Pere Antoni Pons: “El crític benèvol vol crear una xarxa de favors”

Gerard E. Mur entrevista el periodista i crític literari Pere Antoni Pons.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

El periodista, escriptor i crític literari Pere Antoni Pons assumeix “els defectes estructurals” de les Illes Balears. Per exemple, l’erràtica gestió política del turisme de masses o la llàntia de corrupció que ha tacat el poder local durant les últimes dècades. “Podem haver fet moltes coses molt malament”. Aquest panorama greu, però, contrasta amb “el miracle cultural i intel·lectual” que les Illes han viscut durant els darrers 140 anys. “Des d’en Costa i Llobera i Alcover i Sureda, hem donat artistes d’un altíssim nivell. Barceló és un d’ells, però n’hi ha molts més. Arribes a pensar que el país és tan defectuós que l’individu s’ha d’espavilar: si vol destacar, ha de destacar molt. Cal polir molt el talent”. Per fer brillar aquest miracle, Pons recull en un llibre –Un arxipèlag radiant (Ensiola Editorial)– divuit perfils de figures balears fonamentals per entendre culturalment els últims setanta anys del territori. Parlem amb ell del llibre i de crítica literària (Pons ha guanyat el 1er Premi Llucieta Canyà de Crítica Literària).

Una societat desconnectada

El recull de Pons encaixa en el que es coneix com a «literatura de l’autoconeixement», que a les Illes Balears va esclatar durant els anys seixanta. “Es van escriure determinats llibres amb el propòsit d’explicar als illencs d’on venien i qui eren. En Miquel Forteza, per exemple, va escriure sobre els xuetes; Rosselló Bordoy va estudiar la Mallorca prèvia a la conquesta catalana, la Mallorca musulmana; en Josep Melià va publicar Els mallorquins. És un tipus de literatura que va obrir una mena de veda. I hi ha hagut molta gent que l’ha continuat. S’han anat cobrint parcel·les”. El llibre s’emmarca en aquesta literatura de l’autoconeixement perquè “llegint-lo es coneix la història i la cultura del país”. “És un llibre que serveix perquè ens coneguem com a comunitat cultural i sociopolítica”.

Amb el recull, Pons (Campanet, 1980) se suma a una vocació literària que sempre té on escorcollar: “Sempre s’han de cobrir buits i sempre es necessita nou coneixement. Imagina’t disposar d’un llibre com aquest sobre figures nascudes entre el 1900 i el 1920. Seria formidable”. L’exploració, però, cal que també es perllongui fins al present. “Evidentment que encara hi ha forats endarrerits per cobrir, però de nous també se’n generen. La vida no s’atura, per tant, la literatura tampoc”. Pons ha escollit divuit figures amb les quals s’hi ha trobat i hi ha conversat. “M’interessava veure’ls al seu espai”. S’ha desplaçat a la finca de Sa Figuera Verda (Menorca) del poeta Ponç Pons, a l’estudi eivissenc del pintor Rafael Tur Costa o al pis de Palma del lul·lista Anthony Bonner. Les fotografies dels perfilats són de Jean Marie del Moral, que aconsegueix obtenir un retrat icònic i sintetitzador de cadascun d’ells.

La conversa, l’observació i l’estudi han confluït en un gènere: el retrat literari. Pons ha aplicat la fórmula del profile clàssic del periodisme anglès. Els referents principals han estat els perfils de The New Yorker i els ‘homenots’ de Josep Pla. “Per mi, és una mescla de gèneres. Hi ha entrevista, reportatge, crònica narrativa, una mena d’anàlisi interpretativa de les obres i la trajectòria intel·lectual dels personatges… I hi ha també una voluntat de fer història, perquè quan expliques la biografia d’un individu, aquesta sempre s’insereix en un marc general”.

Tot, és clar, ha quedat impregnat de subjectivitat. “Segons el moment vital en què et trobes, el retrat surt d’una manera o d’una altra, encara que el personatge sigui el mateix. Ho comparo amb el pintor que en un moment donat fa el retrat d’un model. El retrat surt d’aquella manera perquè ha estat pintat en aquell moment”. “La meva idea era oferir una trajectòria biogràfica dels personatges, un escorcoll del seu caràcter i una anàlisi de la seva obra”, resumeix. Ha trigat un any i mig a tenir llest el compendi: “Escoltar i muntar cada vida d’una manera organitzada”. Tot i així, “hi ha perfils que els estic fent des de fa vint anys”. “Fa vint anys que llegeixo a Frontera, per exemple”. Els personatges se li han imposat “de manera molt natural”.

Per a l’elecció dels divuit personatges, l’escriptor ha calibrat diferents requisits; regla composta: “El criteri ha acabat sent una mescla de criteris. És a dir, diversos criteris alhora, flexibles a la força. El recull havia de ser prou representatiu de totes les illes. També he buscat l’equilibri pel que fa a la procedència intel·lectual i professional dels personatges”. Hi trobem acostaments a dues educadores (Fina Salord i Pilar Benejam), una cantant (Maria del Mar Bonet), diversos escriptors (Biel Mesquida, Carme Riera, Guillem Frontera…), un actor (Simó Andreu) un arquitecte (Elías Torres), un baríton (Joan Pons), artistes plàstics (Erwin Bechtold o Antoni Terrades), entre d’altres.

Perfils professionals variats que atorguen complexitat i profunditat al recull. “Hi he posat el bisbe –Sebastià Taltavull– perquè crec que la qüestió socioreligiosa havia d’aparèixer. Taltavull, però, també em serveix per contrastar-lo amb una altra figura religiosa –el pare Josep Massot– que no apareix per la qüestió espiritual [Massot és filòleg, historiador i assagista]. Són dues figures del mateix món que es complementen i contrasten”. Un altre requisit ha estat l’edat: tots els retratats superen els seixanta anys. “Són veterans que no han tingut massa gent que escrivís en profunditat sobre ells. Terrades, per exemple, és un pintor extraordinari amb poca literatura sobre la seva obra”.

D’alguna manera, Pons ha resolt greuges. Molts dels personatges d’Un arxipèlag radiant han patit la invisibilització institucional per interès o per negligència. A la introducció del llibre, l’autor crítica durament el país (“enfebrat per la cobdícia”, “sense un projecte de futur clar”) i la classe política, menada per “interessos i baixes passions”. Pons lamenta que aquesta literatura –la de l’autoconeixement– sovint hagi estat “negligida, desdenyada i marginada”. “Tothom qui ha fet feina de profit o ha realitzat obres valuoses ho ha fet no gràcies a unes circumstàncies propícies, sinó a pesar de quasi tot i contra quasi tot”, escriu.

La desconnexió entre la societat i la intel·lectualitat illenques ha estat  –segons Pons– “brutal”. “De vegades, provocada per una inèrcia natural de segles; altres cops, induïda per una voluntat política i mediàtica de desconnectar els ciutadans de les Illes Balears dels referents que els podien vincular d’una manera plena i crítica amb el propi passat i el propi present. A Catalunya, per qüestions històriques d’autoconsciència col·lectiva, hi ha un sediment o uns materials que possibiliten que els ciutadans sàpiguen d’on venen i qui són. A les Illes no. La societat va estar segles vivint d’una manera primària, dedicada a la ruralia, a la marineria; gent amb un nivell d’analfabetisme considerable. Una terra sense una burgesia puixant que volgués millorar la societat”.

S’ha passat d’un territori rural i mariner a un arxipèlag cruspit per la indústria turística, que ha barrat el pas a la divulgació de la manifestació cultural. “Després de segles d’estar tot igual, als anys seixanta irromp la indústria del turisme de masses i aquell món rural i mariner desapareix. Arriba el diner fàcil i hi ha un canvi demogràfic brutal. Ha estat una mena de trauma que no hem arribat a assumir i superar. Ara vivim dins d’un caos i la sensació és que el caos continua augmentant. Cada vegada venen més turistes, el model turístic ha col·lapsat; som bastants els qui tenim clar com hauria de canviar però la inèrcia de les coses és tan bèstia que és molt difícil capgirar res. Això ha provocat un tall entre el món cultural i el gruix de la societat. Perquè vols llegir llibres si pots obtenir diner fàcil? Diner fàcil que –també s’ha de dir– sempre fan els mateixos. La immensa majoria de la societat illenca no és milionària, va fent”.

D’aquí a quaranta anys emergiria un arxipèlag tan radiant com aquest? “Absolutament. No soc gens partidari de considerar els veterans millors que la gent de la teva generació. De fet, la gent que ara té entre 30 i 45 anys ha pogut fer feina en condicions més favorables. En quaranta anys, hi pot haver gent més rica i més variada”.

La crítica, matisada i lliure

Durant la passada edició de la Fira Indilletres de la Bisbal d’Empordà es va lliurar el 1er Premi Llucieta Canyà de Crítica Literària. El jurat va reconèixer la crítica que Pons va publicar el novembre passat a l’ARA sobre La línia d’ombra, de Joseph Conrad. Un díptic sobre l’edat –títol de la crítica– concentra la fórmula que segons el crític s’hauria de seguir quan s’escriu una ressenya de diari, que és el tipus de comentari que practica ell. La recepta ordena  dir “quin tipus de llibre tenim entre mans, explicar-lo, interpretar-lo, contextualitzar-lo (inserir-lo en una tradició literària i històrica), dir si és bo o no i justificar el judici amb arguments sòlids”. Tot cal fer-ho amb “bona prosa” i “un desplegament d’idees ric, singular i apassionat”. La de Pons diríem que és una crítica d’urgència: llegeix el llibre en tres dies i el quart, fa la crítica. “Aquesta immediatesa té perills, però també ofereix estímuls interessants. Les crítiques reposades em sortirien millor? No necessàriament”. Pons publica amb regularitat a l’ARA i a l’ARA Balears.

El periodista, que també exerceix la crítica d’art, celebra la creació del premi: “Tenint en compte que el sistema literari català és ple de premis innecessaris, redundants, que hi hagi un premi que faci valdre una activitat intel·lectual, creativa i periodística com és la crítica literària és bàsic i elogiable. Una magnífica iniciativa”. Expansivament, el premi també és una forma de reconèixer “un gremi que fa una cosa que no és gaire valorada i seguida però que és important”.

“Hi ha gent que dedica més energies a dir que no es fan crítiques negatives que a escriure’n”. Pons no considera que els últims temps la crítica s’hagi tornat benèvola i blanca, com alguns perceben (i reproven). En tot cas, no és més càndida avui que en el passat: “No crec que ara sigui més benèvola que fa trenta o quaranta anys. Hauríem d’analitzar cas per cas, però. Quantes crítiques negatives o dures he fet sobre llibres d’autors d’aquí? A mi me’n surten un grapat. I parlo d’autors d’aquí perquè criticar l’obra d’un escriptor americà que no et toparàs mai ho fa qualsevol. El crític que és benèvol ho és per crear una xarxa de favors. No favors econòmics, sinó que l’elogi li sigui retornat. El factor personal és determinant. Vol evitar inconvenients logístics, humans, socials, creatius… És així perquè som un país petit. He escrit crítiques sobre llibres de gent que no m’ha saludat mai més. Ho visc com un drama? No”.

Sovint, la crítica demolidora amaga un desig voraç de mediatització. Pons escull la puntualització, “encadenar quatre elogis i després col·locar un ‘però’”. “No hi ha res que sigui compactament magistral o lamentable”, sosté. “Un crític que va repartint llenya és necessàriament més bo que un que sigui més explicatiu i matisat? Tinc els meus dubtes. Hi ha molta crítica negativa que bàsicament és una exhibició d’ego del crític, que no explica res sobre el llibre, que no escriu un text útil per al lector”. Per a Pons, un debat que cal abordar és la intel·ligibilitat o no de la crítica, de la de poesia, sobretot.

Esteve Riambau i Ramon Pla Arxé són els dos crítics que Pons cita com a principal referència. A Riambau el va descobrir d’adolescent a l’Avui, a la secció de crítica cinematogràfica. Topava amb ressenyes “ben escrites, intel·ligents, periodístiques”. “Llegint-lo vaig descobrir que fer crítiques era important”. De Pla i Arxé en destaca la “prosa excel·lent”. “És un crític excepcional”. “Hi ha gent que fa molt bona crítica, gent que llegeix molt bé”, diu sobre el comentari present.

Avui, la influència comercial de la ressenya és pràcticament nul·la: “Acaba sent poc determinant. Un llibre no en té prou amb una crítica positiva; necessita una cascada. Més per sort que per desgràcia, no tenim cap crític que marqui les vendes d’una obra”. La literatura occidental no té avui un Marcel Reich-Ranicki, el crític alemany que convertia en or tot el que elogiava. De fet, segons Pons, la crítica catalana no ha tingut cap prescriptor de gran poder. “Ni tan sols ho va ser Joaquim Molas, que si hagués estat realment influent, Porcel s’hauria convertit en un best-seller”. Aquesta manca d’influència hercúlia “fa que treballis amb molta més llibertat”. “No vull que el que dic tingui conseqüències. De fet, no vull saber si té conseqüències. Només vull escriure una bona crítica”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació