Montse Barderi. Els ordres de l’amor

Barderi explora tots els amors possibles i totes les formes d'abús que s'hi despleguen.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

“Sí, Núria, l’amor és un cert desordre. Té a veure amb el risc, amb la capacitat de posar-nos en perill”, diu la Clemència a la seva néta, la protagonista de La memòria de l’aigua, la novel·la amb què Montse Barderi ha guanyat el premi Prudenci Bertrana. Aquest dissabte 28 de setembre l’autora presenta la novel·la al Mercat de Lletres d’igualada.

La memòria de l’aigua està construïda com un tríptic, que es va desplegant amb les successives vides de Clemència, Rosalia i Núria, àvia, filla i néta d’una família desventurada que viu un segle de penúria i resurrecció. També ens explica la història de la iaia Lola, sogra de Rosalia i àvia de la Núria, que ocupa un lloc important en aquesta constel·lació familiar.

La Núria ens explica d’entrada la història de l’àvia i la mare, en un esforç de fer-se càrrec del farcell emocional d’aquestes dues dones que l’han precedit. A mida que avança el relat, la narració es desdobla en múltiples plecs fins a fer-se coral. Sense perdre mai la linealitat, Montse Barderi construeix la història d’aquesta herència com una carrera de relleus, en què l’una es va passant el testimoni a l’altra fins a fer desembocar la novel·la en una conversa entre tres generacions. Aquest és segurament el gran encert formal d’una novel·la que gira com un calidoscopi, però que té com a principal objectiu il·luminar el món interior de la Núria, que vindria a ser l’alter ego de l’autora.

La memòria de l’aigua es remunta a finals del segle XIX. Arrenca amb la lluita per la supervivència de Clemència, l’àvia de la Núria, una dona atrapada en un matrimoni miserable. No us esguerro l’enjòlit de la novel·la si us dic que la vida de Clemència és tortuosa i sacrificada, però també salpebrada per l’astúcia i la picaresca, recursos d’una supervivent incombustible. L’ombra allargada de l’àvia sobre la consciència de la Núria l’ajudarà a entendre que la seva vida amorosa està determinada per carències afectives i automatismes que reproduïm sense poder-ne controlar l’abast, fins i tot quan som conscients que una força superior i maligna ens domina. Aquells que hagin fet constel·lacions familiars gaudiran molt d’aquesta novel·la. Barderi traça una genealogia de l’amor per explicar-nos com a vegades calen tres generacions abnegades perquè una dona arribi a estimar amb llibertat. La memòria de l’aigua acompanya l’evolució d’una dona, la Núria, que aprèn a estimar a força d’errors, tant propis com heretats, fent-se càrrec i superant un llegat de dolor i infelicitat. “Sí, Núria, l’amor és un cert desordre”, diu l’àvia Clemència, però La memòria de l’aigua ens explica justament com la Núria malda per verificar aquest dictamen amb la pròpia experiència fins que s’adona que no serà feliç si no s’allibera d’aquest mal consell.

Amb els anys la Núria pren consciència del seu lloc al món quan es diu: “vinc d’una nissaga de sang espessa, (…) d’un coratge insòlit, cec, primari i antic. I arrosseguem les culpes i les tragèdies, i aprenem a patir i a fer patir”. Al capdavall seran l’educació i la literatura que salvaran a la Núria a emancipar-se i esquivar el destí de la seva mare. L’altra gran diferència entre la Núria i la seva mare i àvies és que ella és lesbiana, però l’homosexualitat no l’allibera tampoc de les forces atàviques que pesen sobre ella, i tampoc és res que hagi d’amagar per por de rebuig social. Aquí, i ho agraïm com ho vam agrair llegint Permagel, Barderi fa drecera, ens estalvia el capítol de la sortida de l’armari i ens capbussa directament en la complexitat de la vida afectiva i sexual d’una dona en construcció, que estima altres dones amb la mateixa malaptesa amb què estimaria un home o una filla.

Barderi explora tots els amors possibles i les formes d’abús que s’hi despleguen. No els glossaré per no fer espòilers, però hi trobareu l’amor maternal (tan possessiu com reparador), l’amor paternal (enverinat pel masclisme), l’amor conjugal (ple d’abusos, trampes i violacions), l’amor filial (carregat de servituds i remordiments), l’amor díví (una escletxa que obre les portes del misteri i la poesia). Només hi manca l’amor fraternal, perquè aquesta és una història de filles úniques. Tant la Clemència, com la Rosalía i la Núria arrosseguen aquesta mateixa carència. Són dones que viuen sense xarxa, sabent que si fan un pas en fals, cauen al buit.

He llegit les quasi quatre-centes pàgines de La memòria de l’aigua amb la mateixa entrega amb què llegia Hermann Hesse de jovenet. Barderi explora els misteris de l’amor sense oblidar-ne les trampes. Ho fa des de la maduresa dels cinquanta anys, però sense renunciar a aquella efusió poètica de l’adolescència. Penso en el bé que pot fer a joves de vint i trenta anys que encara viuen en el gran desconcert amorós. Una lectura no apta per a cínics.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació