Guillem Frontera. Amistat i cos

Carlota Rubio ha llegit 'La vida dels cossos' de Guillem Frontera, que publica Proa a la col·lecció A tot Vent.

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodisme i Humanitats. UPF

Guillem Frontera parla de l’escriptura en termes arquitectònics. Diu que, a l’hora de començar una novel·la, només sap el que serà l’esquelet, que després basteix amb les paraules que “donen ànima als personatges”. Si és així, la pedra angular de La vida dels cossos, la seva darrera novel·la que publica Proa, és l’amistat i els reptes que implica el pacte no escrit de fidelitat quan hi intervenen els desitjos del cos.

La vida dels cossos té deixos de novel·la eròtica, així com de novel·la negra. Sobre aquesta sensualitat que ja li ve donada amb el títol, diu Frontera que “el cos és el gran dipositari de l’experiència humana”. D’això en fa testimonis ficticis a la Paula, el Salvador i el Bernat, els tres protagonistes del llibre: tot i estar construïts psicològicament en profunditat, el desenvolupament de les seves vides va a remolc dels desitjos, les passions i la brutalitat als que els guien els seus cossos. Tot això, en un escenari que engloba Madrid a les darreries del franquisme, la Barcelona de la Transició i una Mallorca a l’inici del vertigen turístic -la de Sicília sense morts-. El seu marc històric i espacial, doncs, dota la novel·la de cert component social. Com és habitual en Frontera, les condicions polítiques del país determinen subtilment el transcurs de la història dels personatges.

La narració gira al voltant de la figura de la Paula Moncada, una mena de femme fatale que el seu creador defineix com “hedonista però conscient”, que enamora a gairebé tothom qui la coneix i viu lliurada a una vida governada per les grans passions universals (el sexe i l’art). Deia Maria Bohigas en una carta sobre l’obra de Frontera que, sovint, hi apareix “la infància com a principi de tota cosa important”. La vida dels cossos n’és conseqüent, ja que l’amistat/triangle amorós entre la Paula, el Salvador i el Bernat se’ns mostra des de l’erotisme innocent i dubtós dels seus cossos encara per madurar. Ja en aquell moment s’estableix de forma implícita un pacte de fidelitat entre ells, que és el que determinarà el transcurs de la novel·la quan la innocència desapareix per donar lloc a amors i desamors. Amistat i cos, doncs, funcionen com a eixos transversals i explicatius de la trama de la novel·la, quedant tota moralitat supeditada a ells.

Sobre el triangle amorós que retrata La vida dels cossos, val a dir que no hi ha res que no hàgim vist abans: hi trobem l’amic servicial, atent, bona persona i una mica ingenu (el Salvador) perdudament enamorat de la Paula-femme fatale que, al seu torn, estima de forma impossible a l’home salvatge i llibertí, que viu al marge de qualsevol imposició moral (el Bernat). El drama, doncs, està servit. No obstant això, el que prima a la novel·la no són les giragonses sentimentals que viuen els tres personatges, sinó els esforços que fan per conviure-hi (que no superar) i així mantenir viu el pacte d’amistat. En això hi intervenen altres personatges, normalment amants de la Paula. Resulta especialment rellevant el Carlos, el seu marit, que és de l’Opus i la Falange i, per tant, serveix com a contrapunt ideològic a la carnalitat imperant que viuen obertament els altres personatges. En Carlos se’ns mostra aparentment deslligat del seu cos, que posa al servei d’idees sigui polítiques o religioses, fet pel qual és, en realitat, el personatge més deshumanitzat de tots.

Si La vida dels cossos és alhora novel·la eròtica i negra, la veu narrativa que crea Frontera, molt treballada, va directament lligada a aquesta ambivalència. En el que és més sentimental, es canvia de narrador constantment sense cap senyalització tipogràfica, revelant així el ventall de sentiments i reflexions dels personatges. Son aquests sentiments els que desenvolupen la trama de novel·la negra, en la qual el narrador es torna omniscient per mantenir la distància necessària per al suspens.

Guillem Frontera obre la novel·la amb una nota preliminar que avisa: “L’autor recomana al lector que s’abstingui de donar crèdit a qualsevol semblança amb la realitat que detecti en aquesta novel·la, per més que la pugui relacionar amb personatges i fets reals i relativament coneguts”. A la presentació del llibre, l’autor va definir aquesta nota com una “petita maldat”, ja que no és sinó una invitació a fer-ho. Frontera, qualsevol semblança de la novel·la amb la realitat, l’atribueix a la quantitat de persones i històries viscudes en la seva vida de “toter” (aquell qui a la Mallorca preturística sobrevivia fent “de tot”). Així i tot, va més enllà. Els personatges són estereotípics perquè la vida del cos és esterotípica, i qualsevol lector detectarà semblances amb la realitat perquè el catàleg de desitjos i passions, en el més essencial, és reduït.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació