son pare amb els clients de la sastreria, mentre en prenia les mesures, que li van fer de mestratge per les seves posteriors converses amb les fonts. Vostè, de petit, va aprendre a escoltar atentament, a fixar-se en petits detalls de cada persona, els que revelen els implícits fonamentals, tot el que mai és dit però que batega amb força en el caràcter d’un personatge i que, al capdavall, és l’aportació fonamental d’un text. D’aquells anys li ve el costum de prendre apunts en els petits cartrons quadrats que les tintoreries col·loquen a les butxaques quan es renten i planxen les americanes.

La seva aportació, Mr. Talese, és fonamental tant per al periodisme com per a la literatura del segle XX. Va abordar temes que no estaven sent ben explicats pels mèdia, com la revolució sexual dels 60 i dels 70 als EUA a La mujer del prójimo o com la màfia de Nova York a Honrarás a tu padre, a banda d’escriure els millors encontres i retrats del periodisme literari del segle XX. I ho va fer amb l’ambició humil de l’escriptor realista, sempre observant sobre el terreny, sempre anotant-ho tot en els petits cartronets, una llista de gestos i de costums, l’inefable de les persones, allò que les fa ser elles. Això no només demana sensibilitat: demana moltes hores de feina, de seguiment, de preguntar i d’escoltar, de saber mirar i, sovint, de callar. Vostè, Mr. Talese, a la seva edat, continua viatjant pel món, seguint les seves històries, els seus personatges. Al periodisme nord-americà existeix un respecte tan gran per aquesta feina que els grans autors no es jubilen i no es dediquen a fer columnes d’opinió inanes sobre –posem per cas- l’aire condicionat dels taxis o el lloc on millor es fa l’steak tartar. En canvi, al nostre país, Mr. Talese, en aquest mateix on la gent s’ha escandalitzat per les seves darreres declaracions, les seccions d’opinió dels diaris acaben sent massa sovint un cementiri d’il·lusions, d’aquells que van ser en el seu dia escriptors prometedors, periodistes de carrer, que feien bé la seva feina i que, en comptes de seguir fent-la, han acceptat un piset i una pensió per abandonar aquest hàbit tan menyspreable de furgar en la realitat, en la vida dels altres. Al periodisme anglosaxó, sobretot al nord-americà, Wolfe, Talese, Breslin, McGinnis, Thompson, Janet Malcolm, Hersey, Southern… –i tants d’altres!– van romandre (o romanen, els vius, per vells que siguin) a peu de carrer, buscant històries, documentant-les, pensant com escriure-les perquè resultin més eloqüents.

Vostè, ara, Mr. Talese, pateix un procés de desballestament com a icona literària similar al que va patir Kapuscinski quan, un cop mort, alguns col·laboradors seus van posar en dubte el seu mètode de treball i el van acusar d’inventar-se parcialment elements de les seves obres. Més enllà del debat sobre Kapuscinski, que aquí no podem abordar però que, com sol passar, va patir la inquina de tots els que no l’han llegit mai, no crec que ambdós casos resultin comparables. Vostè va convocar recentment l’atenció del món editorial anunciant amb un avanç al The New Yorker un nou llibre, El motel del voyeur, fruit de dècades de treball, per bé que no de forma continuada: la historia d’un voyeur, Gerald Foos, que va arribar a comprar un motel per tal de foradar els sostres de les habitacions –discretament–, cosa que li va permetre, durant anys, tafanejar la vida social, delictiva, sexual, familiar del país, segons deia el mateix voyeur, amb un grau de realitat molt superior al de moltes recerques sociològiques, atès que en aquest cas l’observació passava inadvertida i no modificava la conducta dels (posem per cas) amants. Vostè mateix, Mr. Talese, va acudir en diverses ocasions al motel i el voyeur li va permetre comprovar l’astut dispositiu. L’èxit de la promoció va ser desbordant. Nou llibre de Talese. La història tenia elements per ser un nou clàssic.

Kapuscinski

El que ve després només s’explica en un país amb la cultura periodística dels EUA. El canon periodístic als EUA es construeix a través d’una cruel competència entre Joseph Pulitzer i William R. Hearst al darrer terç del segle XIX. El manament suprem sobre el qual el periodisme creix i s’edifica com un negoci de masses està escrit en un cartell que Pulitzer penjava a les seves redaccions: Facts, Facts, Facts. Els EUA és un país on la majoria de publicacions serioses tenen responsables d’edició anomenats fact checkers, dedicats només a comprovar que tot el que es publica és cert, i tot vol dir tot. Des de les dades del PIB d’aquell país subtropical que apareix al tercer paràgraf de la crònica de la pàgina 27 fins a la biografia de l’entrevistat de portada. Fact checkers: comprovadors dels fets que s’expliquen. És el ministre visible d’una forma gairebé religiosa de viure la responsabilitat de la informació. En aquest context autoexigent, en què els reporters han de lliurar fins i tot les seves notes i apunts als fact chekers, és clar que també es donen enganys, però molts són detectats i, a més, alguns d’ells han originat grans escàndols, com va passar amb el cas de Jason Blair a The New York Times o el cas The New Republic. En tots dos casos periodistes joves que buscaven una drecera cap a l’estrellat es van inventar notícies. Els fact checkers propis o d’altres mitjans els van posar en evidència. No cal que faci la comparació amb el periodisme espanyol o català; les notícies exagerades, inventades, sense fonts, fonamentades en rumors, no només són quotidianes, sinó que quan es detecta una mentida, una notícia inventada, no passa mai res, i les denúncies es perden com llàgrimes a la pluja (perdó).

És per això, Mr. Talese, que entenc l’escàndol per les seves recents declaracions segons les quals vostè havia perdut la confiança en Foos, font principal del seu relat, i en les que assegurava que era una persona deshonesta en les informacions que li havia proporcionat i que vostè no havia comprovat prou. Bum. Vostè mateix va dir que les crítiques rebudes en aquest sentit des d’altres mitjans com el The Washington Post tenien raó, i que considerava que el millor era retirar el llibre. És una reacció fascinant, d’una honestedat de pedra picada. Les esperables pressions editorials li han fet moderar el discurs, i ara més aviat diu que no hi ha motius per retirar-lo perquè hi ha altres elements de valor a la història. Té vostè bona part de raó. Però tots sabem que el millor seria, efectivament, retirar-lo (tot i que jo sóc dels que se’l compraran).

A més, per acabar d’escalfar l’ambient, tot just en una entrevista concedida per fer promoció del llibre, vostè va fer algunes manifestacions que s’han entès com un acte de misogínia (que eren un cert acte de misoginia), molt reprovables, en les que obviava la important contribució de les dones en el camp del periodisme narratiu. En part és comprensible, perquè el que vostè va dir és que cap dona concreta li havia servit d’inspiració o d’exemple, cosa que tampoc em crec: ¿no va admirar Lillian Ross, o la mirada de Linda Wolf o Dorothea Lange, ni la valentia abrupta i intel·ligent d’Oriana Fallaci…? ¿No ha llegit i admirat Harper Lee, que també contribuïa habitualment al The New Yorker com vostè? No m’ho crec, certament.

En fi, no m’aturo aquí i acabo on he començat: des d’aquella nit en què ens vam trobar, Mr. Talese, no ha minvat ni minvarà un bri la meva admiració per vostè. Treballar fins a una edat tan avançada és una decisió encomiable però em temo que té contrapartides inevitables. La primera, la pèrdua de cura en aquesta feina terrible, dionisíaca i embogida de fer no ficció amb criteris estètics de qualitat narrativa ficcional. És una feina que comporta un treball de camp exigent que potser a certa edat és inassumible, ja. La segona, la pèrdua de contacte amb la realitat, amb el batec del temps; només així puc entendre les seves declaracions sobre les influències femenines en la seva obra.

Però no, vostè no m’ha decebut Mr. Talese. Què ens quedaria si no? Les idees polítiques cada cop més dretanes de Tom Wolfe; els darrers discursos i llibres gairebé racistes d’Oriana Fallaci; les trampetes narratives de Kapuscinski… ¿Renunciem a Wolfe, a Fallaci o a Kapuscinski? Millor assumim que aquesta feina és complexa i que, com vostè i tots aquests col·legues seus ens han ensenyat, els éssers no som blancs i negres, sinó grisos i violacis si convé, perquè som paradoxals i contradictoris… I que ningú no és perfecte.

Excepte la ratlla dels seus pantalons, Mr. Talese, i la seva prosa senzilla i prenyada de veritat. Això sí que és perfecte.

David Vidal és professor del Màster en Periodisme Literari de la Universitat Autònoma de Barcelona

Articles relacionats:

Miqui Otero: Un libel contra el periodisme literari

Gemma Casamajó. Dos llunys que es troben

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació