Eixamplar la base de Xammar

Entre l’enfilall de qualificacions i elogis que Josep Pla dedica a Eugeni Xammar, tant periodístics com antropològics, hi ha una anècdota divertida que li serveix per explicar que Xammar era un home “violentíssim”. Pla ho diu a propòsit del seu caràcter volcànic, però aquesta esfera de la vehemència i la voluptuositat també inclou, de manera significativa, la mordacitat granítica dels seus escrits, definits per Quim Monzó com a exemples de “periodisme pugilístic”.

Amb un títol deliberadament intencional, Cartes d’un polemista, Quaderns Crema ha publicat un nou llibre de Xammar que surt al mercat gràcies a la recerca arxivística de Xavier Pla. Després de Cartes a Josep Pla, ara podem tornar a immergir-nos en el selecte microcosmos de les epístoles per eixamplar la base, com se sol dir darrerament, de la veu inconfusible d’un dels millors i més mal recordats periodistes que hem tingut.

Però tornem a l’anècdota de Josep Pla. I llegim: “Sovint s’apassionava enormement. Un dia, a Ginebra, tingué una discussió al carrer amb un xofer de taxi que tractava de robar-li un franc; Fernández Armesto, «Augusto Assía», i jo, que hi érem davant, quedàrem literalment esborronats. La discussió, a plena veu, es produí en llengua alemanya, i la cosa anà tan amunt que Assía, mig esparverat mig avergonyit, li proposà de deixar-ho córrer. «¡Usted se calla!», li digué Xammar amb un aire d’inquisidor general progressiu”. I conclou Pla, amb una síntesi inequívocament emfàtica: “Era un home violentíssim” (Notes del capvesprol).

Abrandat i carismàtic, políglota expeditiu segur de les seves conviccions i instintivament analític, Xammar va ser un prodigi en molts sentits gràcies a la seva llibertat d’esperit i a la seva manera d’observar el món. Tot això ho hem pogut comprovar amb escreix en els articles periodístics que va escriure, a través d’anècdotes explicades per aquells que el van conèixer de primera mà, com aquesta de Josep Pla, però també gràcies a l’abundosa col·lecció de cartes que Xammar va enviar a aquestes persones, en les quals la sagacitat, la diligència i el sentit de l’humor (i una certa mala llet, emmotllada en un registre més subtil i intimista) hi són ben presents. Tan presents com ho és el seu catalanisme insubornable, un fil conductor de la seva vida sobre el qual, en paraules del mateix Pla, “no es podia produir el més petit dubte”. Pla el considerava, a banda “d’un liberal anglès, absolut”, un “apassionat terrible”, és a dir, “un català cent per cent”. En aquest aspecte –i segurament en uns quants altres– era un intransigent recalcitrant. I això també és un elogi.

Escriu Xammar: “Sense llibertat, Catalunya ha de sofrir la disminució civil de la seva llengua i els catalans han d’amagar llur bandera. El règim d’Espanya pot mudar. Les reivindicacions essencials de Catalunya són immutables”. Ho escriu l’any 1950 en un memoràndum al president Tarradellas, un dels homes amb qui es va cartejar sovint, segons comprovem a Cartes d’un polemista (1907-1973), juntament amb Rafael Tasis, Carles Esplà, Ramon Sugranyes, Joan Estelrich, Josep M. López-Picó i Armand Obiols. Però la llista és molt més llarga i bigarrada: Carles Rahola, Joaquim Ventalló, Pau Casals, Josep Carner, Carles Riba, Jaume Bofill, Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig, Francesc Macià (“Conservi’s per treballar per Catalunya”, li diu, l’any 1924)… i interlocutors amb qui s’escrivia en altres idiomes com Salvador de Madariaga, Luis Araquistáin, Jean Lugeon o Eric Drummond. En determinades ocasions es veu igualment obligat a renunciar al català, quan s’adreça a algun dels seus amics, per esquivar la censura.

Mereixen menció a part Josep Badia, confident de Xammar i impulsor de Seixanta anys d’anar pel món, i Ferran Cuito, el fill del qual (Amadeu Cuito) ha escrit l’epíleg del llibre, que acaba amb una hipòtesi literària sobre l’empremta d’un passat hebraic en la personalitat de Xammar. Ho relaciona, naturalment, amb “aquella profètica entrevista” a Adolf Hitler de l’any 1923 que va fer com a corresponsal de La Veu de Catalunya, quan el futur führer perpetrava l’infructuós putsch a la cerveseria Bürgerbräukeller de Munic, on Xammar i Pla es trobaven en aquell precís moment, fent vida en un país empobrit i deprimit que havia perdut la guerra i que galvanejava entre pistoles i cerveses a l’espera d’alguna cosa pitjor. És inútil especular si van o no van entrevistar realment Hitler i per què no en van dir mai més res, sobre aquell episodi (ja en parla Xavier Pla al pròleg del llibre amb l’exhaustivitat pertinent), però sí que ens podem fixar en la descripció espatarrant que Xammar fa del personatge: “Porta gavardina, amb un cinturó (em sembla que ja està tot dit), clenxa al cantó i un bigoti retallat de tal manera que resulta més alt que ample. Té el cap enlairat, la boca badada i els ulls a tres quarts de quinze, i, prenent-ho tot plegat, un posat de satisfet, característic de les personalitats dictatorials, que n’hi ha per llogar-hi cadires”. L’entrevista es titulava “Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada”.

Prop de tres-centes cartes, sempre la mateixa veu

Pel que fa al contingut estricte de les cartes que conformen aquest volum, que provenen de diversos arxius públics i privats, és molt interessant comprovar com canvia la població des d’on s’envien al llarg dels mesos i dels anys i com es mantenen inalterables el fons del discurs i l’actitud vital de Xammar. El contingut de les missives canvia més o menys en funció del panorama polític o literari i de la situació personal de l’autor; per aquesta raó, la dimensió col·lectiva i la dimensió individual del missatge s’acostumen a fusionar. El to, la determinació i la claredat no canvien pas tant: Xammar és un home que, fins i tot si ha de ser protocol·lari, va al gra. Pels temps verbals que fa servir i la seguretat retòrica que hi impera, és un gust advertir-hi les traces sintàctiques que confirmen la característica essencial del seu ésser: la idiosincràsia d’una personalitat irreductible. Només llegint-lo no hi ha dubte que era un home intens.

Depenent del destinatari i el seu grau d’afinitat o, en menor mesura, de cordialitat, es poden detectar lleugeres variacions de capteniment. En alguns casos hi ha més distància, quan escriu, en comparació amb quan s’adreça a altres perceptors, amb qui es comunica d’una manera més propera. A Pau Casals o Manuel de Pedrolo els tracta de vostè; a la majoria els tracta de vós; a Carles Esplà, Joaquim Ventalló o Josep Badia, de tu. En qualsevol cas, Xammar mai es desprèn de la formalitat i l’exigència lingüística i dialèctica, l’observació penetrant i la radical llibertat d’esperit, que es desplega en un total de 287 epístoles que testimonien bona part de la seva existència. És una llàstima, com explica Xavier Pla, que Xammar no conservés, tret de rares excepcions, les cartes rebudes, però no es pot tenir tot. Qui sap si ens ajudarien a entendre millor per què va marxar de Catalunya tan aviat, què pensava realment sobre la feina d’escriptor i quines ambicions tenia des d’un punt de vista literari o com va ser exactament la trobada amb Hitler. No ho sabrem. Per sort, els catalans podem arribar a ser prou conformistes.

La lectura completa de les Cartes d’un polemista, tanmateix, s’ha d’usdefruitar parsimoniosament (relectures incloses) amb les Cartes a Josep Pla al costat i qualsevol dels altres llibres de Xammar publicats per Quaderns Crema a la vora. O el fantàstic Periodisme? Permetin! (Símbol) de Quim Torra. De fet, segur que l’actual inquilí del Palau de la Generalitat –adés comissari de l’Any Xammar– estaria d’acord en afirmar, sense ironia política, que així, en efecte, és com s’ha d’eixamplar la base.