Mircea Cărtărescu: “No entenc la diferència entre fantasia i realitat”

Clàudia Rius entrevista l'autor romanès, que ressona com a futur premi Nobel

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Com podrà mantenir el nivell durant vuit-centes pàgines? Aquesta és la pregunta que sorgeix al llegir Solenoide, l’obra de l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) que Edicions del Periscopi acaba de publicar en català traduïda per Antònia Escandell. Entrevistem l’autor d’aquesta novel·la magistral sobre l’ésser i el mal; un home, per cert, que ressona cada cop més com a premi Nobel de la literatura.

– Des dels setze anys que tens un diari. Sense ell, hauria pogut existir Solenoide?

Ni tan sols jo hauria existit sense el meu diari. És la cosa més preuada que he escrit mai. Més preuada per mi, per la meva salut mental. Hi porto totes les meves esperances i els meus projectes de vida. El diari és la soca de la meva escriptura. Els llibres són les branques que surten d’aquesta soca.

– I quan escrius ara, encara pots fer servir les notes que vas prendre als setze anys? Segueix sent igual de vàlides?

No sé si m’he endinsat tant en els meus diaris com per arribar al que escrivia quan tenia setze anys, però he fet servir molt sovint la substància apuntada els últims vint anys. Per exemple, tots els somnis de Solenoide són reals. En un moment donat vaig escriure un manuscrit amb aquests somnis, i aquest manuscrit de cinquanta pàgines l’he fet servir a la novel·la. Jo publico els meus diaris, n’he publicat tres volums i el 2018 publicaré el quart. Els considero literatura.

– El que escrius allà es transforma tant en poesia com en narrativa, o la poesia va a part?

No faig distinció entre poesia i prosa. He escrit set volums de poesia i després he començat a escriure prosa, però mai he tingut la impressió que feia una cosa gaire diferent. No hi ha hagut cap transició. A la superfície, la poesia i la prosa són dos arts de la paraula diferents, però a les profunditats la diferència desapareix. Els meus diaris són complexos i tenen moltes funcions. Hi anoto reflexions sobre el que llegeixo, idees pels llibres en què estic treballant, reflecteixo la realitat del meu voltant. El que faig més sovint són anotacions de coses que em passen per la ment sense saber per què, i que s’assemblen molt a la poesia.

– A les profunditats no existeix diferència, però a la superfície, per un poeta no requereix més esforç escriure una novel·la de sis-centes pàgines que no pas un poema?

També vaig escriure un poema de dues-centes pàgines. És veritat que l’art de la poesia és un art diferent, però només perquè la paraula poesia té un altre significat. No és només l’art de la versificació, d’escriure un vers. La poesia és una manera de veure el món. Una manera d’unificar el món. D’alguna manera poden existir poetes que no han escrit mai cap vers, però que tenen aquesta capacitat de seguir sent nens tota la vida. Crec que en això consisteix la poesia. Si pots gaudir de qualsevol cosa així com ho fa un nen, vol dir que ets un poeta.

 

– El teu llibre comença dient “He tornat a agafar polls”. Podria ser aquest el resum del mateix llibre? Una metàfora que es va repetint de diverses formes?

Sí. A Solenoide he intentat fer una paràbola de la realitat, d’aquesta humanitat mancada de coneixement, cega i impotent. Em vaig preguntar si era possible salvar-nos a través del coneixement i mitjançant l’arribada de missatgers d’un altre món, així com a la Terra hi va arribar Jesús. I la millor representació d’aquesta realitat l’he trobat en el món invisible dels àcars. D’alguna forma irònica, el meu personatge baixa al planeta dels àcars i intenta tenir un contacte amb aquests éssers. Però igual que el seu model a la bíblia, acaba desmembrat i assassinat i el seu missatge no aconsegueix transmetre’s. El missatge sembla pessimista. El personatge creu que el món està perdut, que no té escapatòria, que vivim dins del mal sense cap possibilitat de redempció. Però aquesta idea fosca canvia al final de la novel·la.

– Seria possible parlar de tot això sense fer servir la ironia?

En la nostra època és molt difícil no ser irònic. Alguns pensadors creuen que ara comença l’època post-irònica, cosa que jo interpreto com una supressió de la ironia, com el retorn a una manera d’escriure molt responsable i molt seriosa que no acaba d’excloure aquest concepte. Entenc la post-ironia com la capacitat d’escriure sobre qualsevol tema mantenint una distància respecte el que s’està explicant. La ironia vol dir distanciament, fins i tot dels temes més greus. Si no és així, hi ha el risc de caure en el patetisme.

– Si no, l’angoixa pura i dura es menjaria el llibre?

D’alguna manera, l’angoixa ja es menja el llibre. És un llibre sobre el mal. Sobre l’eterna pregunta “D’on ve el mal?”. Hauria de provocar al lector la tremolor de què parlava Kierkegaard, però al final també li aporta una mena d’alleujament, perquè després de tot hi ha una sortida. El meu personatge busca constantment una evasió, una manera de fugir del món. Al final, acaba complint aquest somni mitjançant un mecanisme metafísic molt complex. Se li obre una porta cap al més enllà. La meva sorpresa, en primer lloc com a escriptor i també per part del personatge, és que ell no vol sortir sol. Hauria volgut sortir i marxar d’una vegada d’aquest món obsessiu, però s’atura davant la porta i diu: “No vull marxar sense la meva dona i la meva filla”. No vull marxar sense el sentit humà del qual provinc. Al final t’adones que ell ja feia molt que s’havia sortit del món -junt amb tota la humanitat- per l’única porta que se’ns obra de debò i que està a l’abast de tothom: per l’experiència de l’amor i de la solidaritat humana. Al cap i a la fi, aquest és el missatge del llibre.

– A Solenoide passes del realisme a la fantasia en qüestió de segons. La línia que separa aquests conceptes es dilueix, cosa que també veiem en altres autors romanesos com Stanescu o Sorescu. Reculls la tradició?

En certa manera, els romanesos s’assemblen molt als llatinoamericans. Molta gent diu de broma que Romania és un país llatinoamericà perdut al mig d’Europa. Hi trobem molts contrasts i també l’exotisme de Marquez o Vargas Llosa. Així que els escriptors romanesos han estat sempre atrets per aquesta via fantàstica. A Romania aquest filó comença amb Mihai Eminescu, que és a la literatura romana el que seria Cervantes a la literatura espanyola. Ell va començar a escriure contes fantàstics en la línia del romanticisme alemany. Va continuar un altre gran escriptor, Mircea Eliad. Després de la Segona Guerra Mundial, tots els escriptors romanesos han tingut episodis fantàstics. És difícil imaginar-se un escriptor purament realista. Jo escric literatura “fantàstica” des que era adolescent, però tot i això no acabo d’entendre la diferència entre literatura fantàstica i realista, per mi és una mateixa cosa. Per mi la realitat és fantàstica i allò fantàstic forma part de la realitat.

– Ja que parles de literatura llatinoamericana, podríem dir que aquest llibre és un exemple de realisme màgic?

El realisme màgic ve per la via surrealista del romanticisme alemany, per tant és molt adequat. Hi ha un component oníric, un component d’estranyament que sempre ha estat present a la literatura europea.

– En aquesta barreja entre la realitat i el món oníric, quin paper hi juga el llenguatge?

Per mi com a poeta, la llengua és absolutament essencial. En tots els meus llibres he intentat fer servir un llenguatge tan plàstic com he pogut, de vegades fins a arribar a fer-lo incomprensible. Molta gent em pregunta si faig servir diccionaris quan escric, perquè utilitzo paraules tècniques, científiques. Però jo no només les faig servir pel seu significat, sinó també per la seva sonoritat o expressivitat. Per exemple, no m’interessa què significa Solenoide, el títol de l’obra. Per mi no és important que sigui una bobina o un concepte del món de les matemàtiques. Precisament l’he fet servir perquè la gent en general no sap què significa. És una paraula que resplendeix per si mateixa. El que em fascina és la seva sonoritat. Crec que suggereix una espiral.

– També és una paraula poc clàssica que evoca quelcom astral, metafísic…

Sí, podríem fer una constel·lació al voltant dels pensaments que evoca la paraula Solenoide. Per mi aboca el sol, però també la lluna [en romanès, “selena”, sonorament proper a “soleno”]. I també representa allò que és i no és: “noid” és un sufix que significa que dues coses són semblants sense ser idèntiques. Per exemple, “android” vol dir un home que no és un home sinó un robot.

– Tenint en compte la teva fixació pel llenguatge, escrius pensant a innovar?

La meva preocupació sempre és seguir sent jo mateix, però escrivint alguna cosa diferent del que he escrit abans. He rebut crítiques pel fet de repetir-me, però també pel fet de ser sempre diferent. I és veritat, contínuament tracto els mateixos temes. Ni tan sols els repeteixo jo, es repeteixen ells sense control meu. Però penso que això passa amb qualsevol escriptor de veritat. De fet, escrivim un sol llibre. I tanmateix, els meus llibres són molt diferents entre ells.

– Ja per acabar, tu havies de venir a Barcelona el dia 27 d’octubre, el dia que es va proclamar la República. Vas decidir aplaçar la visita. Creus que és compatible revolució i literatura?

No existeix cap regla sobre la implicació d’un escriptor en la política i en la història en general. Algú es pot implicar en política i amb la vida civil, com ara Solzhenitsyn o Zola; i algú pot quedar-ne al marge, com Kafka. Pel que fa a mi, no tinc cap mena de problema en estar a la taula treballant i alhora baixar al carrer. No sóc només un artista, també sóc un ciutadà que forma part d’una comunitat. Tinc el deure de lluitar per ella. He participat en tots els moviments protestataris de Romania aquest any. He intentat ser un creador d’opinió per la gent i defensar la democràcia, la independència de la justícia i els drets dels ciutadans. Sobretot, intento lluitar contra el problema més gran de la societat romanesa, que és la corrupció. Com tants altres intel·lectuals romanesos, he estat perseguit pel poder. Però no me’n penedeixo gens, perquè sé que he d’ajudar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació