Miquel de Palol: una escletxa pel diàleg poètic

Miquel de Palol: avui poeta —en el sentit més aristotèlic, com diu ell, que es contraposa a l’historiador, perquè no explica allò que va passar sinó allò que hauria pogut passar; no s’ocupa de les coses concretes sinó d’allò general, d’allò universal. Núria Armengol: avui crítica —en el sentit més etimològic, perquè separa, jutja, discerneix i fa una lectura fulgurant i lúcida de l’obra de Miquel de Palol, tot obrint un interrogant radical sobre la condició del poeta avui, que és potser “la del propòsit com a única salvació”.

Lluís Calvo: avui i aquí comissari d’aquests nous “Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica” (organitzat conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes). Una obertura, una escletxa, un foradet per poder conèixer, lentament, un dilluns al mes, veus remarcables de la poesia catalana i internacional a Barcelona. El diàleg com a forma, perquè és en la conversa, com veiem avui, que sorgeix la interpretació, el conflicte dialèctic, diverses veus que resignifiquen una obra poètica. El que pretén Calvo amb aquest diàleg entre un poeta consagrat i un escriptor-poeta novell és encetar una reflexió de poètiques, possibilitar l’assaig de l’obra de l’altre i imbuir-se en el posicionament crític i hermenèutic.

Primer dilluns de poesia i ja apareix la qüestió fonamental sobre la condició del poeta: la lectura d’Armengol arrela en la necessitat de pensar una filosofia que expliqui la seva condició. La resposta, ambivalent, és intrínseca a la complexitat de l’obra de Miquel de Palol: el que vol demostrar Armengol és com el poeta, des de la seva complexitat, nega tota mitologia, i converteix aquesta complexitat de l’obra en el que anomena una ‘postmitologia’. De fet, amb El jardí dels set crepuscles (Columna, 1989), la seva primera novel·la, Miquel de Palol ja crea un mosaic múltiple en què cada peça, simultàniament, funciona com un ens individual i autònom.

I la lectura que proposa Armengol es teixeix a partir de la figura del jardiner, “aquell qui treballa la natura [i que] es troba amb la seva obra invisibilitzada per la mateixa natura. Ho exemplifica l’haiku que diu: “La nit serrada / s’ha empassat el treball / del jardiner”. Per això mateix, diu Armengol, “en la nit-mort i el dia-vida, el jardiner perpetua la continuïtat del treball humà”: és en ell mateix, en la seva figura, que el jardiner reconeix la seva finitud.

El jardiner, que a El Porxo de les Mirades (Óssa Menor, 1983) apareix en l’espai concret del cementiri, “situa el poeta també entre el coneixement de la tradició i la possibilitat d’innovació, un cicle del qual haurà de formar part, ja que es reconeix aquí la supervivència entre vida i mort”, afirma Armengol. És, de fet, a Alguns paisatges (LaBreu, 2018), el seu últim llibre de poemes, que el jardiner, ara aprenent sense mestre, nega qualsevol mena de resposta a la pregunta “de què és fet el fang dels humans”.

Allò que evidencia la lectura d’Armengol, entre altres coses, és el gest ininterromput de retorn que executa Miquel de Palol sempre que sap que les coses no estan acabades. D’aquesta manera, la seva poètica s’obre com un retorn constant als assumptes i evidencia, així, la complexitat polièdrica de la figura del poeta, de l’escriptor. Armengol ho constata: en l’obra de Miquel de Palol no hi ha un jo líric uniforme (ni una sola tradició, ni una sola mètrica…) sinó un camí lent cap a la fragmentació sintagmàtica de la seva última poesia.

Finalment, arriba el torn del poeta, que reconeix que el jardiner del cementiri, el d’El Porxo de les Mirades, és un alter ego seu en un camí terminal sense cap expectativa visual: “tot el que explica és passat, i tot el que és futur és abstracció, no-res”. Sobre l’art de fer haikus, revela el secret: no ha de ser ni petit, ni bonic, ni dur, ni concís, sinó “subtil, lleuger i suggerent”. I pel que fa a la pregunta que Armengol li formula sobre la condició del jo en la poesia des del Romanticisme fins ara, Miquel de Palol defuig de l’erudició: “humilment, dic que faig el que puc”.

Diàleg, dèiem al principi, possibilitat de resignificar i emmirallar-se en una lectura que ve de nou: en Miquel de Palol i la Núria Armengol s’acaben de conèixer, just avui, i a la vegada nosaltres coneixem, també per primera vegada, aquesta conversa única i irrepetible. D’això tracten els dilluns a l’Arts Santa Mònica, de posar la poesia al centre durant una estona, i obrir la bretxa que possibilita un nou espai crític, fresc i renovat. El pròxim, el 18 de març.