Miquel Cabal: “Podem llegir Dostoievski com un autor contemporani”

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) és lingüista i traductor del rus. Gràcies a ell podem llegir avui en català obres d’Ivan Turguénev, Fiódor Dostoievski, Maria Tsvetàieva, Andrei Platónov o Sergei Dovlàtov. Aquesta tardor, Cabal formarà part del grup de docents que imparteix el curs ‘Llegir Dostoievski avui’ de La Central del Raval. Jordi Morillas i Tamara Djermanović també en seran professors. “El que hem fet és distribuir-nos les obres en funció de les nostres dèries, preferències o afinitats”, apunta Cabal, que oferirà la sessió inaugural, una lliçó sobre les particularitats formals de l’obra de Dostoievski i l’aspiració de modernitat que batega en els temes tractats. El curs, que començarà el 30 de setembre, forma part d’una sèrie d’actes i trobades dissenyats al voltant del bicentenari del naixement de l’autor. Parlem amb Cabal del Dostoievski autor i pensador i de la seva versió de Crim i càstig (La Casa dels Clàssics).

Com s’hauria d’acostar a Dostoievski un lector d’avui? Es pot llegir des de la nostra contemporaneïtat?

Sí, és un autor que es pot llegir contemporàniament sense cap esforç suplementari. Hi ha autors del segle XIX que cal llegir amb un prisma específic. Lectures a les quals cal aplicar uns certs filtres. Sigui perquè eren obres ambientades en l’alta burgesia i les coses que s’hi expliquen ens queden molt lluny, sigui perquè són obres de principis del segle XIX, un període romàntic que també ens queda molt lluny. Dostoievski té la virtut de parlar-nos de gent i situacions que encara podem reconèixer. De fets històrics que són més o menys comparables a les tensions que podem viure actualment. Precisament per això em sembla que la millor manera d’aproximar-se a qualsevol llibre de Dostoievski és des de la contemporaneïtat. Podem llegir-lo com si fos un autor contemporani. De fet, aquesta és una de les virtuts dels clàssics que romanen com a inqüestionables: es poden llegir i continuen vigents, encara burxen una mica l’estómac. Cal acostar-se a Dostoievski sense por, malgrat les dificultats que pugui comportar, que, evidentment, són moltes. Dic, per exemple, que és un autor plenament vigent, però no oblidem que és un autor del segle XIX. Un autor del qual enguany se’n celebren els dos-cents anys del naixement i els cent quaranta de la mort. És un autor que fa molts anys que no és entre nosaltres i, per tant, va viure en un món molt diferent del nostre. Ara bé, les relacions interpersonals, les tensions socials, els problemes quotidians, la pobresa, la misèria… Tot això continua vigent.

Són els temes essencials. Temes que s’aborden des de diferents prismes, períodes històrics o posicions ideològiques, però que no caduquen mai.

Sí, i són els temes recurrents de Dostoievski, que fins i tot és vigent quan aborda temes més polítics. A Crim i càstig, per exemple, hi ha molts temes polítics. I n’apareixen també en altres obres. Potser més tangencialment o potser més explícitament, com és el cas d’Els dimonis o Els germans Karamàzov, on la religió té un paper central. Tots aquests temes continuen vigents: els debats sobre la naturalesa de Déu continuen donant-se, els debats sobre com s’han d’atendre les classes més desfavorides estan a l’ordre del dia, els abusos dels homes sobre les dones… Tot això, per desgràcia, jo encara ho veig diàriament. Són problemes quotidians. Dostoievski també ens ajuda a acostar-nos-hi.

“Fiódor Dostoievski no és la mateixa persona abans i després del desterrament a Sibèria. Aquest i altres fets vitals el van marcar profundament”

Com està organitzat el curs? En què consistirà la sessió introductòria?

L’hem organitzat seguint la línia temporal de les obres que tractem. De manera que jo començo parlant de Pobres, que és el primer llibre que va escriure Dostoievski, però també parlo de Les nits blanques, els Apunts del subsol i introdueixo Crim i càstig. A partir d’aquí el Jordi Morillas agafa Crim i càstig i van sortint altres obres. La Tamara Djermanović impartirà sessions sobre L’idiota i Els germans Karamàzov i en Jordi també comentarà Els dimonis. La idea és conèixer les obres de Dostoievski seguint l’evolució de l’autor. Pots començar pel final, però perquè s’entengui bé d’on surt tot l’ideari i tota l’argumentació dostoievskiana potser val la pena començar per l’inici.

Té un sentit fer-ho cronològicament.

Jo diria que sí. Fiódor Dostoievski no és la mateixa persona abans i després del desterrament a Sibèria. Aquest i altres fets vitals el van marcar profundament. El desterrament divideix la seva obra en dos grans blocs. Hi ha un buit de gairebé deu anys entre les darreres publicacions abans de marxar i els Apunts de la casa morta. Aquest buit —la reclusió, l’exili militar…— el marca intensament.

“Dostoievski, durant tota la vida, des de la literatura, es va ocupar dels humiliats, dels ofesos, dels pobres, dels desgraciats” 

D’aquesta evolució de l’obra de Dostoievski en què et fixes? Quins aspectes en vols subratllar?

Com a traductor m’agrada molt explorar les particularitats formals de l’obra de Dostoievski. Són molt interessants. Habitualment es tendeix a parlar de Dostoievski com un autor-filòsof, com un autor amb un pensament molt elaborat, cosa que és del tot pertinent. Però a mi, com a traductor, m’interessa molt el seu vessant literari, més formal i estètic; com encaixa la seva estètica al segle XIX —en aquest segle XIX convuls, en el seu cas més decantat cap a la segona meitat—, que no pas en el pensament filosòfic, un àmbit que ja apareixerà en altres sessions. M’interessa molt, per exemple, que la seva primera novel·la —Pobres— sigui una novel·la epistolar. Va ser una cosa que va estar mig de moda en aquell moment, amb unes novel·les romàntiques tardanes, però que eren unes obres que no anaven enlloc. No plantejaven temes seriosos. Sempre era un estira-i-arronsa entre enamorats. Eren temes que no donaven més de si. I en aquest cas Dostoievski planteja una novel·la que aborda la pobresa. És un escriptor que durant tota la vida, des de la literatura, es va ocupar dels humiliats, dels ofesos, dels pobres, dels desgraciats.

Renova el gènere, doncs.

Sí. Diria que l’obre a altres temàtiques que el fan modern. Ell mateix vol donar a aquesta novel·la un caràcter una mica carrincló: busca que l’expressió dels personatges sigui una mica carrinclona, com dient «som gent una mica del passat, escrivim cartes amb aquest to suat». Però malgrat tot, els temes que els personatges destaquen i descriuen de les seves realitats s’escapen del que és una novel·la d’aquestes característiques, de tipus més sentimental. Aquí, Dostoievski ens planteja jocs generacionals i jocs socials. Hi ha un proto-intel·liguèntsia russa, una gent mig de lletres que fa tertúlies literàries, que convida al protagonista a les reunions. Un protagonista que també fa comentaris sobre els canvis modernitzadors de Rússia, canvis que no li agraden —és un home de missa, s’aferra a la tradició—, o sobre una societat que no accepta una relació d’amistat entre un home i una dona d’edats molt diferents. Dostoievski refregeix tot això. Li dona un impuls molt modern.

Tot això pel que fa a Pobres, però en quins punts d’altres obres detectem les aspiracions de modernitat de l’escriptor?

Passa el mateix amb els Apunts del subsol, que té aquesta part inicial que és un monòleg molt particular on l’autor ens presenta el seu pensament. I hi ha una segona part molt estripada —gairebé una caricatura de la primera— que presenta un escenari grotesc, un Sant Petersburg que fa entre pena i riure. Estèticament, és una aposta molt forta. També hi ha un monòleg molt curt, amb un títol que encara cal fixar, però que probablement serà La dòcil, on l’autor posa veu a un maltractador psicològic molt maldestre en la relació amb la seva dona. Amb la intenció d’arribar un objectiu molt clar i pretesament noble, el protagonista ho fa tot malament. Acaba implementant una sèrie de sistemes de comunicació i funcionament amb la seva dona que freguen el maltractament psicològic. La dona s’acaba suïcidant, cosa que sabem a l’inici del text. En aquest monòleg, Dostoievski també aborda una sèrie de temes que són essencialment moderns: el maltractament, les relacions home-dona o les misèries domèstiques, misèries que no se superen per una mala comunicació o, directament, per mala fe per part de l’home. Aquesta forma de monòleg interior també té un punt molt modern. I fins i tot a Les nits blanques, un llibre que l’autor subtitula com una «novel·la sentimental a partir dels apunts d’un somiador», hi notem aquest punt modern per motius d’estructura, per aquest recurs d’encaixar la història dins de la història dins de la història… A Dostoievski li agrada molt aquest joc. I el fa sense perdre mai el fil. Fa que el lector es vagi recargolant al voltant de diferents històries, amb plans temporals diferents. Això també passa a La dòcil i, evidentment, a Crim i càstig. T’acaba marejant molt. Per desgràcia ni Pobres ni aquest monòleg interior s’hauran publicat quan comenci el curs, però estaran a punt de sortir. Se’n podrà parlar. A més a més, molta gent ja ha llegit Pobres en castellà.

Entenc que són traduccions que signes tu. Estan enllestides, oi?

Sí, estan fetes. Pobres sortirà al novembre a Cal Carré, una editorial nova que ha fundat l’Antònia Carré Pons. A finals de setembre es presentarà l’editorial i s’anunciaran els primers títols. L’altra obra —el monòleg interior— sortirà a Angle Editorial, al novembre també.

Parlem ara de Crim i càstig. Com et marca la lectura? En quin moment llegeixes l’obra?

Vaig llegir Crim i càstig a primer de carrera, quan vaig començar literatura russa, en traducció d’Andreu Nin. Ja en aquell moment em va agrada molt la novel·la. Dostoievski sempre m’ha agradat molt. Sempre m’ha semblat un autor interessantíssim. Me n’agrada el sotragueig i aquesta cosa desorganitzada i una mica esbojarrada de la seva prosa. Tradicionalment, quan es parla de literatura russa, es presenta una dicotomia entre Tolstoi i Dostoievski. La dicotomia que va plantejar George Steiner a l’assaig Tolstoi o Dostoievski, on, grosso modo, divideix la literatura europea entre el corrent toltstoià i el dostoievskià. Steiner, però, també diu que els éssers humans som d’una manera o d’una altra. O tirem cap a la banda de Tolstoi o caiem cap a la banda de Dostoievski. Jo soc clarament de la banda de Dostoievski. Tot el que diu Steiner que hauríem de ser els dostoievskians ho compleixo. Per tant, ja era previsible que m’agradés molt l’autor. El vaig anar llegint mentre estudiava, en català. Aleshores ja havia estudiat bastant rus, però no tant com per llegir una obra de Dostoievski. I menys Crim i càstig. Les primeres obres que llegeixo són en català; o en castellà si no està traduïda al català. No va ser fins més endavant que vaig llegir obres seves —no traduïdes— en rus. Per llegir Dostoievski necessites un rus avançat. Si és una obra breu, encara et pots espavilar. No passa el mateix amb Crim i càstig o Els germans Karamàzov. I no diguem ja amb Els dimonis. Són obres que, fins i tot en català, poden costar de llegir. A més a més, quan llegeixo en rus tinc un problema: tota l’estona penso com traduiria el text al català. Llegeixo molt lentament en rus. M’encallo. Em convindria llegir més de pressa, però és impossible.

“Durant un llarg període sí que hi havia la sensació en el sistema editorial català que calia assolir un mínim d’obres ‘necessàries’ i després ja tornaríem a traduir el que calgués. Cosa que em sembla bastant lògica. Suposo que val més dotar l’ecosistema literari d’allò que li manca abans de posar-se a revisar el que ja té”

A la presentació de la traducció a la premsa vas dir que la teva versió de l’obra és una «versió mediatitzada», que no podem assumir la traducció com una obra netament original, que seria el text en rus.

Totes les traduccions estan mediatitzades per diversos elements. El primer és el traductor: cadascú és com és i fa les coses com li sembla. El traductor porta incorporades una sèrie de dèries i preferències, però també porta incorporats elements de la seva vida quotidiana, de la seva realitat social, de l’entorn sociocultural… I elements, és clar, de la tradició literària. Durant el període en què Andreu Nin tradueix Crim i càstig, la literatura catalana està en un moment diferent. En aquella etapa comença, per exemple, la publicació dels clàssics de Proa i la publicació dels clàssics de la Biblioteca Clàssica Universal, de Soldevila. I en aquell moment hi ha també una voluntat clara del sistema cultural català de dotar la cultura catalana de tòtems de la literatura universal, provinents de la llengua que sigui. Això, al llarg dels anys, ja s’ha anat fent i ara hem arribat al punt en què potser cal revisar algunes traduccions i redescobrir alguns autors. La revisió d’una traducció en el moment actual es fa des d’un altre punt de vista. Ja no estem en el moment d’incorporar Crim i càstig, això ja ho va fer Nin. Es tracta d’oferir a la generació actual l’oportunitat d’acostar-se a la novel·la com a una obra contemporània seva. Avui, bona part dels lectors de clàssics que es van traduir fa vuitanta anys diuen que els costa llegir la llengua de destí, una llengua molt llunyana. El lector rus de Dostoievski en llengua original no té més remei que enfrontar-se a una llengua antiga, la llengua d’un autor del segle XIX. En canvi, la llengua del Crim i càstig d’Andreu Nin no és la llengua de Dostoievski: és la llengua de Nin. Aquí, nosaltres, com a lectors d’una traducció, hem de tenir molt clar que no llegim mai l’autor, sempre llegim el traductor. El traductor ha fet un esforç perquè allò que està escrit s’acosti al màxim a allò que creu ell que cal transmetre de l’original segons els seus paràmetres i principis, però també segons els paràmetres i principis del sistema sociocultural en què es troba immers.

El traductor transfereix una cosmovisió personal de la llengua.

I tant. Hi ha decisions que pren un i no pren un altre. Hi ha paraules que tria un i no tria un altre. Hi ha moments literaris i moments de la llengua que demanen unes solucions o unes altres. I això és inevitable. Sempre acabem llegint l’obra d’un traductor.

Ara no recordo i se’n va parlar en profunditat en aquella roda de premsa de presentació, però no hi ha hagut mai cap intent de traduir novament Crim i càstig al català?

No, no n’hi ha hagut, almenys que jo sàpiga. Tampoc hi ha hagut intents editorials de fer-ho. O almenys a mi no m’han arribat. Ara bé, potser li han fet a algú altre i jo no ho he sabut. El cas és que durant un llarg període sí que hi havia la sensació en el sistema editorial català que calia assolir un mínim d’obres ‘necessàries’ i després ja tornaríem a traduir el que calgués. Cosa que em sembla bastant lògica. Suposo que val més dotar l’ecosistema literari d’allò que li manca abans de posar-se a revisar el que ja té. Sempre que el que ja estigui fet sigui mínimament acceptable en termes de qualitat. En el cas de la literatura russa, per exemple, encara tenim la mancança d’una traducció directa de Guerra i pau, una obra de la qual només en podem llegir la traducció indirecta que en va fer Carles Capdevila el 1928. És un projecte que fa anys que diverses editorials han volgut tirar endavant i que, finalment, sembla que d’aquí poc es materialitzarà en una traducció de Judit Díaz que publicarà Edicions de 1984 en quatre volums. Durant molts de temps —deia— s’ha prioritzat tirar endavant projectes que suposin una incorporació nova a les lletres catalanes. Als anys vuitanta, per exemple, es va traduir El mestre i Margarita, de Bulgàkov. Era una versió de Manuel de Seabra, una traducció força dolenta, però malgrat tot era també un intent d’oferir en català una de les obres més valuoses del segle XX rus. La intenció és lloable, és clar, però sort hem tingut que la Xènia Dyakonova n’ha fet ara una traducció esplèndida per a Proa. Per poder llegir un autor tan valuós com Andrei Platónov, en canvi, ha calgut esperar fins al 2009, que és quan es va publicar la meva traducció de Txevengur. Per a la incorporació de nous autors, com Platónov, depenem molt de les llengües a les que han estat traduïts. Algunes obres han sortit molt tard en anglès o francès. Sovint perquè van estar censurades a la Unió Soviètica, com és el cas de Platónov. Els editors llegeixen en anglès, molts també llegeixen en francès i italià i pocs llegeixen en alemany ja. Com poden arribar a conèixer determinats autors que no s’han traduït a aquestes llengües? Fer publicacions a cegues també és una mica perillós. Els projectes editorials depenen de molts factors: què s’ha publicat a fora i què no, què ‘falta’ per publicar i, no cal dir-ho, quin autor agrada més o menys a l’editor… Les editorials són projectes personals. Cal tenir això present.

Entenc que la dotació de la traducció és bona, que calen unes condicions del tot favorables —calma, temps, una remuneració digna…— per traduir obres d’aquesta magnitud.

Un dels problemes de les obres voluminoses és que, si poses un preu just per pàgina traduïda, no hi ha cap editorial que te’l pugui pagar. És impossible, els comptes no surten. No hi ha cap editorial que s’ho pugui permetre. Com més voluminoses són les obres, més cares surten de traduir, corregir, maquetar, imprimir… I les editorials s’ho pensen dues, tres o quatre vegades. Com és que ha costat tant que el projecte de Guerra i pau tirés endavant, per exemple? Doncs perquè és una obra molt voluminosa, que demana una inversió enorme de feina i diners, i el sistema editorial ha prioritzat noves incorporacions d’autors que històricament havien quedat desatesos abans d’embrancar-se en la revisió d’aquesta obra magna. No totes les editorials poden assumir un projecte com aquest. En aquest sentit, els ajuts del govern rus a la traducció fan que puguis treballar bé en casos com aquest: la despesa de la traducció queda coberta en part o bé totalment. De la mateixa manera que ho fan l’Institut Ramon Llull, el Goethe Institut o Literature Ireland, el govern rus també paga traduccions a través d’un projecte que va engegar fa cosa de deu anys i que és un èxit total. S’han anat publicant traduccions del rus arreu del món, en moltíssimes llengües, subvencionades per l’Institut de la Traducció, d’autors clàssics i contemporanis. No cal dir que Rússia les paga sempre que els autors en qüestió no siguin declaradament crítics amb Putin. Però això, en el cas dels clàssics del XIX, no sembla gaire probable. Si més no, de moment. Perquè la realitat ens demostra cada dia que no podem descartar res, ni tan sols un segon adveniment de Dostoievski.

Pel que fa a la part més tècnica de la traducció de Crim i càstig, llistes tres grans dificultats: el lèxic especialitzat —burocratismes i dialectalismes—, el tractament dels registres col·loquials i una puntuació deliberadament imperfecta.

La puntuació no és tant una dificultat com un element que et destarota. Et mareja una mica. La tria del lèxic sí que és interessant. Els burocratismes, els dialectalismes, els registres, els accents estrangers… Tot això Dostoievski ho treballa molt. No tots els autors ho fan. Turguénev, per exemple, un autor contemporani de Dostoievski, és un escriptor molt pulcre amb la llengua que fa servir. No tira per aquí. O el mateix Tolstoi, que ofereix una llengua molt ben treballada, molt ben travada, amb una presència molt evident del francès. Presència que en Dostoievski no és tan evident; ell s’ocupa d’altres capes de la societat. En aquest sentit, el tractament dels registres sí que és una gran dificultat. Encara més si són registres històrics.

La llengua catalana té dificultats per fer creïble un llenguatge col·loquial genuí. L’anglès, per exemple, s’estira molt més, permet moltes variacions.

Exacte. Quan llegeixes un text col·loquial en anglès de seguida veus les marques de col·loquialitat. Fins i tot en el llenguatge oral. Si veus una pel·lícula o una sèrie de seguida saps si és un anglès marcadament col·loquial o no. En català ens costa. Una de les raons és la conjuntura sociolingüística de la llengua, que ens ha abocat a tenir un català col·loquial molt castellanitzat. I això fa que de seguida que el descastellanitzis sembli que el descol·loquialitzis. Aquí hi ha una tensió forta. Sobretot per a mi, que soc un parlant barceloní. Si fos del Bages o de l’Empordà, probablement tindria un altre tipus de català col·loquial. Un català que a l’hora d’escriure em facilitaria les coses i no tindria tants problemes. El meu català, en canvi, me’n planteja; he de fer tries. Pensar cap a on tiro. Pensar com trasllado el rus col·loquial del segle XIX a un català actual que soni una mica antic. De fet, en el cas de Crim i càstig m’ha ajudat el fet que hagi de sonar una mica antic perquè recordes la llengua de l’àvia o de les tietes. Una llengua de dues generacions enrere. Això ajuda, et proporciona recursos. Si jo impostés el meu geolecte, estaria traint la llengua i la traducció. Intento no fer-ho. Intento crear un model per a la traducció. Un model per a mi. En aquest cas, calia trobar una llengua col·loquial catalana escrita que funcionés. I defujo els castellanismes perquè no hi fan res en una novel·la russa del segle XIX. No faràs parlar Raskòlnikov amb castellanismes. Això també em passa amb altres autors, no només amb Dostoievski. Amb autors moderns, sobretot. Per exemple, quan tradueixo el col·loquial de Dovlàtov no puc agafar-me al català antic i aquí sí que pateixo.