Ningú recordarà que vam ser

“¿Sabrem arrossegar el pes mort d’un passat estancat, parasitari, tòxic, castrador?” Aquesta pregunta explicita un dels eixos per on transita el llibre Domini fosc, un petit volum estructurat en quinze cants o poemes ribians de llarg alè, que, com apunta el mateix autor en el pròleg, recullen diverses experiències vitals i sensorials. Res de nou per a un escriptor, poeta o no. En tot cas el singular atractiu d’aquesta proposta el trobarem en la cura que el poeta esmerça a l’hora de transcriure i enllaçar els elements inveterats que la componen. Perquè més que l’experiència en si, el que compta és com el poeta l’entoma i la interpreta. I Fulquet que brega “per tot el que hem perdut”, ho fa sense vaguetats i amb determinació, furgant en la consciència per donar curs a una necessitat expressiva. Altrament dit, a partir de la interioritat poètica fa que el llenguatge brolli.Com deia Cesare Pavese a L’ofici de viure, “per un artista no compta l’experiència, només compta l’experiència interior”. 

L’obra poètica de Josep Mª Fulquet és discontínua, no gaire extensa però sí molt substantiva. Es va donar a conèixer el 1978 amb Perillosa riba, que incloïa una carta-pròleg de Joan Vinyoli i, passats dos anys, publicà Platges de temps. No va ser fins el 2007, després d’un llarg període en què prenia notes en silenci, que tornà a publicar tot presentant el recull memorialístic De plata pur. El 2016 obtingué el Premi Miquel de Palol amb els poemes de Morir com un riu, un tribut a la memòria involuntària i, al cap de poc, publicà Natura d’infinit llibre amb versos molt aforístics. Finalment, amb el recull Ample vol de la nit, aconseguí el Premi Carles Riba 2017. Aquest darrer llibre, d’un sol poema musicat amb iambes shakespearians, neix d’una relectura d’El Paradís perdut de John Milton i reflexiona sobre l’existència del mal, el dolor causat per l’absència i la fugacitat dels moments feliços.

Domini fosc, títol extret del darrer sintagma del llibre, parla de l’impossibilitat de controlar l’esdevenir quan no es té prou consciència del record, millor dit, de la “gimnàstica perversa del record”. L’art no reprodueix, fa visible, deia Paul Klee, i Fulquet fa perceptible el tatuatge que ens deixa la vida per recordar que vam ser i per “reedificar aquells minuts de pur instint on vam ser més nosaltres”. El poeta no redescobreix ni reprodueix el passat sinó que el mira amb ulls nous; no pretén remoure ferides, en tot cas les provoca. Hi ha una pàtina nihilista que sura pertot a semblança del també poeta Carles Camps Mundó amb qui comparteix temàtica i estil narratiu: “transcorrem insegurs per un temps prorrogat no ben bé nostre”. Fulquet ens parla de la impossibilitat de verbalitzar els pensaments, de la limitació del llenguatge per expressar les idees: “la subjecció de la idea a la paraula és un miratge”. Només el poema quan viu en la tensió del llenguatge, en “una realitat paral·lela”, ofereix la baula necessària entre allò que vol ser dit i el que realment es diu. I per evitar la “caducitat de les paraules” hem de cercar una “significació nova”, un nou sentit. Això només s’aconsegueix si “fem descendir ben endins de nosaltres” el que vivim per després projectar-ho enfora per mediació del llenguatge amb un “vestit nou”. Només en aquest espai interior, en el nostre particular heimat, el poema tindrà sentit. El poema, sempre el poema!, com a única alternativa.

Josep Maria Fulquet escriu sobre coses certes, tangibles, i ho diu d’una forma bella i clara, amb precisió i sense eufemismes ni retòrica gratuïta, la millor manera de transmetre veritat, i amb la llibertat de qui no està per modes ni per impostures, de qui creu en la paraula i deixa en eco les influències més directes, siguin de Rilke, de Vinyoli o d’Ungaretti. Un poeta que viu com escriu o, millor dit, escriu com ha viscut, sense condicionants, segurament el camí més directe a la veritat. Amb l’assumpció i plena consciència que “el passat és mirar-se en un mirall entelat per l’alè agònic del temps”, un temps precedent que ens ofusca, castra i ens obliga a començar sempre de nou. El passat com a pròleg d’una vida que abracem amb “l’ànsia de percebre l’eco llunyà dels anys immutables com una crossa on recolzar-nos en la misèria”. Un passat no exempt dels morts que ens acompanyen i “què són sinó record de la delicada vitalitat, tan fràgil, de les flors?”. Amb to irònic Fulquet retrata els morts com si “… des de l’urna -no pas gaire neoclàssica- volguessin fer-se perdonar una vida tan llarga”. I des de la distància inflexible pel pes de l’oblit, ells es miren en nosaltres quan els hi fem de mirall per advertir-nos que “no hi ha bellesa ni esperança en la voluntat de durar”. S’imposa, aleshores, el domini fosc del silenciperquè “ningú recordarà com vam ser”. Un llibre pertorbador.