No

No es pot jugar als escacs amb guants de boxa. No es pot jugar al parxís i donar un cop de peu al tauler quan el dau no és favorable. No s’hi val a tergiversar les paraules ignorant els diccionaris. Als Parlaments s’hi va a parlar, a enraonar i no a boicotejar els arguments que no agraden. No es poden inventar notícies per confondre l’opinió pública. No es pot creure indefinidament que la gent és mesella i sense criteri.

No és veritat que en política “tot s’hi val”. No és cert que es puguin canviar les idees a bastonades. No és possible ser demòcrata a crits i només des de la majoria absoluta. No es pot mirar a l’altra banda davant qualsevol vulneració dels drets humans. No és tolerable infringir normes consultant la tarifa de multes.

No es treu profit de la verbositat de les lleis ni de la transparència que, subtilment, dificulta l’accés a determinades informacions de l’administració pública. El cos de lletra de qualsevol contracte ha de ser prou gran per no haver de menester una lupa, el seu redactat ha de ser extremadament curós per tal que el pugui entendre tothom, és a dir la ciutadania en general, també la que no és experta en lleis.

No es pot maquillar la manera com es convoquen i s’adjudiquen concursos públics de tota mena. No es poden facilitar llocs de treball (ni els serveis externalitzats) privilegiant la informació entre familiars directes o persones molt properes: encara que cap llei ho prohibeixi, fa lleig. No és just el secretisme en la concessió de subvencions a la cultura. No es pot justificar cap mena de discriminació per raó d’opció sexual, religiosa o ideològica.

No s’ha de permetre l’exercici de la professió de mestre a persones que no tenen ni demostren capacitat ni interès. No es pot acceptar, no s’accepta, l’ús de les paraules “infantil”, “pati d’escola” o “classe de P3” per descriure comportaments deplorables exclusius dels adults. No és tolerable la superioritat implícita dels universitaris per sobre dels pàrvuls i que l’atenció i pressupostos dels primers siguin “més grans”. No s’abusa dels infants, ni de les persones vulnerables per una o altra raó, mai.

No s’exclou als qui no dominen les TIC o no estan connectats a internet. No es juga a fer el trilero amb els diners públics, ni que siguin les quotes d’una escala de veïns o el pressupost d’una associació de mares i pares.

No és veritat que la competició sigui l’única forma de supervivència humana. No s’hi val l’intercanvi de cartes sota la taula, ni jugant a la brisca, ni jugant al pòquer. No són saludables les apostes en les lluites de galls ni tampoc en les curses de cotxes en carreteres d’ús públic. No és exemplar que es comprin partits de futbol ni que aquest sigui un esport que hom es troba fins a la sopa.

No ha de quedar impune el lucre a costa del patiment de la gent. No és d’humans complaure’s en el dolor humà. No es maltracten els animals.

No es pot consentir que allà on uns hi veuen una olla exprés, uns altres hi vegin una bomba. Ni que algú sigui jutjat per delictes que no ho són. No s’hi val a inventar o modificar lleis sobre la marxa.

No és difícil de reconèixer l’expressió de violència o de cinisme en la cara dels que mai no miren als ulls. Les bèsties marines no existeixen, l’única monstruositat real és la d’empresonar els qui salven vides obeint la norma sagrada de la solidaritat en tots els mars.

Que per no dir no a aquestes i tantes altres coses, no fos cas que acabéssim amb cara de totxo o mur humà i ens acostuméssim, dòcilment, a comprar números de loteria acabats en 155, sense saber per què.