Françoise Frenkel, la llibretera de Berlín

Edicions de 1984 acaba de publicar 'Una llibreria a Berlín' de Françoise Frenkel

Amb un pròleg de Patrick Modiano i traduït per Mia Tarradas, Edicions de 1984 acaba de publicar Una llibreria a Berlín, de Françoise Frenkel. Es tracta de l’únic llibre escrit per Frenkel, jueva d’origen polonès i llibretera francòfila que va crear no sense entrebancs i auguris negatius una llibreria francesa al cor del Berlín d’entreguerres, als anys 20 i 30 del segle XX.

Aquesta llibreria es deia La Maison du Livre, i va esdevenir un focus de vida cultural intensa fins que va fer-se omnipresent la follia nazi. Així, alertada pels amics que li volien bé, i d’un dia per l’altre, que no es podia pas perdre el temps, Frenkel va marxar de Berlín i es va refugiar a la seva estimada França, on havia estudiat. Però amb el pas del temps també França va esdevenir un lloc perillós per als de la seva raça, tal com va dir ella mateixa, quan amb mà fèrria es va imposar el col·laboracionista règim de Vichy.

Françoise Frenkel, i aquest és el valor històric i humanístic del seu relat memorialístic, és una supervivent del genocidi practicat pel nazisme als jueus, ja ho fossin de religió i raça, ja ho fossin només de raça, ja que en tot el seu escrit, distribuït en quinze capítols, Frenkel no entra a cap sinagoga ni a penes esmenta cap aspecte relacionat amb la fe jueva. Conscient, però, d’aquest destí mortal reservat als seus, i que per imperatiu constava en els documents, i després de grans patiments d’haver-se’n pogut salvar l’any 1943 travessant la frontera Suïssa, Françoise Frenkel va escriure i publicar ja a l’any 1945 la crònica de la seva odissea amb estades erràtiques, plenes d’angoixa i terror per diversos indrets de França: París, Avinyó, Vichy, Niça, Grenoble, Saint-Julien i Annecy, a l’Alta Saboia, on de manera il·legal i després de dos intents fallits va travessar la frontera.

“És el deure dels supervivents de donar fe per tal que no s’oblidin els morts ni deixin de conèixer-se els sacrificis recòndits”, escriu Françoise Frenkel als mots introductoris de la seva crònica vital que va titular, ben significativament, Enlloc on deixar caure el cap. Cert. En la seva odissea, la refugiada no pot dormir sobre un coixí que li atorgui tranquil·litat llevat dels coixins que li ofereixen les bones persones que va trobant pel camí i que es juguen la seva, de tranquil·litat, per donar-li refugi. El govern de Vichy perseguia als francesos que oferien ajuda als jueus.

Però en tot lloc i circumstància sempre hi ha gent que, fugint de la barbàrie mental, mira de preservar la humanitat ajudant persones innocents, com és el cas d’un matrimoni benefactor de la llibretera Frenkel: Madame i Monsieur Marius, corsos que tenien una perruqueria a Niça. “Monsieur Marius era un idealista que somiava amb la pau i la fraternitat universals”, escriu Frenkel. Somiava un món millor, potser sí, però de dia feia el que calia per assolir-lo, i no sense les grans dificultats que aquell temps de guerra i restriccions de tota mena imposava. Moltes vegades Monsieur Marius va salvar la llibretera de ser arrestada per les tropes alemanyes d’ocupació amb l’ajut inestimable de francesos col·laboracionistes.

“La policia feia batudes de nit (…) irrompien dins les habitacions, arrencaven els estadants del llit i se’ls enduien”. En un relat nítid, ben escrit i que corprèn per la seva precisió adjectiva i contenció emocional a desgrat de la tragèdia que pesava sobre els caps i els cors dels refugiats jueus a França, la llibretera Frenkel explica aquestes persecucions que acabaven en presons i camps de concentració francesos fins arribar als camps d’extermini repartits pels dominis del Tercer Raich. I tot això se sabia. Es perdia el rastre dels detinguts. Queda clar en l’expressió de la salvada: “Era a Suïssa, estava salvada! (…) Plorava… Suaument, les llàgrimes que havia retingut durant tant de temps van començar a lliscar…”.

Sí, potser no hi ha temps per plorar quan s’ha de lluitar de dia i de nit per sobreviure. Així, llevat d’alguna ocasió escadussera, les llàgrimes de Madame Frenkel van ser retingudes des del dia que va abandonar a corre-cuita casa seva i la llibreria a Berlín el juliol de 1939 fins al juny de 1943, quan va entrar de forma clandestina a Suïssa. Allà va redactar i publicar a Éditions Jeheber Una llibreria a Berlín. Frenkel va retornar a Niça l’any 1945, on va morir l’any 1975. Mentrestant, el juliol de 1959 va recuperar el seu bagul amb pertinences personals confiscat per la Gestapo. Un símbol visible, en el cos d’un bagul, del periple tràgic d’una ànima que en el seu cas, jueva refugiada i perseguida, va poder recuperar l’alè i qui sap si l’alegria. Ja abans, però, Françoise Frenkel, Frymeta de soltera, havia escrit els capítols del seu camí d’exili forçós perquè tinguéssim un recordatori pietós per als qui han hagut de callar per sempre més, “morts d’esgotament en el camí, o assassinats”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació