Moments estel·lars de les narracions curtes catalanes

Fer associacions literàries és un dels exercicis més ambigus que hi ha, segurament perquè la seva inexactitud és inversament proporcional a la seva creativitat. Impulsades per la llibertat d’opinió i legitimades per la flexibilitat argumental però rigorosa, les connexions entre escriptors i narracions ballen una dansa incerta amb els capritxos, les ocurrències i l’originalitat, a vegades ben executades i sovint poc elaborades (mèrit i culpa de la divulgació periodística). Doncs bé, avui us en proposem una de nostrada. Com a mínim. Els autors que la integren són una APP: Andreu, Pijuan i Puntí, que han escrit, respectivament, Com es bull una granota (Contra), Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà (Angle) i Això no és Amèrica (Empúries).

De Las Vegas al subsol s’Oslo passant per la carretera de Sant Quirze de Besora a Vic i la C-58, el llegat clandestí de Carlos Barral a Calafell i un sopar revelador a Nancy. Entre casinos i viatges solitaris, un Cap d’Any en un tren de Rodalies i drogues importades d’altres planetes. Són alguns dels escenaris i els fils conductors mig inquietants, mig divertits i mig agradablement tèrbols que estructuren les històries melangioses, creatives i aclaparadores de tres dels bons llibres en català publicats darrerament, que conreen la narració curta amb una collita literària tan productiva com la del blat de moro un estiu que ha plogut desvergonyidament.

Els contes i els relats curts, que en general no hauríem de fer servir com a sinònims, són dos subgèneres literaris que cada vegada compten amb més copistes i creadors coratjosos que s’animen a produir-ne. No parlarem d’abundància (es tracta de literatura catalana) però sí de publicacions amuntegades en un espai de temps força curt. Juntament amb l’autoficció, les nissagues familiars i les biografies novel·lades, els contes i els relats curts s’han situat en una posició dominant davant d’altres construccions en prosa poc o molt editables. Quan formen un binomi, el resultat pot ser una bomba de moda literària, o simplement una bomba que ens pot explotar a la mans. Com sempre quan es tracta de llibres, hem de saber triar.

I aquesta vegada n’hem triat tres que, a banda de compartir atmosferes carverianament sòrdides i anodinament desertores, consoliden la narrativa curta catalana de qualitat penjant del mateix ganxo on trobem les històries escrites per Quim Monzó o Sergi Pàmies. Al seu costat, Jordi Puntí és segurament el nostre millor referent literari: tant per la maduresa, la plasticitat i la versemblança genuïna de la seva prosa com per la trajectòria que arrossega entre animals tristos i maletes perdudes. Amb Això no és Amèrica, l’escriptor de Manlleu retrata la seva evolució estilística i temàtica i ens proposa nou contes per navegar subtilment a través dels desenganys, les paradoxes i les evocacions postcoitals de l’edat adulta. Subtilesa traçada amb ploma d’acer punxeguda i contundent, afinada com un violí clàssic i afilada com una Pallarès Solsona.

 

Literatura d’etiqueta

En Puntí, en Monzó i en Pàmies són tres patanegras dels contes catalans. Al seu costat, amb la suculència greixosa de requeriment insortejable que els pertoca, Òscar Andreu i Albert Pijuan confirmen les seves virtuts narratives amb Com es bull una granota i Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà. Dos autors joves i polifacètics (perdoneu aquest adjectiu gastat, però és veritat) que també s’expressen per altres altaveus creatius com la música i l’humor radiofònic i televisiu, d’una banda, i la novel·la, la poesia o el teatre, de l’altra. Efervescència i fluïdesa emparen les seves narracions curtes, que es despleguen harmoniosament entremig del vapor juganer que desprenen la comicitat, l’absurd i, a vegades, el deliri. Les del primer, més properes a Monty Python, Woody Allen o The Office i les del segon amb ecos de Boris Vian, Hunter S. Thompson o True romance.

En Puntí seria un renaixentista amb tocs de blues; l’Andreu, un realista (brut) amb inspiracions joglaresques i en Pijuan, un impressionista amb essències blackmetaleres.

Això no és Amèrica, Com es bull una granota i Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà es desenvolupen en contorns estilístics en els quals aquell escriptor que aconsegueix surfejar-hi sense fer el pena o (pitjor) generar indiferència pot presumir de saber construir històries entretingudes. Això ja és molt. L’al·licient que tenen les d’aquests tres llibres és que premen amb bona capissola les tecles contemporànies de la perplexitat i l’evasió i traspassen fronteres narratives poc explorades. En català, a més a més.

Les definicions de situacions qualsevol i estats d’ànims complexos que hi trobem són impecables, de la mateixa manera que les escenes quotidianes són lluminosament vulgars. En conjunt, són una poció d’elements grotescos, enginyosos i desconcertants: no donen una força sobrehumana, com la poció d’en Panoràmix, però sí que proporcionen la mateixa satisfacció flegmàtica que tots els carnívors a temps parcial tenim després d’haver tastat un bon patanegra. Sempre fa goig tenir-los penjats al rebost literari de casa.