Lluís-Anton Baulenas homenatja els anys setanta

Sílvia Romero ha parlat amb Lluís-Anton Baulenas, que publica ‘Els camins de la Rut’.

Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), ha obtingut diversos dels premis més importants de casa nostra amb obres com El fil de plata (1998), La felicitat (2001), Per un sac d’ossos (2005), El nas de Mussolini (2009) i Amics per sempre (2017). Ara ens ofereix la seva nova novel·la, Els camins de la Rut (Proa), la història d’una dona lliure que de jove va viure els culturalment convulsos anys setanta, amb totes les proclames llibertàries, i que durà una vida errant gràcies a la seva grua, que es converteix en la seva llar i li permet viatjar alhora que es guanya la vida. És la seva manera d’evitar sentir-se “domesticada”.

El títol Els camins de la Rut predisposa el lector a focalitzar la seva atenció en el personatge de la Rut. És aquesta la intenció?

Sí. És una novel·la que té doble protagonista femení, però bàsicament és la història sentimental d’una dona: la Rut.

Així doncs la Rut és la protagonista, però també trobem la Rutona, la seva filla, que té gran importància dins la novel·la. Quin és el paper que li atorgues?

La Rutona, sense ser una antagonista absoluta, em servia en aquest sentit d’oposició perquè era la filla, i ja la vaig crear, com passa en tantíssimes famílies on els fills no volen ser gens com els pares, amb aquest caràcter. M’anava bé com a creació de personatge i també perquè, en fer-la una mica antagonista, m’ajudava a acabar de perfilar el mateix personatge protagonista de la Rut.

A més a més en aquest cas també ho treballes des del punt de vista narratiu. Els capítols que ens mostren la Rut estan escrits en tercera persona i el verb en passat, i hi ha els capítols on trobem la Rutona, que ens parla en primera persona i el verb en present –tot i que de tant en tant utilitzes el flashback. Quina és la finalitat d’aquests canvis?

Em vaig trobar que la filla va anar agafant cada vegada més protagonisme dins la història, fins al punt que al final va arribar a ser la que parlava. Aleshores, per compensar el gran pes de la mare, vaig decidir que la filla parlés en primera persona perquè tingués una mínima defensa com a personatge.

A més de la Rut i la Rutona hi ha un ampli ventall de personatges. Són els amors que la Rut va trobant i són extremadament variats i tots ben coherents: Gunther, Fede, Peter, Miquel, Ramon… Hi ha un moment dins la novel·la que un personatge es planteja la possible promiscuïtat de la Rut. Des de quina perspectiva proposes aquesta quantitat d’amants?

És un dels aspectes importants de la novel·la. El que pretenc explicar és la història d’una persona que és filla d’una època, i la seva posició davant les relacions sentimentals, sense ser la d’una hippy, sí que és la d’una dona amb obertura mental i, sobretot, amb un aprenentatge personal que li dona independència. Això fa que sigui una persona que, sense ser promíscua, creu en l’amor i va tenint diferents parelles. Però en aquesta època -estem parlant dels anys 76-77, un període que la marca profundament- la promiscuïtat era tota una altra cosa i la Rut, senzillament, s’estima l’amor i no té problemes per enamorar-se. Però sempre una parella rere l’altra.

Indirectament hi ha una reivindicació, que ja existia en l’època, que és la de viure d’aquesta manera la vida sentimental. El que pretenc és reivindicar-la com a manera positiva de relació sentimental, o com a mínim situar-la al mateix nivell de les relacions duradores. Perquè una parella que viu durant molts anys junts, en el fons han estat diverses parelles perquè han passat milers de coses dins la seva relació: són una multiplicitat de parelles per elles mateixes. Mentre que l’altre cas és el d’una persona amb diverses parelles. Pretenc reivindicar aquest estil de relació i, en el fons, reivindicar l’època.

Però tot i que és cert que aquesta època, els anys 76-77, són vitals en l’evolució de la Rut, hi ha un fet concret de la seva infantesa que la marca fins al punt de ser incapaç de dir “t’estimo”.

Sí. La Rut pensa que si diu “t’estimo” algun dia haurà de dir “ja no t’estimo”. Això la col·lapsa i la condiciona en la relació amb els homes.

De fet una de les seves obsessions és evitar “ser domesticada”, i troba la solució en la grua, aquest element que és aixopluc, sistema de transport, i forma de guanyar-se la vida. I per cert: la grua m’ha recordat, ni que sigui tangencialment, el personatge de l’Anna d’Àrea de servei, que es mou sempre amb autocaravana. Com a escriptor acostumes a crear dones fortes, que busquen la independència. Et sents més còmode, amb aquest estil de personatges?

Literàriament donen molt de joc. A mi m’agrada parlar de sentiments i d’amor, i per tant vull dones –i homes, quan són ells els protagonistes- que tinguin aquesta combinació de fortalesa i alhora obertes al sentiment. Per a mi és una manera de reivindicar la dona en general. Fer dones desgraciades, sense recursos, sempre m’ha semblat relativament fàcil i prefereixo deixar que el lector jutgi una dona aparentment forta, però amb contradiccions, que no pas una dona desgraciada. A no ser, òbviament, que l’argument ho demani.

Aquest posicionament que comentes es veu clarament en la teva trajectòria i la creació de personatges femenins. A més de l’Anna que he comentat ara em ve al cap la Nonnita de La felicitat, o la Berta d’El nas de Mussolini, o fins i tot la Maria d’El fil de plata, a pesar del triangle de personatges que hi trobem.

Tot plegat té un risc i el que sempre comento als meus lectors és que en cada novel·la intento fer un esforç creatiu diferent i nou, fins i tot en la qüestió de l’estructura literària. Per exemple en aquesta novel·la he intentat que els capítols on es mostra la història de la protagonista siguin gairebé relats tancats. Això em permet crear una mica de trencaclosques. Per aquest motiu hi ha un humil homenatge a Rayuela, un dels llibres de la meva vida. La meva novel·la no té la mateixa intenció que Rayuela, però sí que he volgut oferir aquest risc als meus lectors per demostrar que sempre intento donar-los una cosa nova. Però el que no els ofereixo és, precisament, protagonistes amb poques variants. Perquè jo sempre escric llibres de protagonistes amb secundaris molt importants, ja que sense els secundaris no s’entenen els protagonistes. I quan la dona és la protagonista de la novel·la sempre és així: ha de posicionar-se davant el món, els homes, la societat, i sortir-se’n.

Aprofitant la referència a Cortázar… Un dels personatges ens parla de Rayuela, novel·la construïda com un magnífic trencaclosques literari. Però el capítol on s’hi fa esment duu una dedicatòria teva, no pas de cap personatge, a Julio Cortázar. I també pertany a Cortázar la citació que col·loques a l’inici de la teva obra. Ja has comentat que Rayuela és un dels llibres de la teva vida. Podríem dir que Els camins de la Rut ens narra una història que organitza un trencaclosques al voltant de l’amor?

Sí… Però cal tenir en compte que els trencaclosques encaixen, al final. Vull dir que la història que explico, amb capítols que no segueixen l’ordre cronològic dels fets, amb dues veus narradores, treballats com a relats tancats, són peces que es poden muntar en anar llegint. És complex, perquè també homenatjo la intel·ligència del meu lector, però no complicat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació