Mor Joan Margarit, el poeta de la claredat

El poeta ha mort avui a Sant Just Desvern com a conseqüència d’una greu malaltia que li va ser diagnosticada fa poc menys d’un any.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Joan Margarit era el poeta de la claredat, que havia sabut compartir amb versos diàfans una experiència dolorosa i alhora vitalista. Va aconseguir establir una connexió amb un públic ampli, semblant a la que havia tingut Miquel Marti i Pol, que també era un poeta llegit i estimat més enllà dels cercles literaris. Martí i Pol era un mestre per a Margarit, però el seu referent més proper dins la tradició catalana, però, és Joan Vinyoli, i més enllà Joan Maragall. Gràcies a aquesta accessibilitat, que en facilitava la traducció, Margarit s’havia guanyat també un públic fidel en castellà, fins al punt que l’any passat va guanyar el premi Cervantes.  

Joan Margarit | Foto de Pere Virgili

“La poesia és una altra cosa que la literatura”, deia fa uns mesos en una roda de premsa després de guanyar el premi Cervantes. “Ens hem empassat que la poesia reposava al mateix calaix que la novel·la, el calaix de la literatura”. Quan comença a escriure poesia, Margarit s’adona que no és ben bé així, comença a distingir els matisos. Creu que són “classificacions” que hem encaixat sense desconfiar. Margarit, un poeta que sap acordar i tractar, considera que en poesia hi ha dues màximes innegociables: la veritat i la llengua. “La poesia ha de ser veritat”, ha repetit sempre. El vers veraç és  –o aspirar a ser– poesia. La resta –la mentida o la farsa– seria una altra cosa. Poesia fallida. O ni tan sols això. “La poesia és profunda però no tolera mentides; no tolera l’embolic per l’embolic”. Margarit busca la veritat, l’emoció, la claredat; fuig de qualsevol mena d’hermetisme: “No conec cap gran poema que no s’entengui”. A la transparència hi pot haver ajudat la seva altra professió: el poeta és arquitecte. La seva obra, que conté nombroses referències a l’arquitectura, té l’ordre del càlcul, l’ordre de les ciències.   

“Margarit sempre ha defensat el compromís i l’aliança inextricables entre poesia i vida”, escrivia Llavina fa uns mesos al diari Ara. “Ell mateix havia encunyat l’expressió memòria sentimental per referir-se al cicle format pels llibres Llum de pluja (1987), el citat Edat roja, Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). L’expressió es podria fer extensible, però, a tota la seva obra. En uns versos d’Es perd el senyal (2012) descriu així la comesa de la poesia: “Ha parlat sempre del mateix i, en canvi, / el que diu sempre és nou”. La seva, en concret, reflexiona molt sobre la pèrdua”, diu Llavina.

Àlex Susanna, que va ser editor de Margarit a Columna, sosté que “Joan Margarit ha estat un cas únic en els nostres temps de poeta que ha connectat amb el gran públic gràcies a haver fet del vers el millor escalpel per diseccionar la nostra vida moral sense maquillatges ni subterfugis: una poesia figurativa i habitada, com certa pintura, que procura un efecte mirall en qui la llegeix. Això explica la seva sorprenent popularitat, tot i tractar-se d’una poesia dura i despietada, que sol operar a partir de la prosa de la vida que ens és mostrada amb tots els seus clarobscurs. Per a en Margarit la poesia ha estat sens dubte la millor critica de la vida possible -per reprendre la definició de Matthew Arnold-, però alhora un instrument de celebració, els dos principals motors dels seus poemes. Alguns diran que va escriure massa i això és ben cert, però una tria dels seus millors poemes en fan una de les grans veus poètiques europees d’aquests últims trenta anys”, remata Susanna.

Sam Abrams coincideix amb el parer de Susanna: “La visió moral del món de Margarit és una visió dura, gairebé brutal, però aquesta duresa és contrarestada hàbilment per un sentit d’intensa calidesa que fa que els lectors no s’abandonin a la desesperança. El món és terrible, però no estem sols.”

Nascut a Sanaüja (Segarra, Catalunya) el 1938, Margarit era arquitecte de professió i catedràtic de Càlcul d’Estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. La seva extensa obra poètica original en català i castellà ha estat traduïda a diversos idiomes i acumula més de 20 premis i distincions. Destaquen el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia, que ha rebut fins en 3 ocasions (1983, 1985, 2006), el Premi Carles Riba de Poesía (1985), el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), el Premi Jaume Fuster de l’AELC (2015) i el Premio Nacional de Poesía (Ministerio de Cultura – 2008), així com altres reconeixements internacionals a Mèxic i Xile. Recentment havia estat distingit amb el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (Patrimonio Nacional, Universidad de Salamanca – 2019) i el Premio de Literatura en Lengua Castellana Miguel de Cervantes (Ministerio de Cultura – 2019).

Segons hem pogut saber per un comunicat de la familia, Joan Margarit serà acomiadat en l’estricta intimitat familiar. Abans de morir ha deixat llest un nou poemari, titulat Animal de bosc, que publicaran pòstumament Proa en català i Visor en castellà. Proa ens ha cedit aquest poema inèdit d’aquest últim recull.

La casa

Ens protegeix i guarda el que hem sigut.
Allò que mai no trobarà ningú:
sostres on hem deixat mirades de dolor,
veus que han quedat, callades, en els murs.
La casa organitza el seu futur oblit.
De sobte, un corrent d’aire i una porta
que es tanca amb un cop sec com un avís.
Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.
I que, al final, es buida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació