Najat El Hachmi: “Les dones musulmanes no es tapen per pura elecció”

Parlem amb Najat El Hachmi, guanyadora del premi Nadal 2021 amb El lunes nos querrán (Destino), un llibre que l’autora també ha escrit i publicat en català a Edicions 62. El llibre parla de l’alliberament d’una noia musulmana que no està d’acord amb les convencions de la seva religió i ho fa emmirallant-se en una amiga del seu barri, que l’autora situa a la perifèria de la perifèria de Barcelona.

Anna Hernàndez: En els teus llibres parles del món àrab i musulmà i el xoc cultural de les persones que s’han de moure dels seus orígens. Quin lloc ocupa aquesta nova novel·la en la teva obra?

Najat el Hachmi: No és que parli sempre del mateix tema, sinó que és un context, un paisatge. Un altre autor tindrà un altre context, en un altre país o circumstància que farà que pugui nodrir les seves novel·les. Al final és d’aquí d’on treus les històries que vas explicant.

Aquesta és la primera vegada que treus un original en castellà, a què es deu aquest canvi?

Tenia ganes d’explorar aquesta possibilitat. Jo tinc un contacte molt directe amb els meus lectors en castellà des de 2008, que és quan vaig treure la meva primera novel·la traduïda al castellà, La filla del patriarca. A més, em van donar una beca i podia treballar amb unes condicions molt bones i vaig pensar que era un bon moment per intentar esbrinar com em sortiria això d’escriure al castellà.

No obstant també en vas fer la versió en català, que vas escriure tu mateixa. S’hi poden percebre canvis?

No volia renunciar al català i per això vaig fer tota aquesta feina d’anar i venir d’una llengua a l’altra. No vaig fer una novel·la i després vaig traduir-la, sinó que al mateix temps que escrivia un fragment en una ho feia després amb l’altra i, un cop acabat, vaig treballar exclusivament una i altra llengua per després poder-los comparar.  He intentat que no s’allunyessin gaire l’un de l’altre. A mi m’ha permès plantejar-me coses que potser havent escrit en una llengua no me les hauria plantejat. En una llengua m’encaixava més be que passés una cosa que en l’altre no pas en l’altre i això és interessant per poder fer un llibre molt més pensat i explorat i poder sortir d’una zona en la que estàs molt còmoda.

Entrem en matèria del llibre. És un relat en què la protagonista parla en primera persona i es dirigeix a una altra noia. Rememora les seves vides en constant lluita per trobar la llibertat personal i és molt crítica amb el món musulmà. Ara bé, en cap moment menciones el nom d’aquestes dues protagonistes.

Ve a ser una marca d’estil. Excepte el llibre Llàgrimes i mel, en cap de les meves novel·les poso noms als personatges, sobretot als femenins. És una manera de preservar una certa intimitat i protecció. En aquest cas hi ha la narradora, que sí que diu el seu nom només en un moment, i la seva amiga a qui escriu en primera persona, i que ella mateixa ja diu que no vol dir el nom per protegir-la. El que s’explica no canvia si saps el nom o no.

Tampoc no se sap el nom del barri de Barcelona on passa. L’anomenes la perifèria de la perifèria. Què vol dir això?

Això sí que és intencionat. Jo volia plasmar aquest tipus de barris amb blocs de pisos molt alts i de mala qualitat, amb sostres baixos que, a més a més, estan en llocs on hi ha barreres per arribar-hi. Són barris que hi son a molts llocs diferents. Quan dic la perifèria de la perifèria vull dir un barri que està apartat d’una població que ja forma part de la perifèria de Barcelona. Es reprodueixen a molts llocs. A Vic n’hi ha, a Vilafranca n’hi ha, a Sant Sadurní d’Anoia n’hi ha… S’assemblen molt entre ells, no tenen una personalitat i no és un tipus de paisatge que surti a les novel·les.

La noia a qui va dirigida la carta destaca per la llibertat que es dona a ella mateixa, tot i les males mirades de la gent del barri, que considera inapropiades les seves actituds com a dona musulmana. La narradora, en canvi, es reprimeix molt però veu en la seva amiga un mirall on vol reflectir-se.

Elles procedeixen del mateix context però tenen maneres d’encarar-lo molt diferents. La narradora és més reflexiva i l’amiga és més d’acció. Es maquilla, fa de perruquera, no vesteix tapada i defensa el seu dret de fer el que vulgui amb la seva vida. El fet que les seves famílies les hagin educat diferent també és determinant. Hi ha un procés d’admiració molt gran per part de la narradora. És una mena d’amistat en què l’altre és un mirall, és la imatge del que tu voldries ser. Aquest procés d’emmirallament és molt intens i apassionat. És un vincle d’amistat a primera vista. Hi ha amistats en què la frontera no està clara i més quan et trobes en una circumstància en què l’amor romàntic està prohibit, com és el seu.

L’adolescència és un invent de la cultura occidental

Què és créixer en l’islam com a adolescent dona?

L’adolescència és un invent de la cultura occidental. En molts contextos es passa de nen a home i de nena a dona. Tot això que ens hem inventat aquí és molt nostre i ens encasella en què toca fer a cada etapa que nosaltres mateixos ens hem imposat. A Occident t’ensenyen contínuament el motlle on has d’anar encaixant, ja sigui a través de la publicitat com a les sèries de televisió, per exemple. La narradora de la novel·la té un conflicte entre la influència que rep dels llibres que llegeix i l’educació que li donen a casa. La dicotomia entre el què vol ser i el que vol fer. Elles dues, com a noies adolescents, volen fer les mateixes coses que les noies del seu context: maquillar-se, sortir a córrer, estar primes…

Estar primes. És un aspecte al qual li dones molta importància al llarg de tota la novel·la. És una obsessió malaltissa la de les protagonistes per baixar de pes. Com viuen els trastorns alimentaris i la importància pel físic les persones musulmanes?

Tothom dona per fet que, com que les musulmanes venen d’una societat en què no imperen els mateixos cànons de bellesa que a Occident, ja no patim aquests transtorns. Però, en realitat, els trastorns alimentaris tenen una arrel molt més profunda que l’estètica, tot i que aquesta també hi influeixi moltíssim. L’arrel profunda prové de la sexualitat. Moltes noies poden viure la sexualitat com a conflictiva perquè tenen por del propi desig. Al mateix temps, en aquest moment de la pubertat, vinguis d’on vinguis, el cos canvia i la teva vida també canvia. Tu segueixes sent una nena però biològicament has madurat i pots tenir fills i això a l’islam és més complicat. La vida et canvia perquè quan una nena musulmana fa aquest canvi ja se li apliquen unes normes diferents: ja toca tenir fills, vestir tapades… I les nenes atribueixen aquest nou rol al canvi que ha patit el seu cos i el culpabilitzen de tot. A més, els homes comencen a mirar-te i a expressar el seu desig d’una manera invasiva. Tot això porta al pensament: el meu cos és el problema. I aquí apareix el trastorn alimentari.

En un moment del llibre, una de les protagonistes diu que a casa ha sentit que voler agradar és de prostitutes.

Ara no ens en recordem, però hi va haver un temps que a Occident la bellesa femenina també estava demonitzada. La Femme Fatale. Les dones guapes eren sospitoses. Ara ha canviat completament perquè en algun moment es va despenalitzar la bellesa i es va passar a l’extrem contrari, que tampoc és bo. Avui en dia, si no ets guapa i no compleixes els cànons, gairebé no se’t considera una dona. A l’islam, modificar la teva cara amb productes és canviar el que Déu t’ha donat. Tu, com a dona, no has de voler agradar els homes, però al mateix temps s’emeten judicis quan certes dones intenten modificar el seu cos per intentar encaixar en els cànons establerts allà. Al final, tot es resumeix en no deixar les dones en pau i que siguin com son, sense que tingui conseqüències. I això és universal.

Fer el canvi cap al feminisme costa als homes perquè suposa deixar de tenir els privilegis que els dona el patriarcat

Les dues troben una parella que sembla que les respecten i que no son tan arcaics com la resta d’homes musulmans, però s’acaba torçant. Per què a la novel·la els homes involucionen i les dones no?

Perquè, normalment, les dones fem un canvi molt gran quan comprenem el feminisme i el fem per sobreviure. En canvi, a molts homes els costa molt. Per sort, no a tots. Els costa perquè fer aquest canvi suposa deixar de tenir els privilegis que els dona el patriarcat. Els únics homes que canvien davant la nova manera de veure el món són aquells que no tenen por que el nou sistema al qual s’incorporen els situï en una posició de desavantatge. A l’islam el discurs feminista no ha penetrat del tot, encara. Molts homes creuen que son feministes fins que veuen que han de renunciar a alguns privilegis. I això és el que els passa a les parelles de les protagonistes. I, com amb tot, hi influeix molt l’educació. Falta molta feina, el camí és molt llarg.

L’educació passa per sobre de la informació a l’hora de prendre decisions? La narradora s’informa molt però no és capaç de fer el canvi pel que pot passar a casa seva. En canvi, l’amiga ho fa perquè a casa ja no rep tanta pressió.

La narradora està en una situació de perill. Ella ha de buscar estratègies per resistir la situació en què es troba. Una estratègia és reprimir-se i buscar maneres de protegir-se. Conviure contínuament amb aquesta amenaça fa que la seva actitud davant de moltes coses estigui condicionada. Ella s’ha de protegir per poder sortir d’aquest camí. No pot mostrar el canvi i punt, ha de ser molt prudent.

Hi ha feministes d’Occident admeten que les dones musulmanes puguin acceptar certes coses que elles no deixarien passar pel fet de respectar una cultura

És apte el feminisme occidental per les dones musulmanes?

El feminisme és el mateix per tothom. Allò que varia són els contextos. Depenent del context, les circumstàncies de les dones seran unes o altres. Les feministes clàssiques tenen per objectiu el fet que la situació ha de canviar a tot arreu. No aspirar a això seria un feminisme una mica racista. No aspirar a que totes les dones del món tinguin accés a l’educació o als mètodes anticonceptius, no aspirar a que les dones no tinguin un tutor legal o que se les obligui a casar-se seria un fals feminisme i un feminisme molt occidentalitzat. Em sembla molt perjudicial el feminisme relativista, és a dir, que hi ha feministes d’Occident admetin que les dones musulmanes puguin acceptar certes coses que elles no deixarien passar pel fet de respectar una cultura. Fent això estàs abandonant a la seva sort unes dones que pateixen unes coses que tu mai permetries. Si tu no acceptaries tenir un tutor legal o haver-te de tapar per ser dona, com a feminista diries que no. I en canvi s’admet per les musulmanes? Això és racisme.

Però hi ha moltes dones musulmanes que públicament han dit que es tapen el cap perquè elles volen i no perquè les obliguin.

Les dones musulmanes no es tapen per pura elecció, i si ho diuen, menteixen, creu-me. O menteixen o estan tan alienades que ni tan sols són conscients que estan mentint. Saben perfectament que si es tapen és perquè hi ha unes pressions brutals sobre el cos de les dones. Per part de la família, de la mesquita, de les xarxes socials, organitzacions amb molt poder… Moltes dones estan formades dins d’aquestes mateixes organitzacions. Menteixen i ho saben.  

L’honor contra el feminisme.

L’honor a l’islam es construeix sobre la dona, no sobre l’home. La dona ha de ser qui tingui el respecte, que es quedi a casa, que sigui submisa. Tot plegat perquè no surtin del camí recte. Depenent del que faci la filla una família serà ben considerada o mal considerada. La família ha de fer esforços per controlar la filla, no pas els fills nois. Per tant, sí, l’honor no entén de feminisme perquè el feminisme esclafa tot el que l’honor defensa.

Per acabar. La narradora escriu un llibre sobre l’alliberament de les dones a l’islam i un company seu li diu que fent això encara fomenta més el racisme perquè escriu allò que Occident vol sentir. En el teu llibre també parles d’aquest alliberament femení. És un paral·lelisme?

Jo quan escric ho faig amb total llibertat. Per tant, el que faig és agafar tots els elements que em són propers i inventar-me una història articulant un relat. Evidentment, hi surten elements que formen part de la realitat que he viscut. Sí que hi ha hagut gent que ha interpretat que si jo explicava segons quines coses contra l’islam augmentaria el racisme cap a les persones que el practiquen. En realitat, el racisme no és un posicionament raonable ni lògic perquè no parteix de cap premissa lògica. La gent no és racista perquè les persones a qui discrimina són d’una determinada manera sinó perquè aquesta mateixa gent ha construït una idea sobre unes persones determinades. Que aquestes persones puguin aprofitar el que escric a favor dels seus propis prejudicis, és problema seu, no meu. Si no, no escriuria res. Si fos així, les dones no podríem escriure mai sobre dones dolentes perquè això afavoriria el masclisme. És una qüestió molt més complexa i no es poden fer lectures simplistes d’una novel·la. El que no faré serà escriure condicionada per aquests prejudicis.