Valentí Castanys, com fer sàtira de la cultura

Quaderns Crema recupera ‘Barcelona-Hollywood’, de l’humorista Valentí Castanys.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Enric Gomà, filòleg i guionista, remena en llibreries de vell per comprar llibres dels quals no en té cap referència. L’atzar li serveix “novel·les que no valen res” o joies desconegudes com ara Barcelona-Hollywood (Radiocinema sonor), de Valentí Castanys, recuperat per Quaderns Crema el juny passat. El rescat del llibre –un recull de conferències radiades i satíriques sobre el món del cinema– és també la recuperació de la figura de Castanys (Barcelona, 1898-1965). Avui, pràcticament ningú sap qui va ser aquest dibuixant, grafista i comediògraf; de fet, Gomà no el descobreix fins que topa amb la compilació que ens ocupa i que ell mateix presenta. “Per dir-ho ras i curt, Castanys és l’Andreu Buenafuente dels anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta”, diu.

Mort Castanys, el seu humor s’esfuma. Cau en l’oblit. Això contrasta amb l’èxit aclaparador de la majoria dels projectes que va dirigir i executar. “Com Toresky (Josep Torres Vilalta) als anys trenta, o el mateix Buenafuente en un origen, Castanys va fer-se immensament popular a través de la ràdio, on explicava, per exemple, les aventures de la família Sistacs, una família catalana de classe mitjana, molt endreçada i convencional, que en el fons era la mateixa família de Castanys; se’n reia amb una ironia suau i amable, no era gens càustic”.

Exiliat a França i Itàlia durant la Guerra Civil, és possible que part de l’oblit de Castanys es degui a la decisió d’abraçar el bàndol de Franco quan retorna a Catalunya. No va ser arribisme, sinó pura supervivència. No tenia ganes que el matessin: el dibuixant va veure com el 1936 els anarquistes assassinaven Josep Maria Planes –director d’El Be Negre i amic– per les ironies rebudes des de la revista. “Es va posar a les ordres del règim de Franco perquè no l’agafessin. Això ha fet que la cultura catalana se’l mirés amb un cert recel. Ara, passats els anys, ja ens hi podem acostar d’una altra manera”.

L’origen de les conferències radiades el trobem en les xerrades sobre cinema que Castanys va fer en cercles d’aficionats i directors principiants a petició de Delmir de Caralt, “erudit i amant del cinema amateur”. Durant el 1933, Castanys locutarà les conferències –que agrupa sota el títol de ‘Radiocinema sonor’– a Ràdio Associació de Catalunya. És Eduard Rifà, fundador i director de l’emissora, qui li proposa la col·laboració. Gomà ha buscat aquestes locucions, però no ha trobat res: “Tot el material es va perdre després de la guerra”. Per contra, sí que ha pogut  escoltar un disc dels anys cinquanta en què es narren les aventures de la família Sistacs: “N’he pogut sentir el to, com feia la interpretació de cada personatge. Suposo que llegia; escrivia exactament el que volia dir i ho llegia a la ràdio”. Les conferències recollides i publicades el 1935 a Barcelona-Hollywood són selecció exclusiva de l’humorista. “Hem tingut la sort que algú li va editar el llibre”.

Gomà es creua amb Castanys gràcies a la coberta original del llibre. “Em va sorprendre el dibuix de la coberta, que retrata una escena andalusa. Em va recordar el to i l’ambientació de La niña de tus ojos de Fernando Trueba, una pel·lícula basada en aquelles filmacions dels espanyols al Berlín dels anys trenta i quaranta; vaig pensar que allò era un bon retrat de l’andalusisme tronat i poca-solta d’aquells temps i em va fer somriure”. El dibuix, és clar, és del mateix Castanys. El guionista compra i llegeix el llibre, que li sembla “curiós i divertit”. També valent: “En aquests moments no hi ha la més mínima ironia sobre el cinema; la gent s’omple la boca amb noms de pel·lícules, actors i directors amb una veneració solemne que fa riure. Castanys, als anys trenta, pren distància de tot això i es burla de les estrelles de Hollywood, de la petulància dels directors, dels escarrassos dels guionistes, dels tics dels espectadors catalans, dels barcelonins sobretot; Castanys es mira molt la societat barcelonina”.

El llibre ha aparegut un any i mig després de la topada entre Gomà i Castanys “per raons d’agenda editorial”. L’editorial va rebre la proposta amb voluntat. “He vist en l’esperit de l’editora una voluntat de continuïtat de l’estil de Quaderns Crema”. Gomà explica que Sandra Ollo va vincular ràpidament l’autor amb el Trabal del catàleg. El Trabal dels acudits de L’any que ve, per exemple. “Tot han sigut facilitats, també per part de la família”.

Entre Trabal i Calders

L’humor de Castanys se situa al mateix terreny que el de Trabal i Calders, una sàtira elegant i tranquil·la que no es permet caure en la candidesa”. “Té aquest estil senzill, transparent i clar amb el qual escriuen el Trabal i el Calders dels anys trenta. Comparteix amb ells una mena d’humorisme blanc i alhora un punt surrealista. Usa unes armes humorístiques que també recorden l’humor castellà de Mihura o El Tono, de tots aquells que van fer La Ametralladora (1937-1941)”, veu Gomà, que continua: “Em recorda el primer Calders, el de L’arlequí o el de la novel·la La glòria del doctor Larén. És una prosa molt neta, molt fresca; molt jove també, i això és molt important, és un humor d’esperit jove, res a veure amb el Castanys dels anys seixanta, quan publica en català la segona part de la família Sistacs, que és la història dels avis i dels nets; aleshores té l’humor d’un home vell. L’humor de Barcelona-Hollywood és l’humor d’una generació jove”.

Per Gomà, el que fa Castanys és “molt gratificant”: unir sàtira i cultura. Una raresa avui i una tendència incipient aleshores: “Tota aquesta generació de Trabal i Calders no té veneració per la cultura; es distancien de tota la seriositat solemne que els noucentistes havien dipositat sobre la cultura, ho veuen d’una altra manera; d’una manera molt més viva i dinàmica, són la generació del cinema, del jazz, dels nous moviments socials; estan als antípodes del Soldevila del Conferentia Club; és això el que fa tan atractiu a Castanys. Fa humorisme sobre el setè art quan no hi ha cap altra branca de les arts que tingui una revista humorística. No hi ha una publicació satírica sobre literatura, teatre, dansa o música”.

L’objectiu de Castanys –per refinat i suau que sigui el seu humor– és fer-nos riure. Són nombrosos els moments hilarants de Barcelona-Hollywood (La moral americana, Cinema amateur, El director, Avantguardisme…). No es tracta d’un humor ocult o rebaixat. “No hi ha dubte que vol fer-nos riure a través de les conferències a la ràdio i a través del llibre escrit”. Que avui aquest humor sigui efectiu o no ja és una altra cosa: “Això de l’humor, tants caps, tants barrets. Hi ha gent que m’ha dit que ha rigut tant i hi ha lectors que em diuen que l’han trobat d’un altre temps i no han rigut gens. El llibre hi pesa d’una manera però el teu sentit de l’humor també. Així com amb les emocions i els sentiments som més universals, l’humor és més individual i particular; està lligat a la trajectòria i als referents. L’humor funciona diferent i per això és tan difícil fer comèdies. Fer comèdies i que ningú rigui és molt fàcil; en canvi, fer comèdies i que la gent rigui és complicadíssim”.

Llegits avui, els textos de Castanys mantenen una rara vigència. Un exercici que fa Gomà és substituir els noms d’actors de l’època pels d’intèrprets actuals. “Allà on diu Josep Mojica hi col·loco Brad Pitt i també em funciona”. La “veneració exagerada” per les estrelles segueix intacta. Com tampoc ha canviat la beateria per pel·lícules de ritme desesperadament parsimoniós que ni expliquen res ni ens empenyen a la més mínima reflexió. Un film dedicat a les persones intel·ligents l’han de llegir aquells que adoren la immobilitat maniquea a la pantalla. Al pròleg de Barcelona-Hollywood, Castanys avisa al lector que no trobarà cap mena de crítica en els textos: “No hi ha esperit crític”. És cert que crítica explícita no n’hi ha, però el dibuixant no deixa escapar l’oportunitat d’oferir-nos una anàlisi punyent de la societat barcelonina: “Ve a dir que els espectadors són uns càndids, uns enzes; ens empassem tot el que aboca la pantalla com uns calets”.

Castanys treballa els escrits amb cura. Hi pesa tant la qualitat literària com la intenció de fer esclatar la rialla. El capítol d’El pianista és un bon exemple d’aquesta atenció. “Són textos plens d’enginy literari, de sorpresa, d’imaginació, de sentit del ritme; narrats en veu alta devien fer molt efecte, devien divertir molt. No són textos escrits a correcuita”. L’humorista va ser un treballador prolífic, incansable. El creador dels Sistacs va dirigir dues revistes satíriques sobre cinema (Cinòpolis i La Llanterna Sonora), va col·laborar a L’Esquella de la Torratxa, Papitu, En Patufet o TBO i va ser director artístic d’El Be Negre del 1931 al 1933, entre d’altres moltes funcions. El seu gran èxit, però, va ser Xut!, una revista satírica sobre l’esport (1922-1936). Durant els anys quaranta va voler recuperar la publicació però el règim el va frenar; ell la rellança reconvertida en El Once, una versió castellanitzada tan exitosa com l’original. “Les revistes les dirigia i les feia pràcticament sol, amb pseudònims i molts dibuixos. Era un treballador molt metòdic, als antípodes de l’artista bohemi. El mètode li va permetre ser prolífic; no esperava la inspiració”.

Castanys mor el 1965 amb 67 anys. El fill també serà dibuixant (Tinet), però el seu humor no tindrà successors. No ha estat influència per a ningú. “És un home que desapareix; una mica com el Capri. El Capri mor i el seu record desapareix. O, fins i tot, com Pepe Rubianes”. El renom dels humoristes, per bé i per mal, “es deu als mitjans de comunicació”. L’única persona amb qui Gomà ha pogut compartir l’humor de Castanys sense explicacions prèvies ha estat la filòloga i professora Teresa Iribarren, que fa uns anys ja va parlar de l’humorista a la revista Els marges. Avui podem celebrar la recuperació d’aquesta raresa “deliciosa i insospitada”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació