Nikos Kavadias: Dir la vida amb les paraules justes

Això va passar a Santiago de Xile, on jo vivia dalt d’una muntanya. Hi vaig conèixer una dona francesa, una fora de lloc en tots els aspectes. Alta, abrupta, intel·ligent. Vam tractar-nos poc: tres trobades. Converses en què la intimitat es dóna per intermediari dels llibres, ensumant-se sense violentar la distància. A la segona trobada, em va portar un llibre i em va precisar que no podia regalar-me’l: era una edició introbable d’un llibre per a ella important.

El vaig llegir.

A la tercera trobada li vaig tornar el llibre. No ens hem vist més.

Van passar anys. Sóc desmemoriada amb els títols i els noms: sovint pensava en allò que m’havia fet llegir l’amiga fora de lloc, i que parlava de relacions casuals, transitòries, intenses. Poques vegades un llibre se m’havia gravat tan profundament a la memòria: el seu món sensorial, la solitud densa dels seus personatges, els afectes riquíssims quan un solitari n’ensopega un altre. Se m’havia gravat en el detall de les seves paraules, cosa que no em passa sovint. Per damunt de tot, recordava l’encontre entre un mariner que fondeja uns dies prop d’una costa xinesa i una nena que l’atén. Tot el que passa entre ells sense que passi res, quan caminen plegats per Hong Kong i la nena per primera vegada trepitja terra ferma. El miracle lacònic d’aquell conte.

Casualment, vaig anar un dia a un simposi de traductors organitzat per la Universitat Autònoma. I allà, parlant de tot i de res, un desconegut em va sortir a explicar un conte que es deia “Li” i un poeta grec que es deia Nikos Kavadias. Era el llibre que no em va regalar l’amiga, i era l’home que l’havia traduït al català per pura devoció. És el llibre que ara arriba a les llibreries: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d’una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l’escriptor Nikos Kavadias.

Són tres contes, inoblidables, i un text de Jaume Almirall sobre l’autor, escrit per algú que ha conviscut molts anys amb una obra i el seu misteri. Algú que ha explorat cada un dels rastres escrits per un home que en va deixar pocs: tres volums prims de poesia, aquests contes, una novel·la, i les cartes a la germana i a l’amic. Hi ha una proporció perfecta entre el poc d’aquesta lletra i l’enorme del que conté.

L’epíleg no s’hauria pogut escriure si no fos que el condueix una reflexió magnífica sobre quina vida fa possible aquella obra: ¿per què aquesta vida d’un home tancat en una cabina enmig dels oceans, que fuig i escriu concisament? Aquí teniu una petita part del text de Jaume Almirall:

Nikos Kavadias passà embarcat la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys, fins al 1974, pocs mesos abans de morir, tret del període de 1939 a 1945, durant el qual la guerra i l’ocupació de Grècia pels alemanys el retingueren en terra. Simple mariner als primers anys, ajudant de ràdio des del 1939, i radiotelegrafista de primera classe des del 1953, Kavadias navegava constantment, en tota mena de vaixells, tant per la Mediterrània com en llargues rutes transoceàniques per tot el món.

A terra, mai no tingué casa pròpia, sinó les que compartí sempre, al Pireu o a Atenes, amb la seva família: la mare, la germana i, més tard, la neboda. Amb elles, cartes creuades des d’incomptables ports. De tant en tant, uns dies, unes setmanes, uns mesos, en terra. Però sempre, com una urgència, tornar a embarcar. I novament llargs mesos en mar. La dura vida a bord dels vaixells mercants dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Les guàrdies esgotadores. La imminència dels perills de la navegació amplificats en les històries esgarrifoses mil vegades repetides pels veterans. La tensió constant entre els tripulants. El tedi. El crepitar enervant dels auriculars a la cabina del ràdio. De tant en tant, un port. Alguns ports, de tant freqüentar-los, per exòtics que siguin, esdevenen familiars. En ells, sempre cal tenir algun estalvi per poder comprar regals per als de casa: unes estovalles de lli amb brodats, de Hong Kong, te de Ceilan, recordatoris dels jocs olímpics de Melbourne, una pipa de vori… Als ports, també, o sobretot, les dones:

“Ara sortiré per anar al temple budista més antic, set milles fora de la ciutat. Faré el que em dius i després vagaré pels bordells del poble del costat…” [21.11.1949] (Correspondència N. Kavadias – M. Karagatsis)

Als ports, cossos femenins llogats. Després, durant mesos i mesos, la por del mariner a les malalties venèries. Però per a les prostitutes de tots els ports del món Kavadias manifesta sempre l’afecte més generós i el respecte més sincer. I en els ports, així mateix, el món bigarrat on s’aplega gent de mar de tota procedència, interminable galeria de vides. Per damunt de races i de països, vides, vulgars, sòrdides o nobles: el dolor i l’alegria de l’ésser humà.

Aquesta fou la vida que Nikos Kavadias es trià des de molt aviat. Aquesta fou una opció de vida feta d’il·lusions i de renúncies, que fascinà, primer, el jove somiador i que atrapà per sempre, després, l’home que potser fugia d’una altra vida que hauria pogut ser i que, fins i tot, hauria hagut de ser.

Publicat dins Cartes elèctriques, el blog de Club Editor.

Maria Bohigas és editora de Club Editor.