Miquel Àngel Llauger: “Som éssers molt, molt maldestres”

Miquel Àngel Llauger (1963) acaba de publicar Fourmillante, l’obra guanyadora de l’últim premi Gabriel Ferrater de poesia. El llibre conté una narrativa fragmentària (com en una rondalla encadenada de vides encreuades a la ciutat) i conté una lírica de decasíl·labs de ficció, que oscil·len entre el narrador poc fiable, el monòleg quasiteatral o els diàlegs decantats, amb un pols tens i matisadíssim, fet de pulcritud i de llengua atrapada al vol. Sens dubte, Fourmillante (2018, Edicions 62) és la confirmació d’una obra i d’un poeta de primeríssima categoria. Enguany s’ha convocat la 17a edició del premi Sant Cugat de poesia en memòria de Gabriel Ferrater. Podeu consultar les bases aquí.

El llibre –que és un poema únic– conté, també, una teoria de la ciutat. Una teoria laxa, més intuïble que articulable: feta des de la poesia i no amb esperit sociològic. En el fons, una certa resposta a la pregunta: De què són fetes les ciutats?

És a l’entorn d’aquesta ciutat poetitzada (pensada i representada, com a teló de fons i com a personatge protagonista del llibre) que vol fer tombs aquesta entrevista.

Un dels versos diu: “Res no és mai el que sembla.” Segurament, si en lloc del “res” hi aparegués un “ningú”, el vers estaria fixant una de les idees fortes del poema. Les ciutats són persones. I són persones mirant altres persones: però les imatges de l’altre són assumpcions, autoenganys, que el poema desemmascara, posa en dubte. I mostra la facilitat amb què construïm suposicions, prejudicis, al respecte de desconeguts que fingim conèixer…
Fourmillante està fet de 60 peces, cada una de les quals és un personatge construït amb 15, 20 o 25 versos. I és clar, als personatges se’ls veu de rampellada, i mostren una cara que potser és vertadera, o potser és una màscara o una mentida. Tot plegat, de vegades té un cert aire de “cercle dels mentiders”. El primer personatge ja porta una curiosa doble vida i el segon és una noia que es passa les nits navegant per l’hiperespai amagada rere els àlies més diversos. Però la intenció primera no era fer un llibre sobre l’engany, o sobre la mentida. Més aviat l’intent era trobar aquella instantània que retrata la veritat d’aquests passavolants. Ara em fas dir una filosofada improvisada, però potser en la ciutat la veritat i la mentida tenen els fils molt embullats.

Les oportunitats a l’abast, i les oportunitats perdudes. I algun personatge amb “la culpa de la vida/ que ha deixat sense viure.”
Sí, les oportunitats que passen. 

Oportunitats i canvis, potser: canvis de què no som conscients, o canvis que potser no acceptem que els altres facin.
Hi ha un conte de Carner que acaba dient que la felicitat, quan arriba, ens agafa amb cara d’enzes. I hi ha aquell poema commovedor, inoblidable, en què Borges, ja avançada la seva vida, es retreu no haver estat feliç. De vegades, sentint històries de gent, fa ganes de pensar que el que caracteritza més aquest animal que som és la seva malaptesa colossal per a la felicitat. O per al simple benestar. I sí, també m’interessa això dels canvis de què no som conscients: com és de minso el control que portem sobre cap on anam o cap on no anam. Som éssers molt, molt maldestres.

I les restes… Les constàncies, vull dir. Més que la vida mateixa, moments esparsos (reveladors) i els rastres de la vida passada: “no en queda més/ que aquesta escampadissa de confeti”, dius. I els fluids inaturables: plors, mocs, orins, llet materna… Dius: “Sense aturall,/ des de sempre i per sempre, tot flueix.”
Bé, en aquest poema d’on surt el darrer vers que cites hi ha una broma: el motiu heraclitià del “tot flueix”, el “panta rei”, és presentat com un moviment imparable dels nostres fluids més innobles. I l’altre vers que cites, naturalment, és una referència al que potser és el tòpic literari més universal i repetit: el pas del temps que tot s’ho emporta. El joc és aquest: lligar aquestes píndoles de saviesa rebuda, amb el seu halo de prestigi donat pels segles, a la vida d’un infant d’una escoleta d’extraradi o d’una senyora que es dedica a escombrar un local on hi ha hagut una festa. És possible fer-ho perquè són tòpics literaris que són grans veritats, no?

Ho són, sí… Una altra de les peces de la teva teoria de la ciutat, em sembla, és que els entorns urbans empenyen al bloqueig emocional, al desengany, al desgast perceptiu (de sentit atribuïble) que la repetició imposa. Escrius: “i tot resulta vell, i tot és tòpic,/ i d’un avorriment que fa tristor.” O encara: “I em ve un desig de no sentir/ i de no veure res”.
Voldria dir que no és un llibre contra la ciutat. Jo sóc molt de ciutat. No sóc d’una megàpoli, però Palma és una població amb una atmosfera més propera a la gran ciutat que al poble. I jo a la ciutat m’hi trob bé. Supòs que he fantasejat amb la idea de viure fora de la ciutat, com tothom, però en realitat m’hi trob bé. I no veig, o almenys no era així en la meva intenció, que aquests desajusts emocionals de què parles siguin atribuïbles a la ciutat com un espai oposat al camp o la naturalesa. La ciutat és allà on moltes vides humanes són a prop una de l’altra, i aquests neguits són, simplement, els de viure. Si em puc tornar a acollir als grans noms, diria que per a Baudelaire, d’on ve el títol del llibre, la ciutat és el lloc de l’spleen, però també l’espectacle que encisa el flâneur, el passejant que badoca. No ens imaginam Baudelaire enyorant una caseta amb un bocinet de terra.

En algun altre lloc, vaig afirmar (com el cretinot agosarat que soc) que et trobava un escèptic fallit.
Sí, em va cridar l’atenció això de l’escèptic fallit. Em va fer pensar, i m’hi reconec. “L’èscèptic” és obvi. Això deu venir amb els cromosomes, i per tant no es tria: tenc tendència a la mirada descreguda. No tenc un temperament de gran fe o de grans entusiasmes o solemnitats. Però sí, és una escepticisme “fallit”, perquè em queda un fons de creença, que deu ser la creença en la dignitat, malgrat tot, de les persones.

És possible que siguis, més simplement, un observador precís, honest. Vull dir, algú que reclama (o prefereix) que la ciutat no sigui llegida bipolarment entre l’entusiasme i l’abominació. Un buscador de matisos. La melancolia domina el llibre, però sense cinisme. Per exemple, en versos com aquests (rescatadors de bellesa): “És gent com ella,/ que fa que el món no sigui un lloc pitjor.”
Les figures que passen per aquest llibre no són mai indignes del tot. Això té molt a veure amb això que dius de ser melancòlic però no cínic. De la mateixa manera que no sóc d’entusiasmes o solemnitats, tampoc no m’interessa el nihilisme o l’amargor extrema. És una forma de solemnitat, d’exageració, de mal gust.

Tornem a la gent.
Tornam-hi… 

Més teoria urbana: la gent és feta de paraules que ressonen (Marçal, Martí i Pol, Shakespeare, Hardy) i d’ecos de ficció infiltrada. No és banal, doncs, que aquest poema teu –aquest llarg poema– sigui narratiu.
M’encanta la poesia narrativa: des d’Homer als narcocorridos, passant per La Fontaine, que és una meravella absoluta, per John Milton, que és una altra meravella, per alguna història destarotada de Lewis Carroll, pels poemes narratius de Carver, pel Nabí de Carner i per mil balades i romanços populars o d’inspiració popular. M’encanten les històries contades en vers, no hi puc fer res. I tenia moltes ganes de fer alguna cosa de poesia narrativa. Hi ha uns poemes bíblics, al meu llibre A la Gran Babilònia, i tenc alguns poemes narratius de caire infantil, però tenia ganes de fer una mena de “novel·la en vers”.

Una i prou?…
Potser encara faré alguna altra cosa en aquesta línia.

En un vers escrius: “els personatges de la vida/ són ben bé els personatges de les sèries.”
Tenir la impressió que la gent de carn i ossos recorda els personatges de les sèries és la versió moderna i urbana d’aquell altre tòpic de la naturalesa que imita l’art. Supòs que hi ha estudis que ho demostren: les sèries volen ser el mirall al llarg del camí però alhora modelen els comportaments.

Una ciutat, finalment, fa evident que convivim amb “el patiment dels altres”. Desconeguts, mal coneguts. I que nosaltres, d’un en un, som també mal coneguts, fràgils, vulnerables. No em passa per alt que un dels capítols-poema del llibre es titula “Miquel Àngel”, i fa vibració d’autoretrat.
Per a mi era important aquest poema amb aquest versaire que es diu Miquel Àngel. Tornaré a la pompositat de les citacions clàssiques per explicar-ho. Aristòtil diu, a la Poètica, que hi ha tres menes de pintors: els que pinten els seus personatges millors del que som nosaltres, els que els fan pitjors que nosaltres i els que els fan iguals a nosaltres. Ho diu en un tractat que parla de literatura, i per tant s’entén que els que creen un personatge escrit també ho poden fer des de l’admiració, des del menyspreu o des de la mirada d’igual a igual.

I quina és la teva aposta?
He volgut que la mirada potser irònica del Fourmillante no fos de superioritat: vol ser mirada de germà, d’algú fet del mateix fang mortal i fal·lible. Potser la ciutat no és aquí tant l’espai urbà amb els seus trets singulars sinó l’espai en què compartim misèries, precarietat i, de tant en tant, noblesa.