Montserrat Roig, amb uns altres ulls

Després de 25 anys de la seva mort, apareix finalment la primera biografia completa de Montserrat Roig (1946-1991). Amb uns altres ulls (Editorial Roca) és una obra extensa que conté material inèdit –des de fonts orals amb entrevistes a Pilar Aymerich, Josep Maria Benet i Jornet, entre altres, fins a documents escrits procedents de l’arxiu personal i familiar de l’autora– escrita per la filòloga i escriptora Betsabé Garcia, i traduïda al català per Jordi Vidal i Tubau. Aquest dijous 10 de novembre es presenta el llibre a les 19.30h al Teatre Sant Medir (C/Constitució 17, La Bordeta). Acompanyaran l’autora Roger Sempere i Roig i Pau Vinyes, fill i nebot de Montserrat Roig.

El 13 de juny de 1946, al número 37 del carrer Bailèn, va néixer la segona filla de Tomàs Roig i Albina Francitorra, la Montserrat. Aquesta biografia sobre Montserrat Roig però, té el seu inici anys abans, en el moment en què comencen les vides d’en Tomàs i l’Albina, i de les seves respectives famílies. L’obra, separada en tres parts, aborda períodes importants com els anys de la postguerra (que es corresponen als seus anys d’infantesa i joventut), de les lluites antifranquistes i posteriorment de la transició democràtica, fins al 1991, l’any de la seva mort. Tanmateix, tot i que d’entrada pot semblar un relat ordenat cronològicament, no és del tot lineal perquè es tracen diferents línies argumentals que es van reprenent i tancant al llarg del llibre, per donar així una imatge més radial del que va ser vida de Montserrat Roig.

Amb uns altres ulls no només ens obre les portes a les vivències de l’escriptora, també recrea un temps històric, un entorn polític i cultural, i unes persones que van acompanyar i influir Roig –com Pilar Aymerich, Josep Maria Benet i Jornet (el Papitu), Josep Maria Castellet, Joaquim Molas, Maria Aurèlia Campany, Quim Sempere i moltes altres–, que es combina amb fragments d’articles i novel·les de M. Roig, que plasmen i donen testimoni d’aquesta realitat. La narració del llibre està construïda amb una gran quantitat de material d’investigació, en què Betsabé Garcia ha dut a terme una tasca acurada de recerca i documentació, que incorpora informació extreta de cartes, dietaris, entrevistes amb altres escriptors. Aquesta permet deixar plenament constància del món i la realitat que envoltava l’escriptora, tanmateix, en alguns casos l’enumeració constant de dades adquirides amb la recerca esdevé una allau d’informació concentrada que no afavoreix un coneixement més personal i aprofundit de la novel·lista i periodista catalana.

Novel·lista i periodista, no necessàriament per aquest ordre

La qüestió de la professionalització de la dona és central en el llibre, com també ho va ser en la vida de Montserrat Roig. Betsabé Garcia plasma amb detall i al llarg de tota la biografia com Roig va aconseguir convertir-se en l’escriptora que desitjava ser, i com va poder esdevenir una dona autònoma, que es guanyava la vida amb l’escriptura –amb els seus articles, reportatges, entrevistes i novel·les, a més de programes de ràdio i televisió–, perquè només des de la professionalització podia assolir una forma de vida independent. “La Montserrat es construïa com una dona que ja no necessitava marit per definir-se. Una dona per a la qual el sentit de la seva vida s’havia de trobar fora de les quatre parets de casa, simplement perquè viure no es podia trobar al costat oposat de la feminitat.”

A l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, Roig no només va fer classes d’interpretació; allà va conèixer a Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, i amb ells va aconseguir una preparació intel·lectual i crítica que no va trobar a l’escola Divina Pastora ni a la Facultat de Filosofia i Lletres. El teatre i més endavant el periodisme serien les seves grans escoles, gràcies a les quals consolidaria el seu bagatge cultural i la seva escriptura.

Els viatges i les llargues estades a França, Anglaterra, Itàlia, Moscou li van permetre prendre encara més consciència de la realitat, ja que l’embrió del seu ofici passava també per conèixer món i noves maneres de mirar. “No es podia limitar a parlar només de Catalunya, la llengua catalana s’havia d’utilitzar per parlar del món”. Els catalans als camps nazis és l’única obra que disposa d’un capítol en la biografia, segurament per la fita que va representar i perquè destaca per voler recuperar la memòria històrica a través dels relats dels testimonis. Amb aquesta obra Montserrat Roig omple un gran buit de la memòria col·lectiva, com també passa a l’Agulla daurada: “Viatjar significa passar comptes amb la realitat, però també amb els seus buits, amb la Història i amb una altra història o amb altres històries que la primera va impedir i apartar, però no esborrar del tot”, explica Montserrat a la crònica del seu viatge a la Rússia comunista. La identitat individual i col·lectiva, la memòria de les persones i els pobles van ser temes recurrents dels seus articles i reportatges –“si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria” deia–, com també el fort compromís social i polític que se’n desprèn, juntament amb el seu discurs feminista, de base revolucionària i transformador de la societat, des d’on ella escull mirar i explicar les coses.

“Lluitar contra els signes no és fàcil”

Montserrat Roig comentava que ella “no volia ser una escriptora de diumenges a la tarda”. No en tenia prou ni volia ser una escriptora a jornada parcial, perquè les mitges tintes segons ella no podien considerar-se com una activitat professional. Roig reflexionava constantment sobre l’ofici d’escriptor i sobre la llengua catalana, sobretot en cartes amb companys de professió, i en articles i conferències, i en destacava la dedicació total que requeria, “escriure no és ni més ni menys important que altres feines, però demana un temps que sovint l’hi fa incompatible”, ser escriptor implicava soledat, ètica i esforç. En paraules de M. Roig, “lluitar contra els signes no és fàcil. Els signes ens porten cap a l’home, ens endinsen a ell, però sempre queda un abisme entre l’ànima i la lletra”.

Va ser una novel·lista catalana, feminista i d’esquerres, però no era independentista, més aviat es va mostrar crítica amb el problema de la nacionalitat catalana (el seu catalanisme se situava en la línia de Paco Candel i els seus altres catalans). Escrivia articles i reportatges en català i castellà, però quan es tractava de ficció, només podia fer-la en català i encara més si parlava del seu entorn més proper, la Barcelona de l’Eixample. Així li va fer notar Joaquim Molas quan va dir-li que, per escriure, necessitava abans comprendre les seves pròpies arrels.

Finalment, la biografia fa poc ressò de l’última etapa de la vida de l’escriptora, que va morir jove (amb 45 anys) víctima d’un càncer de mama. Passa com de puntetes per un fet cabdal, de gran importància en aquesta última etapa, ja que la malaltia que va patir va influir també en la seva escriptura i la seva persona. Aquest és un fet que no cal minimitzar (com tampoc cal entrar en excessius detalls), però sí que cal remarcar pel que va representar en la vida d’una dona jove, que encara ara tindria molt a dir.

Apunt final

L’editorial valenciana Sembra Llibres publicarà aquesta tardor una obra d’homenatge a Montserrat Roig, que recollirà el testimoni d’una quarantena d’escriptors i periodistes, com Isabel-Clara Simó, Carme Riera, Maria Barbal, Marta Pessarrodona, Joaquim Carbó, i els periodistes Joan Carles Peris, Mònica Terribas i David Fernández, que reivindiquen el seu llegat.

Podeu comprar el llibre a Libelista en paper i en format digital.