Narcisisme de docent?

S’acaba una altra vegada un altre estiu i l’acabo amb la lectura de la novel·la Vent de grop de l’escriptora gironina Aurora Bertrana publicada a Alfaguara l’any 1967 i que ara ha reeditat l’editorial també gironina Ela geminada. La imatge acolorida de la coberta del llibre, que ocupa un lloc destacat al mostrador de la llibreria Vitel·la, retrata L’Escala dels anys 70 amb cotxes aparcats per tot arreu,  barques de pescadors damunt la sorra i uns para-sols blaugrana publicitant Cinzano, una imatge que m’ha fet recordar amb un punt de nostàlgia aquells diumenges que amb els 600 descapotable vermell del meu pare hi anava de petita amb la família.  

Després de l’aiguabarreig de lectures estiuenques, m’ha agradat mig tancar-lo amb aquesta història d’un jove pescador empordanès insatisfet de la seva feina que s’enamora perdudament d’una turista anglesa que només veu en aquest noi un espècimen de mascle ibèric que la pot satisfer sexualment uns dies d’estiu. A partir d’aquest esquer narratiu que sembla que va escandalitzar la societat catalana de l’època, la novel·la s’eixampla: la Cala, la gent que hi viu i que s’escarrassa per tenir un plat a taula encara que sigui llogant l’habitació on dormen, el turisme primerenc a la Costa Brava,  la falta d’aigua perquè els de fora es dutxen dia sí dia també, les xafarderies, la duresa de la pesca nit rere nit… I la llengua d’una època, la del carrer, els primers xampurrejos en anglès, i tot en uns anys en què molta gent treballadora d’aquí no podia ni plantejar-se fer vacances. 

I s’acaba l’estiu i la novel·la, i em preparo per tornar a la feina, a fer classe, i m’envaeix  el desig anual de comprar llapis, bolígrafs, agenda i alguna llibreta. Com la canalla. Tot nou, encara que en tingui els calaixos plens i que el calendari del mòbil em sigui sovint més útil. Torno a treballar, doncs. Deixo l’estiu enrere i em ve al cap l’article que va publicar Joan Burdeus aquí, en aquestes pàgines del Núvol, a començaments d’agost. El títol era “No deixar de treballar” i anava encapçalat per una frase excel·lent: “Acceptar la dicotomia ‘treballar per viure’ vs. ‘viure per treballar’ és de cretins. 

Amb la resta de l’article hi ha aspectes en què hi estic d’acord i en algun altre que divergim. A mi no em costa fer vacances, què hi farem?, no se m’apodera cap sensació d’estafa. Encara no. Els dies se m’omplen i me’ls omplo, i encara que la calor sigui excessiva, que ho és i cada any que passa més angoixant a estones, encara jugo amb la sensació mig infantil de perdre la noció del dia que som, com si el temps esdevingués tot ell una troca de llana d’angora que es desfà lentament, acariciant la pell. 

De vegades penso, amb un punt d’ingenuïtat volguda, que per molts de nosaltres, els docents que diem ara, de la mateixa manera que comptem anys a partir del setembre, les vacances d’estiu no han deixat mai de ser una continuació d’aquells llargs mesos d’estiu de quan érem nens.

Però sí, torna setembre i tornaré a entrar a una aula, a moltes aules. Sé que tornaré a compartir hores i hores amb nois i noies adolescents que cada vegada em deuen veure més gran, que ho soc, i que potser es plantegen per què encara no em jubilo. I començaré parlant-los del Càntic dels Càntics i d’un amor entre un Ell i Ella que poca cosa té a veure amb l’erotisme i l’amor que la Mabel de Vent de grop sent pel Rafel.  I sé que els parlaré també d’Ulisses corprès pel cant de les sirenes i de l’amor entre Tirant i Carmesina. I riurem tots plegats llegint la seva primera nit d’amor i buscant-hi pronoms febles i sintagmes diversos. I també trobarem el moment per plorar amb el suïcidi de Dido, Werther i Ofèlia i per parlar dels seus primers amors i dels primers desenganys. Tornaré a fer classe, se m’enrogallarà una mica la veu els primers dies i m’hauré de tornar a aprendre una pila de noms i fesomies per poder saber qui és qui; i sé també que hi haurà dies i classes de tot, de bons i de dolents.  

I he de dir que no sé ben bé com serà aquest curs que potser ja comença amb vagues. Per no saber, encara no tenim clar què haurem d’ensenyar, per exemple, a Literatura Catalana de segon de batxillerat, una assignatura de què s’hauran d’examinar a la Selectivitat que ara ens diuen per sorpresa que potser no canviarà aquest any. I no serà per què no ho hagi demanat personalment i col·lectivament a diverses instàncies i diverses vegades. Com he explicitat en algun article, els docents sovint anem perduts en els darrers anys, naveguem sense un rumb clar i rebem instruccions a misses dites. Les programacions i els currículums sovint ens són un aiguabarreig de frases llargues, burocràtiques i repetitives que semblen fetes només per anar omplint pantalles i més pantalles  que dubto que ningú s’acabi de llegir mai.   

Tornant a l’article de Burdeus, però, no sé si és narcisisme de docent, que potser sí, però el cert és que malgrat totes les dificultats i entrebancs amb què ens trobem, de vegades ens costa separar el temps d’oci i el de feina. A mi em passa sovint. I potser està bé que sigui així, no ho sé. Però quan entro a una aula com faré ara d’aquí a no res, hi veig vida, hi veig futur i incertesa, hi veig mirades de nens i joves que com el primer Rafel de Vent de grop s’imaginen tota una vida per viure amb la innocència que encara els pertoca a la seva edat. 

I potser per això, perquè et vas fent gran i t’adones, com li passa al Burdeus i també al Rafel, que hi ha moments en què la “vida se’t fa més lletja en contemplar-la”, tenir al davant i cada any noves vides que comencen com tu vas fer ja fa tant, fa que esdevinguem, a vegades, ionquis de la nostra feina: fer classe.