Modernets, postmoderns i bruts

La recepció de la literatura nord-americana a finals dels vuitanta a Catalunya es dividia entre els postmoderns i els exponents del minimalisme del nou realisme brut

El Sant Jordi de 1988, aviat farà 35 anys, va arribar carregat de novetats literàries que avui sabem que eren importants. Podies decidir-te per Camí de sirga, de Jesús Moncada, o el Retrat d’un assassí d’ocells, d’Emili Teixidor; Jordi Coca havia guanyat el Documenta amb Mal de lluna i Antònia Vicens publicava La Santa; Carme Riera tenia èxit amb Qüestió d’amor propi i Josep M. Castellet feia punxa als seus records amb Els escenaris de la memòria. En aquell panorama que buscava la normalitat, per Sant Jordi també es va produir una notícia excèntrica: una editorial —Columna— va instal·lar una màquina expenedora de llibres al Nick Havanna, el bar de moda d’aleshores.

Cal entendre que allò era la Barcelona preolímpica del disseny i el metacrilat, de les americanes amb muscleres i les clenxes al lavabo de bars com l’Universal, el Bikini, el Zig Zag o el Sisisí. Feia tres anys que Columna s’havia estrenat per publicar clàssics i alhora sacsejar el mercat editorial amb propostes que volien ser el reflex d’aquella modernor de consum immediat. Al Nick Havanna del carrer Rosselló els cambrers portaven faldilles llargues i les cambreres, pantalons, i la idea era que els clients, entre copa i copa, s’acostessin a la màquina i —convençuts per l’editor Miquel Alzueta, que voltava per allà, o per un simple joc irònic— s’enduguessin un llibre a casa. Feia gràcia, la màquina, i tot i que dubto que augmentessin gaire les vendes, la campanya publicitària va sortir a tots els diaris.

Com si fossin bosses de patates xips o galetes Príncipe, a la màquina de Columna hi havia un dels èxits del moment —Wilt, de Tom Sharpe— i títols d’autors joves com Amorrada al piló, de Maria Jaén, o Línia, el primer llibre de contes de Màrius Serra. Però en el fons semblava feta exprés per situar en aquell ambient la nova narrativa nord-americana que els havia ajudat a fer-se un nom en el panorama editorial, en especial dos títols controvertits: Nits de neó, de Jay McInerney i Menys que zero, de Bret Easton Ellis (tots dos traduïts per Carles Urritz i Carme Geronès). Si les nits de Barcelona s’assemblaven una mica a les del Nova York que descrivien aquests dos llibres, devia ser precisament al Nick Havanna. Una altra cosa era els personatges que hi pul·lulaven, tant a la vida real com a la ficció.

Ara penso que la irrupció sorollosa d’aquells joves nord-americans va desdibuixar aquí  un debat més substancial de la literatura del seu país: el que enfrontava la narrativa postmoderna amb el minimalisme de l’anomenat Dirty Realism, o realisme brut. Dos anys abans, quan es van traduir al català Nits de neó, de McInerney, Quim Monzó va dedicar-li un article a La Vanguardia en què li retreia un dramatisme de pa sucat amb oli.  “És una de les novel·les més superficials, fútils, barates, moralistes i amb trampa que s’han escrit últimament”, deia. Després ho aprofitava per fer una llista de desitjos: “No hi ha traduït [al català] res —absolutament res!— de Kurt Vonnegut Jr. No hi ha traduït res —absolutament res!— de Donald Barthelme. Ni de John Barth. Ni un llibre tan cabdal com Music for Chameleons, de Truman Capote! I no hi ha traduït res —res de res de res!—, de Robert Coover, un dels més interessants —si no el més interessant— de tots els narradors americans vius”.

El mateix Monzó va resoldre l’absència de Capote amb una traducció seva de Música per a camaleons (Quaderns Crema, 1988), un llibre que avui continua viu i representa un model de prosa literària que és tan efectiva i brillant en la ficció, com en les peces periodístiques —com ara a “Taüts tallats a mà” o el retrat de Marilyn Monroe—. Dels altres autors que reclamava Monzó, les seves pregàries només van ser ateses en part. De John Barth encara no se n’ha traduït cap llibre al català, i Kurt Vonnegut va arribar força més tard. En canvi sí que vam poder llegir Robert Coover, amb dos títols que en aquell moment resumien molt bé el seu radi d’acció: Una nit al cinema (Empúries, 1987), en traducció de Joan Ayala, i La festa de Gerald (Quaderns Crema, 1986), en traducció de Jordi Larios.

Una nit al cinema és un recull de contes que explora les possibilitats narratives del llenguatge cinematogràfic, però des de l’escriptura, on tots els mites i els gèneres que han anat confegint l’imaginari del segle XX es disloquen, es rebreguen i s’utilitzen per reconstruir noves lectures que són alhora un homenatge múltiple al cinema B, les sessions matinals, les estrelles tronades del Hollywood mut… Coover escriu mesurant molt l’humor, la sorpresa, la perversió del llenguatge i aquella sensació d’“aquesta pel·lícula ja l’havia vist… O no?”.

L’element humorístic i de paròdia també és essencial a La festa de Gerald, una novel·la complexa, divertidíssima i alhora exigent, que juga a subvertir els llocs comuns d’una trobada social: una festa d’amics, amb una sèrie de codis i comportaments que tots coneixem perquè els hem viscut o vistos representats abans. En aquest cas, una actriu porno apareix morta al mig de la festa i aquest fet comporta una sèrie de situacions que es desenvolupen com en un bucle, amb policies, crisis nervioses i personatges insignificants que de cop agafen força, com si algú exterior a la trama els manés ser com són, sense voluntat. El lector a estones dubta i pensa que aquesta novel·la coral potser només té lloc dins el cap del narrador, Gerald, i aquest és també un dels atractius del llibre: una veu que escriu des de diversos nivells de pensament, combinant passat i present, monòleg interior, diàleg i descripció minuciosa, i per acabar-ho d’adobar aquests diferents estrats a vegades es complementen i d’altres es contradiuen, com la vida mateixa.

El 1988, en català, els llibres de Robert Coover potser no van anar gaire més enllà d’un públic reduït, però com a mínim representaven una novetat absoluta. Com bé mostra l’assaig biogràfic La verda és porta, de Joan Todó, aquí els escriptors de la Generació dels 70 s’havien fixat més en la literatura que venia de França que no en la del món anglosaxó. El francès era la llengua estrangera de cultura, Perpinyà quedava a tres hores en cotxe i, a més, la lluita antifranquista demanava una transcendència rebel que s’adeia més amb els experiments del textualisme francès i el nouveau roman que no amb els jocs fotetes dels postmoderns nord-americans.

Entre els joves cocaïnòmans de Nova York i els jocs experimentals amb la tradició literària, als nostres anys vuitanta hi va haver encara espai per a una alternativa, que a més es promocionava com a superació de l’entelèquia postmoderna: el Dirty Realism. Potser avui el “realisme brut” és una etiqueta que ha quedat desfasada i és més fàcil relacionar aquella tendència amb la literatura de dos dels seus grans autors, Raymond Carver i Richard Ford. L’any 1983, la revista Granta va llançar un número especial en què reunia una sèrie d’autors que fugien de la prosa barroca i excessivament literària, que en aquells moments era el model que dominava les escoles d’escriptura creativa dels Estats Units, i proposaven una obra més eixuta, minimalista, d’un realisme sense filtres que s’acostava a Hemingway i la generació beat i retratava uns caràcters que fugien de l’esplendor de les grans urbs, física o mentalment.

Des de Vic, l’editorial EUMO va fer traduir aquella antologia i la va publicar en dos volums a la seva nova col·lecció de narrativa. Els va titular Dirty Realism- realisme brut (1987, en traducció d’Hortènsia Curell i Gotor) i al text de presentació el seu l’editor Miquel Tuneu fixava els límits del camp de batalla: els autors postmoderns, deia, “són acusats de ser només uns tècnics de la paraula”, i més endavant: “Els autors dirty escriuen històries minúscules que passen a personatges insignificants (…) moments de la vida d’uns homes i d’unes dones amb problemes de feina, de drogues, d’alcohol, gent sempre en trànsit d’enlloc cap a enlloc, que miren el seu entorn sense il·lusió”.

Llegida avui, gairebé quatre dècades més tard, la tria és irregular. Sol passar. Alguns noms han desaparegut i d’altres van acabar fent forat i sorgint dels marges de la brutícia amb una obra sòlida i personal. En tot cas, així és com vam poder llegir per primer cop en català contes de Carver, Richard Ford, Tobias Wolff, Joy Williams o Frederick Barthelme, germà del postmodern Donald Barthelme (a qui ara, per fi, podem llegir gràcies a les traduccions d’Extinció Edicions). Certament els contes donaven el que prometia l’etiqueta, realisme brut —pols, borratxeres, plors, malencolia— i l’operació comercial va acabar funcionant bé, perquè poc després Pòrtic va editar Catedral, de Raymond Carver (1988, en traducció de Dolors Udina) i Quaderns Crema va apostar per Remei d’amor, de Louis Erdrich (1988, traduït per Albert Mas-Griera).

Uns anys més tard, el 1990, l’Institut d’Estudis Nord-americans va convidar diversos d’aquests autors a Barcelona per participar en un cicle sobre la nova narrativa nord-americana. Entre ells hi havia Robert Coover,  que en una entrevista a La Vanguardia deia que el “minimalisme és un avorriment”. Una tarda el vaig anar a sentir com parlava de La festa de Gerald. Després d’una introducció de Juan Antonio Masoliver, Coover va llegir un fragment força llarg de la novel·la i durant mitja hora llarga va exhibir les seves dots com a intèrpret, lliurant-se a tot un festival de veus i accents que traduïen el potencial humorístic del llibre i alhora el garbuix mental del seu narrador. Encara avui, si rellegeixo algunes pàgines d’aquest llibre excepcional, hi sento la seva veu modulada, que jugava a fer totes aquelles entonacions.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació