Mortes des del moment mateix de la concepció

Que la mort és el destí que espera a tot ésser humà des que naixem ho sabem. La mort és inherent a la vida. Tanmateix la vida ha de ser vida abans que ens arribi la mort. La història que ens explica Emilienne Malfatto a Que et plori el Tigris, però, és, per a la dona, una història de mort des del moment mateix de la concepció.

Emilienne Malfatto (1989) és periodista i fotògrafa francesa que ha viscut i treballat a Colòmbia i a França, i no ens desvela la seva ascendència. La narració de la novel·la, l’acció de la qual s’esdevé a l’Iraq durant la Segona Guerra del Golf, i sobretot el coneixement dels sentiments dels seus personatges que hi traspua donen a entendre que participa amb escreix de tot el que ens parla. L’empatia de l’autora amb la veu narradora de la seva protagonista principal en dona fe.

Que et plori el Tigris és una crònica contada amb una originalitat reeixida. Sempre en primera persona, pren veu un reguitzell de personatges que ens permeten conèixer la cultura iraquiana de la mà d’una família i del seu atàvic entorn natural, el riu Tigris, personalitzat, que es manifesta com a testimoni imparcial i símbol d’una història ancestral, on generacions d’éssers humans es van succeint sense que canviï ni un bri de la tradició secular heretada.

L’únic que experimenta canvi és el cabal del riu, que la mà humana contribueix a malmetre i embrutar. Només alguns indicis esquitxats per la matèria narrativa (Sadam Hussein, l’imam Ali, la presència de soldats estatunidencs, la guerra…) són indicadors de l’època des de la qual pren cos aquesta història.

El text és, doncs, una narració coral iraquiana: una dona jove, que enceta els monòlegs i és l’única que protagonitza diversos capítols, sense que l’encapçali el seu nom —signe significatiu del seu anorreament absolut per part de totes les altres veus, tant masculines com femenines, que només es deixen sentir una vegada, el monòleg dels quals sí que porta el nom corresponent: en Mohammed, l’amant d’ella; l’Amir, en Hassan, l’Ali i la Layla, tots germans de la primera; Latifa, mare de tots ells; la Baneen, la seva cunyada, casada amb l’Amir. El Tigris és l’únic personatge que, com l’heroïna principal, pren sovint protagonisme. Ell és l’observador imparcial que intercala la seva veu gairebé sempre entre els capítols que l’autora integra en el seu text com a testimoni antiquíssim que certifica que res canvia —les paraules del riu provenen del Poema de Gilgameix, epopeia l’origen de la qual es remunta a quatre mil set-cents anys, considerada com l’obra literària mesopotàmica més important.

L’absoluta submissió de la dona, el seu anorreament des que la biologia la fa dona (el moment en què la regla fa la seva aparició), la no consideració del seu desig sexual (només entesa com a objecte de satisfacció sexual masculina), la interiorització i la perpetuació del rol de sotmesa que transmeten també gairebé totes les dones de la família, la llei sense escletxes de l’home, que assumeix el poder a la casa quan el pare desapareix, la interiorització també del rol masculí imposat socialment fins i tot en el cas en què algun d’ells sigui més crític… El panorama que se’ns presenta és el d’un destí del qual ni homes ni dones poden escapar. Tant elles com ells són víctimes d’una predeterminació sense fissures, que no permet cap indici de rebel·lia per part de ningú. El seu és un destí amb majúscules com el de qualsevol tragèdia grega.

És per això que l’autora, amb intel·ligència, dona a l’estructura de la seva novel·la una forma que recorda la tragèdia dels nostres avantpassats clàssics grecs. Malfatto construeix els seus personatges amb encert, convertint-los en paradigma: es presenten ells mateixos, ens avancen qui són i què faran, conscients que el seu futur està traçat i que les seves accions venen predeterminades, que és el seu fat, ineludible si volen sobreviure en la seva societat. Tots en són conscients.

La història, doncs, esdevé la Història. La relació entre dones i homes es perpetua i es transmet secularment sense alterar-se, sense remei. És la història d’un desencontre que perdura, del qual tots són víctimes, al qual tots sucumbeixen, sota la tirania de l’etern femení i de l’etern masculí, per bé que és la dona qui s’enduu la pitjor part. La protagonista espera ser assassinada pel seu germà gran perquè s’ha quedat embarassada sense estar casada. Són reveladores les dedicatòries de Malfatto a l’encapçalament del llibre: Per a les dones de l’Eufrates: la Maryam, la Shadia, l’Alia; per a la Tiktum i la Fatma, que encara no saben que la llibertat se’ls acabarà—. I la llibertat dura tan poc com l’aparició de la regla, que, en el cas de la protagonista principal, s’esdevé als nou anys.

L’enfilall de monòlegs amb què Malfatto ha construït la seva novel·la la fa susceptible de ser portada al teatre. De fet, el drama, amarat de poesia, està servit des del principi, i la forma dramàtica també, malgrat que els personatges no dialoguin; el desencontre es manifesta també simbòlicament en la forma.

Malfatto és a més autora d’un assaig, Les serpents viendront sur toi, Premi Albert Londres 2021, que encara no ha estat traduït a cap de les llegües d’Espanya. Que et plori el Tigris és la seva primera novel·la, i ha guanyat el Premi Goncourt a la Primera Novel·la 2021. El llibre també ha estat publicat en espanyol aquest mateix any, de la mà de l’editorial Minúscula, en traducció de Palmira Feixas, amb el títol Que por ti llore el Tigris.