Muriel Villanueva: “Motril 86 parla d’una maternitat atípica”

A simple vista, es fa estrany associar la Muriel Villanueva amb la mirada desvergonyida de la Mar, la nena que domina totes les pàgines de Motril 86 (Proa 2013). Conversem amb l’autora i, a mesura que desgrana els secrets de la novel·la, n’emergeix aquesta perspectiva carregada d’ironia a l’hora d’observar el seu passat. Homoparentalitat, malentesos i incògnites familiars s’articulen al voltant d’una història amb aromes d’Andalusia, que acaba d’arribar a les llibreries. Eva Muñoz li ha fet les fotos.

A Motril 86 (Proa 2013) retrates l’entorn familiar de la Mar, que és filla de lesbianes, i ho fas en poc més d’un centenar de pàgines. Com va sorgir, tot plegat?  

La idea original de Motril 86 era un conte. De fet, la majoria dels meus relats estan relacionats amb la família. Volia completar aquest recull i vaig començar a recordar anècdotes, fins que em va venir la imatge d’un moment en què la dona de la meva mare i jo vam comprar unes sabates de xarol blanques per a mi. Les dues sabíem que era una malifeta i que quan la mare les veiés no li faria gens de gràcia. Aleshores vaig trucar a casa i totes tres vam començar a reconstruir aquella època. D’aquí va sorgir Motril 86.

L’obra consta de dues veus narratives; l’escriptora, que recorda la seva infantesa, i la Mar, la protagonista. Quina de les dues és més autobiogràfica?

La línia no és nítida. És cert que tot el que explica la veu de l’escriptora és bastant real, mentre que el viatge de la Mar configura la part més de ficció. Però ni és veritat tot el que diu la veu de l’autora ni és mentida tot el que explica la nena. Al cap i a la fi, tot és realitat i ficció a la vegada.

L’eix vertebrador de la història se sustenta en la Mar, una noieta amb una mirada incisiva sobre la realitat i la llengua molt llarga. Com vas construir aquest personatge?

La Mar és una fusió del que jo era i el que jo sóc, perquè respon a tot allò que jo ara li diria a la Muriel de 10 anys. Reconec que la protagonista té un punt d’inversemblança, però és exprés, ja que la meva intenció era reconstruir el passat de forma irreal a partir de la meva maduresa.

Ubiques la protagonista al 1986, en un viatge en cotxe de Barcelona a Andalusia. Què t’ha empès a escollir aquest escenari?

Tenia molt clar que volia treballar la Mar en un context concret: quan es trobava en el territori de la parella de la seva mare, perquè ella pot exercir com a progenitora però de forma diferent. És una situació pròpia d’una família reconstituïda, en què hi té lloc una maternitat atípica.

L’homosexualitat de les mares juga un paper important sobre la nena, que li costa reconèixer davant dels altres la seva realitat familiar. Quin tractament dónes a aquesta situació?

No volia donar importància al fet que estem parlant de dues dones. Això ja ho dono per superat, perquè a la primera novel·la que vaig publicar, Mares, i si sortim de l’armari? (Empúries 2006), ja hi havia una reivindicació clara de la família homoparental. Motril 86 no és una obra sobre homoparentalitat i, de fet, vull pensar que a ningú li semblarà estrany que estigui parlant de dues mares.

Tot i això, l’homoparentalitat té un efecte clar sobre la protagonista.

A través de la Mar, torno a reviure com era la Muriel en aquella època des d’un punt de vista molt més diferent que fa uns anys enrere, al 2006. Aleshores vaig explotar i vaig dir coses que mai havia explicat a ningú a través de la primera novel·la, mentre que ara exposo una situació sense reivindicar. És cert que a la Mar l’homoparentalitat li afecta, però procuro esquivar el dramatisme i el discurs victimista. Tant els fills de parelles homosexuals com els fills de separats i, fins i tot, pares de famílies reconstituïdes poden trobar-hi situacions quotidianes, en què s’hi poden identificar.

En un fragment del llibre, dius que conceps l’escriptura com una relació sexual. Quines similituds hi ha, entre aquests dos processos?

En una relació sexual cal deixar-se anar perquè tot funcioni. L’escriptura és similar, perquè també cal despullar-se i perdre el món de vista. Tot plegat va a parar a la maternitat, ja que la sexualitat també hi està molt relacionada.

Més enllà de despullar la teva infantesa, també fas explícites moltes actituds i comportaments de les teves mares. Què en pensen elles, de la novel·la?

El 2006, quan vaig publicar Mares, i si sortim de l’armari?, vaig tenir un problema gros amb elles. Patien i em posaven molts pals a les rodes perquè gent del nostre entorn es llegiria el llibre. De fet, fins als 27 anys vaig viure en un silenci que pesava molt, i quan vaig trencar-lo vam viure un procés difícil i desagradable per a totes tres. Ara la situació és diferent, perquè han entès la meva relació amb l’escriptura i encara avui m’estan donant espai per expressar-me.

Però ni a La Gatera (Amsterdam 2012)ni a Motril 86 la mare biològica surt gaire ben parada.

És cert, i la meva mare tot això s’ho va engolint. Jo no ho escric per castigar-la sinó perquè ho necessito, alhora que em resulta indispensable que ella ho entengui. De fet, tots els correus que hi ha a la novel·la són de veritat, d’ella. El procés d’escriptura l’hem viscut alhora i les meves mares hi han participat, malgrat que dic moltes coses que no són fàcils de pair. Els hi haig d’agrair que no s’enfadin.

Un dels elements cabdals de la novel·la són tots aquests silencis que la Mar trenca directament i amb estirabots. Són una problemàtica pròpia de les famílies homoparentals?

Tothom té els seus silencis durant la infantesa. En el meu cas, n’hi havia un de social, perquè a l’escola no podia explicar la meva realitat domèstica i havia de basar-me en mentides i enganys. Això no deixa de ser dolorós, malgrat que també hi ha tot allò que sempre has volgut dir a casa però has callat, sobre discrepàncies amb el pare i la mare que mai els has explicat. A Motril 86 trenco aquests petits silencis domèstics del dia a dia, que amb el pas dels anys acaben sorgint.

Una particularitat de la teva escriptura és el detallisme descriptiu a l’hora de narrar un espai o un indret, ja que especifiques qualsevol element, encara que sigui mínim. Ho fas pretesament?

Sóc molt obsessiva dels escenaris. No puc narrar una escena si no n’explico els detalls, perquè per a mi és molt important que el lector estigui veient el que jo veig. En part és com si fos una cineasta frustrada, perquè la meva intenció no és que la gent llegeixi la meva novel·la sinó que vegi la meva pel·lícula, per la qual no tinc pressupost.

A més, incorpores elements metaliteraris com, per exemple, correus electrònics i missatges de Facebook. Per què?

Per mi ha deixat de tenir sentit escriure si no és per parlar de l’escriptura i, de fet, no sé si mai podré tornar a escriure de forma diferent. Pel que fa a la temàtica, no sé si Motril 86 va sobre tenir dues mares o sobre els anys vuitanta, però tinc clar que es basa en què significa escriure ficció, autoficció i no ficció. I aquí hi juguen un paper cabdal les xarxes socials, perquè la novel·la és molt participativa. Des de fotografies fins a qüestions de lèxic, Internet m’ha servit per resoldre dubtes i entrar en contacte amb molta gent que m’ha ajudat a recordar aquella època.

A banda d’escriure, ets professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Fins a quin punt algú pot esdevenir escriptor a través de les classes?

Se’n pot aprendre molt, però no es pot aprendre tot. No sé si hi ha un component innat en els escriptors, tot i que hi ha moltes coses difícils d’explicar. Una d’aquestes qüestions és la mirada. Es tracta d’un element adquirit que no pot proporcionar l’escola, però en canvi es poden ensenyar moltes tècniques indispensables a l’hora d’escriure. Crec que nosaltres estalviem temps a la gent, perquè proporcionem les eines i fomentem la pràctica. Així, no cal escriure 11 novel·les abans de fer una obra decent sinó que amb molta menys feina els alumnes veuen els seus errors i aprenen a millorar.