Avui

La porta i la tanca ens encerclen en un territori íntim, del qual en fem un niu

Samuel Rodríguez

Samuel Rodríguez

Comunicació, educació i cultura.

Avui és 22 de març de 2020. La porta del garatge, de normal, es pren el seu temps per obrir-se. És grossa i pesada. La miro ara des del menjador, i em reconforta saber que hi és, allà posada, entre el carrer i nosaltres. El tancat que protegeix la casa dels meus sogres, on em trobo confinat amb la meva companya i el meu fill de dos anys, és un perímetre de protecció tan real com il·lusori. Real perquè separa la propietat privada del domini públic, fals perquè no ens servirà per evitar un contagi per Covid-19, si és que hagués de succeir. L’enorme porta presideix el tancat, que reposa sòlid sobre la nostra mirada.

'Dins i fora' | Foto: Samuel Rodriguez
‘Dins i fora’ | Foto: Samuel Rodriguez

La tanca és de ferro, pintada d’un gris fosc, amb aquella pintura aspre mat, com de virolla metàl·lica, que fa de mal passar-hi un dit per sobre. Tota la tanca és igual, de ferro gris uniforme, muntada en peces d’uns 30 cm d’amplada per 1 metres de llargada, soldades i ben encaixades, sense separació entre elles. La casa és a quatre vents, però aquesta tanca no, perquè a nord i a oest l’habitatge de 2 plantes, terrat i garatge, comparteix mur amb les finques veïnes. La porta i la tanca ens encerclen en un territori íntim, del qual en fem un niu, i en el que volem preservar-nos del mal que, incomprensiblement, està provocant una combinació genètica desafortunada.

Avui, quan després d’una setmana he obert la porta per treure el cotxe i anar a recollir una comanda de fruita i peix al mercat, he tingut la sensació que obria la porta a un món desconegut, a un escenari nou. La porta ha grinyolat i s’ha tancat lentament, i he conduït amb doble mascareta, guants de làtex i ulleres els no més de 500 metres de distància que hi ha fins al mercat. L’itinerari ha sigut un recorregut de compromís contra el temps: tardar el menys possible per tornar amb la companya i el petit, i fer-ho establint el mínim contacte amb altres persones. Sense excessiva paranoia, però sense relativitzar res.

L’escàs mig kilòmetre recorregut en total silenci, que queda amplificat pel silenci d’un vehicle híbrid especialment poc sorollós, amb carrers totalment buits, em va fer sentir quelcom molt desagradable. Molt fred. Com si el carrer fos de marbre i el sol d’acer. A l’arribada al mercat, poques persones esperant per entrar. Distàncies. Mascaretes. Guants. Zones de pas tancades. La rambla d’accés tancada. Parcs infantils tancats. Cap nen al carrer. Cap persona gran al carrer. Només aquells qui sortíem a comprar quelcom, vuit dies després de l’inici del confinament.

Avui 22 de març els tres estem bé a casa, intentant aprendre a estimar-nos d’una altra manera, a conjugar la situació per a construir una relació més ferma, més capaç. Ens diem allò que pensem sense pensar-hi gaire en el perquè, i sense que això impliqui fer-nos un mal innecessari. No som egoistes, parlem per construir, no per destruir i, si no som capaços, millor callem. Estem sols els 3 i ho estarem fins que això acabi. Només ens tenim a nosaltres i el Miquel no ho ha de saber.

Ell, en Miquel, quan surt al pati a mig matí o a mitja tarda, a córrer sobre la rajola que va eliminar la terra que en un dia va ser la base del jardí en aquesta casa, mira la porta gran, l’empeny i ens mira dient: “Carrer papa!”.

(Així seria els primers deu dies. Després la porta era només la porteria).

La porta i la tanca les saludo cada matí a primera hora i ressegueixo amb els dits el seu metall aspre en silenci quan camino al voltant de la casa als vespres. Cada migdia el sol repica sobre alguns elements d’acer inoxidable de l’estructura, retornant a l’interior de la casa un raig de llum poderós que m’atansa la cara. I els dies passen.

Avui és 22 de maig, i obro la porta i marxem del refugi cap a una nova llar, que ens espera des de pocs dies abans de l’inici del confinament, perquè la pandèmia no té en compte els plans de mudança. La porta grinyola i es tanca. I el ferro de la tanca s’escalfa amb l’estiu avançat. I el silenci del vehicle híbrid especialment poc sorollós, topa amb els clàxons a la cruïlla. I el Miquel diu que no vol marxar, que tornem a casa. I jo tinc por per un moment. O potser m’adono de la por que m’acompanya fa dos mesos. Ell no vol marxar. I potser jo tampoc. No és pel virus. No és per la gent. La porta s’obre de nou. Marxarem més tard, quan passi la calor. Quan hàgim dit adéu com cal a una llar involuntària que ens ha permès viure una vida nova, extremadament íntima, al Miquel, la companya i a mi. Un temps d’aprenentatge únic i de vivència singular que ens marcarà per sempre com a pare i mare, i com a parella.

Amb confinament o sense, alguns aspectes d’aquesta vida fugaç amb introducció, nus i desenllaç, no els deixaré marxar. Avui segur que no.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació