Nino Haratischwili: “Sense una quota de dolor, no es pot escriure bona literatura”

Nino Haratischwili (Tbilissi, 1983), dramaturga i escriptora, ha escrit la magnífica La vuitena vida (per a la Brilka), editada en català per Navona. Sense ser autobiogràfica, però inspirada en la Geòrgia de la seva infantesa, la novel·la ens narra la història de sis generacions d’una mateixa família durant l’era soviètica, creant un retaule fascinat i pertorbador d’escenes i personatges. Tot començarà quan la jove Brilka, de 12 anys, s’escapa a Viena per assolir un dels somnis familiars. La Nitsa, tieta de la Brilka, serà l’encarregada d’anar a buscar la seva neboda. I amb el desig d’ajudar-la, li confessarà ‘la vuitena vida’, el relat familiar, per oferir a la Brilka l’oportunitat de reescriure la seva pròpia història, traspassar el destí de tots, deixar-lo enrere i ser lliure. A partir de la veu narradora de la Nitsa, ens trobarem a la Geòrgia de 1900 durant el període de la Revolució d’Octubre, per saber com la Stasia, la primera d’aquesta saga, perd el seu somni quan es casa amb el membre de la Guàrdia Blanca, Simon Jashi. Però també, anys després, descobrirem la vida de la seva germana Christine, dona d’una bellesa enlluernadora, terrible i fatal. Al ritme de la Gran Història Russa, sabrem d’en Kostia, fill de la Stasia, anhelant la figura del pare absent. I de la seva filla, l’Elene, nascuda durant la Guerra Freda. Però també, escoltarem la Kitty, germana d’en Kostia, que desitjaria anar-se’n a Europa. Tot un tapís d’històries fins a l’Alemanya de 2006, quan la Nitsa trenca amb tot i emigra a Berlin. Serà aleshores quan la Brilka, perduda, s’escaparà a Viena, mirarà enrere i se li desplegarà, com un enigma, la història familiar.      

Escrita en alemany, La vuitena vida planteja moltes preguntes al lector. Però, potser, la més punyent, la del destí: fins a quin punt som lliures, o repetim el passat familiar heretat? Una pregunta que haurà de respondre el lector. La novel·laha rebut, entre d’altres, el Premi Anna Seghers i el Bertolt Brecht 2018 i ha estat un èxit rotund de vendes a Alemanya. Com expressa la mateixa autora, quan la història oficial ens esclafa, només la ficció ens permet arribar als racons més secrets de l’ànima humana.            

Va néixer a Geòrgia l’any 1983. Va créixer en un context violent, de greu crisi econòmica, de pèrdua de valors. Tot i que La vuitena vida no és autobiogràfica, descriu perfectament la necessitat d’unes ànimes per redefinir-se en el context soviètic.

Sí, sens dubte. La vuitena vida abasta un segle, i el període històric a Geòrgia és una petita part d’aquest marc més gran. Ara bé, gairebé tot el que apareix a la novel·la ha succeït abans. No és la història de la meva família, evidentment, però sí que apareix una realitat viscuda de manera personal. Sense una quota de dolor, no es pot escriure bona literatura.

Vostè tenia clar que volia explicar la història d’una família durant la fi de l’era soviètica. En principi, tres eren els personatges de la novel·la. De seguida s’adona que necessita remuntar-se un segle per comprendre la història que volia explicar.

Al principi volia escriure dues novel·les: la primera, sobre la pompa soviètica. I la segona, al voltant de l’enderrocament de la Unió Soviètica, de la guerra civil i de les experiències que jo vaig viure de petita. De fet, les meves preguntes estaven relacionades amb el present de Geòrgia, perquè avui dia encara veig com es repeteixen els mateixos errors polítics. Per comprendre’ls, vaig pensar que potser devia remuntar-me uns 10 o 20 anys abans. Però en aquell moment, l’argument de la primera novel·la era tan interessant, que no el vaig poder concloure. Era com una casa de nines amb moltes portes, i jo necessitava obrir-les totes.

Com si l’orientés el mateix acte d’escriure?

Sí, m’assabentava de moltes coses mentre escrivia. Vaig documentar-me molt per escriure la novel·la i volia que tot el que anava descobrint aparegués a La vuitena vida. El llibre començava a ser molt llarg, però ja tenia tots els personatges i l’estructura al cap, i no el podia veure tancat. Vaig decidir continuar. Si el segle sencer dictava la història, la veritable història la dictava la ficció. Diguem que la història real era el sostre, i jo vaig construir la casa, el marc de la narració.

De fet, en tot el llibre s’explota i s’explora la tensió entre allò col·lectiu i general (la història soviètica) amb allò concret i personal. En quina mesura creu que s’influeixen mútuament?

Jo seguia el fil del segle sencer i tots els períodes importants. I és clar, tot aquest material va impregnar la ficció i la vida dels personatges, que estan modelats per la mateixa època. No es poden separar, es formen a partir d’ella.

Ha comentat que descobria la història mentre escrivia. Com la Nitza, la narradora que explica la història familiar a la seva neboda Brilka.

Sí. Ella mateixa s’allibera pel fet d’explicar-li la memòria familiar.

En aquest sentit, creu que les persones i els països necessiten recordar i afrontar la pròpia història i els propis mites per no repetir errors?

Sí, crec que es necessari, sens dubte. Geòrgia, com la majoria de països soviètics, no va fer realment cap tipus d’anàlisi, a diferència d’Alemanya. Per suposat, algunes persones, individualment, sí que van enfrontar-se a la història, però molts països soviètics no ho han fet. En certa manera, fer aquesta revisió és un luxe. Quan anava a l’escola, durant 6 anys vam estudiar l’Edat Mitjana i l’etapa daurada de Geòrgia. Teníem un capítol sobre la Unió Soviètica, però, a mi em semblava estrany tot allò. Aleshores, em vaig adonar que tot el que coneixia del segle XX era des de la perspectiva occidental. I jo mateixa em preguntava ‘com és possible?’, si vaig créixer allà!

Li faltava informació?

Sí, em faltava perspectiva. Per mi era important aprofundir en un passat que havia marcat la meva història. De fet, Geòrgia és com la Brilka, una persona que dona voltes perduda durant anys. Sí, hem de revisar el passat i analitzar-lo, perquè el passat no el pots esborrar, és allà i en certa manera està viu. A més, reflexionar sobre el passat és un acte de justícia individual i col·lectiva. Precisament, per no repetir errors.

Molt del material que incorpora a la novel·la surt del seu procés de documentació. Per exemple, alguns personatges secundaris i algunes escenes.

 Sí, són fets reals que descobreixo durant el procés d’investigació, però que inspiren escenes versemblants en la novel·la. És a dir, no apareixen esdeveniments reals, però sí que són fets inspirats en la realitat. Per exemple, el violador, és a dir, ‘El Petit Gran Home’, és en Lavrenti Beria, que era la mà esquerra de Stalin, georgià i del KGB. Per tant, és un personatge històric. Però el vaig modelar per a la ficció, tot i que és cert que era un faldiller i un gran aficionat a l’òpera. De fet, obligava a moltes dones a anar amb ell a teatres i actes grandiloqüents. La ficció s’inspira en homes i dones reals.

Vostè va ser escolaritzada en un col·legi alemany. Després, va estudiar a la universitat alemanya. Com tot escolar de la seva generació, va aprendre el rus, tot i que a casa parlava georgià. Escriure en una altra llengua no nativa com l’alemany, li ha donat una altra perspectiva a l’hora de narrar la història del seu país?

La gent em pregunta per què escric en alemany. Hi ha moltes raons. Fa 16 anys que visc aquí i l’he estudiat des de molt joveneta. Quan vaig arribar a Alemanya, ja el parlava amb fluïdesa. Jo estudiava teatre i volia crear una obra, i vaig pensar escriure-la en alemany perquè em feia mandra la feinada de traduir-la després al georgià, i a més, em semblava un bon exercici pràctic.  Aleshores, em vaig adonar que escriure-la en alemany m’ajudava, perquè em sentia molt més lliure.  Esdevenia més instrumental, a diferència de la llengua materna, que a vegades la parles d’una manera més automàtica. Encara, avui dia, quan escric en alemany, dubto si puc dir una cosa d’una manera o una altra.

I això li dona una certa distància?

Sí, la crea. I és molt útil perquè sempre necessito distància quan escric, perquè m’ajuda a concentrar-me d’una manera diferent i a tenir més perspectiva. De fet, fins i tot suposa una honestedat diferent. Aquestes són les raons d’escriure en alemany. També, hi ha raons pràctiques, com el fet que visc a Berlín. No sé com seria tornar a Geòrgia, m’agradaria tornar-hi un cop més, però tinc dubtes. Tota la meva vida professional és aquí a Alemanya.

Vostè ha reflexionat molt sobre el destí, que oposa al concepte de culpabilitat. Prefereix parlar de destí perquè considera que els personatges de La vuitena vida no tenen ni llibertat ni possible elecció en aquest tipus de règims?

La reflexiósobre el destí va sortir mentre em documentava i parlava amb persones que havien viscut sota el règim soviètic. Molta gent pronunciava la paraula ‘destí’ amb desànim, i això em colpia, perquè no la deia ningú de la meva generació, però és una paraula que reté un gran poder. De fet, en grec antic s’utilitzava molt aquesta paraula.

Quines ressonàncies té per a vostè aquesta paraula?

M’ho he preguntat moltes vegades. I també m’he plantejat com fer-li aquesta pregunta al mateix lector, perquè jo encara no tinc una resposta. Quan et trobes tenallat per una estructura que no et permet desenvolupar-te com vols, ni pensar amb llibertat, ni dir el que penses, tens el poder de preguntar-te a tu mateix: ‘per què no sóc realment lliure?’. És a dir, quan existeix una espècie de poder mític al voltant molt més potent, -Stalin o el Kremlin, per exemple- és més lògic que pensis ‘no sóc capaç i no importa el que faci’, perquè si no, et deprimiràs. Cal pensar que en els anys 30 i 40 la gent vivia amb molta por, i que les persones treballaven molt i molt dur per una felicitat realment minúscula.

Europa apareix com un ideal de llibertat durant la novel·la. Per exemple, la Brilka pretén arribar a la ciutat de Viena per assolir el somni familiar. D’altra banda, la Stasia somniava ballar a París. ¿Creeu que Europa era un horitzó de llibertat per a molts dels seus compatriotes

Sí que ho era. I de fet, avui dia encara ho és. Molts georgians volen ser europeus. A la novel·la és un lloc, no només real i geogràfic, sinó imaginari i metafòric, on la llibertat sembla possible.   

Hi hagut certa polèmica amb la traducció del llibre a Geòrgia, on es va publicar el mes de maig. Per com parla i descriu la història del seu país, hi haurà qui acceptarà aquesta interpretació seva. Però també hi hauria qui no l’acceptarà. Com creu que es rebrà el llibre?

Hi haurà de tot. Hi ha molts georgians que m’escriuen correus i volen posar-se en contacte amb mi. Però també hi haurà molta altra gent que em farà retrets. Als conservadors no els hi agradarà el llibre, per descomptat. Però penso que és normal, i mai he esperat que la meva obra agradés a tothom. Aquest mes de desembre aniré a Geòrgia per fer promoció del llibre i estic molt emocionada i amb curiositat per saber quina rebuda tindré. I també, vull saber quin feedback rebo dels lectors georgians, com ho veuen i com l’han llegit. Ara bé, suposo que sí, hi haurà gent que criticarà el llibre i a qui no agradarà com interpreto la història.

Considera que la novel·la connecta amb la literatura que parla del comunisme, de l’univers soviètic? També l’han comparada amb ‘Guerra i Pau’ de Tolstoi…

No ho he rumiat això. El judici el fa més aviat la crítica. Però em fa feliç si em relacionen amb aquests llibres tan genials. Però, si he de ser honesta, m’agrada més Dostoievski que Tolstoi. Els admiro tots dos, però Dostoievski em toca més. Que em comparin amb aquests autors, és agraït, perquè jo no puc jutjar la meva escriptura, només puc escriure com puc i intento fer-ho de la millor manera possible. A més, s’escriu diferent segons les etapes de la vida i com vas vivint, interpel·lat per les coses que et passen. Intento ser autèntica, en el sentit d’escriure sobre algun tema connectat amb mi, que em commogui i m’importi. Si volgués escriure com Tolstoi, no funcionaria.