No future

Com ja va fer amb l'obra de Dovlatov, Labreu ens proposa ara una nova descoberta: l'autor alemany Jörg Fauser, de qui publiquen la novel·la 'Matèria primera', traduïda per Ignasi Pàmies, Fauser mostra un món desencantat i sense sentit, amb uns protagonistes que formen part d'una generació perduda.

Quan es llegeix —i encara més quan s’analitza— una novel·la, sembla que existeixi una certa obsessió per cercar-hi referències biogràfiques de l’autor, talment com si ésser capaç de localitzar-les i d’identificar-les comportés un mèrit afegit, incalculable, per al qui ho aconsegueix. Aquest hàbit, que té sentit en un estudi acadèmic exhaustiu, oblida que precisament l’essència de qualsevol bona novel·la és —o hauria d’ésser— la capacitat de ficcionalitzar la realitat: de convertir, quan cal, la realitat en ficció, però, per damunt de tot, la ficció en realitat.

En llegir Matèria primera (Rohstoff), de Jörg Fauser, Labreu Edicions, Barcelona, 2013, la primera temptació que podem sentir és la de llençar-nos de cap a la caça i captura del seu component autobiogràfic, tan palpablement evident, tan a flor de pell. Per poc perspicaç que siguis, ben aviat t’adones que, més o menys camuflat sota la figura de Harry Gelb, el seu protagonista, s’hi perfila la figura del seu autor: un bohemi aspirant a escriptor que malda per obrir-se camí al bell mig de la selva salvatge del món cultural i editorial alemany.

Tanmateix, si volem assaborir-la com cal —i bé que s’ho mereix—, cal que ens afanyem a alliberar-nos d’aquesta temptació: com succeeix amb qualsevol obra de vàlua, el que és fonamental en ella no és pas el motiu que la inspira, sinó el resultat que s’obté; no el material amb el què es treballa, sinó el fruit que produeix.

I Fauser sense dubte ha sabut llaurar bé. És possible que el seu estil, ràpid, directe, aparentment espontani, sense concessions, que en ocasions pot fer la impressió —falsa, intencionada— de poc elaborat, pugui dur a fer-se enrere a algun defensor de les essències, però si som capaços de superar aquest afany purista —si deixem de banda allò que hauria d’ésser i ens centrem en el que és—, la nostra satisfacció com a lectors estarà garantida.

Atès que l’autor alemany provava tant de viure —“Dins d’aquest sistema, aparentment no hi havia cap possibilitat de fer el que un volia fer”, (pàg. 143)— com d’escriure a la seva manera —“fes allò que no puguis deixar de fer”, (pàg. 133)—, preferint no seguir cap escola ni convertir-se en mestre de ningú, el millor homenatge que li podem fer és llegir-lo amb la ment oberta; deixant que sigui la seva prosa, àgil, sòbria, immediatament accessible, la que pugui comunicar-se amb la nostra sensibilitat. O pugui no fer-ho, per descomptat: ambdues opcions seran perfectament legítimes, si ens hem despullat de teories, regles o condicionants previs.

El món que ens presenta l’escriptor, amb una explícita i reconeguda influència de Kerouac i Bukowski, però alhora captivat pel magisteri de la prosa clàssica —“Una lectura fabulosa, Dostoievski. Bon coneixedor de l’ànima”, (pàg. 173)—, de Chandler, Hammett i de Greene, és el món en descomposició sorgit de la Guerra Freda, del temor de la bomba atòmica. Aquest món desencantat i sense sentit, del no future, poblat per tot un seguit d’ésser noctàmbuls incapaços de trobar el seu lloc a la societat, anihilats per les drogues i embriagats per l’alcohol: “Jo era un noctàmbul, mai no em llevava abans de les onze, si no calia, m’anava posant a to cap a la tarda, després de la cinquena cervesa ja podia enfrontar-me al món i a les dues de la matinada hauria pogut arrencar arbres”, (pàg. 258).

Membres d’una generació perduda, privats d’esperances ni aspiracions, que, quan no naufraguen,  caminen per la Wild Side de Lou Reed; que cerquen el seu darrer refugi en una revolució de paper d’estrassa —“tota aquella colla de subversius de pacotilla, maoistes amb subvenció estatal i subproletaris a la recerca d’un raconet calent per l’hivern”, (pàg. 157)— que té més d’excusa i justificació —“ens capbussàvem en la fatxenderia filosòfica i en l’escuma existencial”, (pàg. 238)—que no pas de realitat: “Tractant-se de literatura, els marxistes sempre havien demostrat tenir un gust ben reaccionari. I pel que fa a la política, al capdavall, també”, (pàg. 162).

Una obra que, tant per la seva visió crítica, amargada i decebuda de la societat, pel seu contingut com per la seva plasmació narrativa (cínica, iracunda i desacomplexada) recorda la incisiva novel·lística de David Castillo i, sobretot, la seva magnífica No miris enrere: “Això era la felicitat: un moment concret, mínim, com un orgasme, davant l’adversitat general de la vida”.

En conclusió, bo i no essent del tot rodona, Matèria primera—traduïda amb braó per Ignasi Pàmies— ens acara amb una literatura poderosa i profunda, coratjosa i inconformista, lliure i alliberada, que —tot i que sabent que les respostes no existeixen— s’interroga i ens interroga sobre el sentit o la manca de sentit del món on ens correspon viure.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació