No diré noms

Encara que segurament no fa cap falta, no em puc estar d’intervenir en aquest debat sobre la traducció, com a traductora, correctora i lectora.

Com a traductora agraeixo sempre que abans de publicar el llibre l’editorial el faci revisar per una persona assenyada i competent, llegiu-hi corrector, que em faci veure les meves cagades (i sempre en queden; sort que de vegades els llibres es reediten i pots revisar-los).

Com a correctora, en els més de trenta anys que fa que faig aquesta feina he pogut apreciar en una mesura força justa la qualitat dels traductors: n’hi ha de bons i de molt bons, i de dolents i de molt dolents, i en aquest últim cas he d’admetre que els corregeixo una mica a contracor, perquè els estic ajudant a fer un currículum que no mereixen i que farà que tinguin més feina, potser amb una editorial que no s’hi mirarà tant a l’hora de preparar el text per publicar-lo. Que això és una cosa que passa resulta evident: tinc registrat algun traductor que sembla un autor diferent en cada editorial en què publica.

I com a lectora, tinc una selecció de llibres que no he pogut llegir perquè la traducció nefasta no em deixava avançar; el primer amb què em va passar era en castellà i no sé si encara el tinc, però ara els col·lecciono sobretot en català –no per res, sinó perquè si el llibre que busco té traducció al català, és la que llegeixo–; en general, encara que pugui llegir el llibre sencer i entendre’l més o menys tot, sempre hi ha algun moment que em pregunto “I a l’original, aquí què hi devia dir?”, i sigui com sigui sempre pateixo per les faltes, les catanyolades i les incoherències, que no són sempre igual d’abundants, però que hi són gairebé sempre.

Últimament m’estava preguntant per què insisteixo a llegir els llibres en català, perquè no en recordo cap dels que he llegit últimament que no mereixés que el tornés a l’editorial per la baixa qualitat del producte, igual que fem per exemple amb la roba: el problema és que amb els llibres no tendim a reclamar, com si fos normal vendre traduccions dolentes o descurades; potser per una resta de moral de resistència que fa que ens sentim obligats a donar suport al ram, sobretot quan es tracta d’empreses petites, tornem a comprar un llibre d’una editorial que té un catàleg interessant però una producció deficient, i mentrestant les editorials abarateixen costos pagant poc als traductors i una misèria als correctors (si és que en tenen, que de vegades ni el del Word no passen), i els fan córrer a tots més del compte, i el peix es va mossegant la cua.