Mor Isabel-Clara Simó, l’escriptora perseverant

Avui, dilluns 13 de gener, ha mort l’escriptora i periodista Isabel-Clara Simó a l’edat de 76 anys. L’autora d’Alcoi patia esclerosi i ens ha deixat a la seva ciutat de residència, Barcelona. Aquest juny, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) l’havia homenatjat. Reproduïm a Núvol les paraules que li va dedicar l’actual degana de la ILC, Margarida Aritzeta, que serveixen per repassar la trajectòria literària de qui havia estat degana de l’entitat, entre els anys 2016 i 2019, i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Isabel-Clara Simó | Foto: Bernat Puigtobella

“L’any 2016 l’escriptora Isabel-Clara Simó es va convertir en degana de la Institució de les Lletres Catalanes. És per això que, a més dels molts mèrits i reconeixements que ha anat atresorant al llarg de la vida d’escriptora i de dona compromesa amb els Països Catalans i amb les causes nobles del món on ens ha tocat viure, és sobretot una persona amiga, que sentim nostra.

Isabel-Clara Simó i Monllor va néixer a Alcoi l’any 1943. Va créixer a recer d’un pare mestre, refinat i culte, en una època aspra de postguerra on la cultura i la raó comptaven poc. Diu que la seva mare era una dona enèrgica i temperamental. “A casa sempre hi havia gent, s’hi organitzaven tertúlies al voltant del pare […] i per Nadal hi havia una quantitat enorme de persones que venien a matar el pollastre, que venien a planxar les estovalles… la meva mare era una dona incansable”, diu.

La Isabel-Clara Simó va estudiar Filosofia a la Universitat de València. M’encantava aprendre a ser jo mateixa i no l’apèndix de ningú, va escriure en una ocasió. Descobrir que el dia té moltes hores i que ets mestressa d’organitzar-les, que avui pots estudiar intensament i demà pots anar al cine o sortir a prendre el sol, que quasi sempre en fa. Aquella València no era gaire lluny de la València de les Meravelles de Vicent Andrés Estellés. Un indret on malgrat les mancances i les estretors sents la puixança del cos, la força de la joventut, l’exuberància de la terra, la fam de saber i el deler de tocar la vida amb els dits… És la València de l’Ausiàs March, de Joanot Martorell i del Tirant, de Vicent Andrés Estellés… i de Joan Fuster. A la universitat de València va aprendre que tenia un país i una llengua. Fins aleshores tant el país com la llengua els havia tingut a Alcoi sense adonar-se’n. Parlar valencià era un gest normal, ho feia tothom. Sentir-se valenciana era natural. A la universitat, però, era una presa de posició política. I la llengua de sobte ja no era una parla local sinó un idioma antic i ple de tradició que s’estenia de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, les fites d’un país ple i sencer que reivindicava Joan Fuster.

Amb aquest bagatge, la Isabel-Clara Simó treu una plaça de professora de filosofia a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Als anys seixanta, Figueres brillava per la seva abundància, la seva modernitat i pel seu deseiximent. També hi feia molt de vent. A l’Empordà, hi havia en Josep Pla i hi havia en Dalí. Hi havia una quantitat brutal d’artistes genials. I es menjava i es bevia molt bé, hedonísticament. A Figueres hi havia de tot i força. I França allà mateix. I sobretot, en Xavier Dalfó, l’editor de la revista Canigó, que es va convertir en el seu company de projectes i home de la seva vida. De seguida va col·laborar a la revista.

A partir de 1971, esdevinguda ja setmanari, la Isabel-Clara Simó la dirigeix i el 1973, amb dos fills, la Cristina i en Xavier, es traslladen a Barcelona, on el 1976 va néixer la Diana. Allà conflueix amb altres dones que impulsen la revolució feminista. Des de Canigó la Isabel i en Xavier enllacen el nucli cultural del Principat amb el del País Valencià. Molts joves de l’edat de la Isabel comencen a escriure i a publicar. Però ella no té temps. Ho fa a estones i es pensa que no en sap prou. L’any 1978 presenta el recull És quan miro que hi veig clar al premi Víctor Català i el guanya. El títol, que més que a Foix evoca la ironia de Joan Fuster, és com una premonició de la seva poètica o el motiu que travessarà tota la seva escriptura: la ironia, mirar per veure-hi, parlar clar. La seva primera novel·la, Júlia (1983), la fa entrar a la literatura per la porta gran.

Després van venir moltes novel·les i relats, històries amb un domini magistral en la creació de climes tensos, espais obsessius, escenes cruels o fortament sensuals, experiències violentes, insuportables… i el domini en la construcció de personatges complexos i rics, dramàtics, capaços d’atrapar els lectors i en alguns casos corglaçar-los. Des de la primera Júlia o el primerenc mossèn (Verdaguer), hi descobrim personatges com la Dorothy de La salvatge, la Mercè de La vida sense ell, l’Enric d’El professor de música, la Wing d’Un tros de cel, en Jonàs, la Fernande Olivier, amant de Picaso,… personatges que remunten per sobre de les seves trames respectives i es converteixen en algú de qui parlar, com si tinguessin existència més enllà del llibre que els va fer néixer, tal com funcionen els mites. la Isabel-Clara Simó és capaç d’omplir-nos els prestatges de l’ànima amb mons densos i personatges potents i singulars. Però ha abordat tota mena de novel·les, des de les més complexes a les més lleugeres, de les delicades a les més brutals, juvenils, d’intriga o criminals, psicològiques… o relats corals i intensos, com Els invisibles, que va dedicar al seu fill Xavier. També l’hem vista a les tribunes periodístiques i en els espais de lluita i de denúncia cívics i polítics. Perquè la seva ha estat, des de l’inici i fins ara, una vida marcada pel compromís.

Isabel-Clara Simó aquest divendres a Vil·la Joana

Mai res ni ningú no l’ha fet callar. Quin és el secret? Insistència i treball. “Jo als meus alumnes sempre els ho he dit, constància i cada dia a escriure, i si tens la grip també, i si has quedat amb la nòvia també, cada dia una miqueta, si no, es perd l’ofici. En un escriptor, l’ofici és fonamental”, diu. I cita Hemingway: literatura és arquitectura i no decoració d’interiors.

La relació de premis després d’aquell Víctor Català de 1978 és considerable. Alguns d’aquests premis són: Premi de la Crítica Serra d’Or (1993) per Històries perverses. Premi Sant Jordi (1993) per La salvatge. Creu de Sant Jordi, 1999. Me’n salto una vintena. Quan l’any 2013 l’Ajuntament d’Alcoi la va declarar filla predilecta i li va atorgar la Medalla d’Or de la ciutat, l’autora va dir que no hi ha honor més gran que tenir el reconeixement dels teus. Poc temps després li venia el reconeixement dels autors (els col·legues sempre són els més difícils), que és el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. I quatre anys més tard el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2017).

I continua escrivint i s’aplica a la tasca meravellosa d’edificar mons amb paraules. I continua fent-nos feliços amb el seu mestratge, amb el seu coratge, el seu compromís i la seva vitalitat, que són font de literatura i exemple de vida. Per molts anys, mestra i amiga!”

Fins sempre, Clara.