Michonneau: “A Espanya hi ha una regionalització de la memòria”

“Convertir monuments franquistes en monuments de reconciliació no funciona. Si no toquem res, heretem el marc del franquisme”.

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Era 1937 quan el poble aragonès de Belchite va veure’s involucrat en una gran ofensiva dels republicans contra els nacionals. Després del conflicte, la zona va quedar completament destruïda. Ara, 80 anys després de l’inici de la Guerra Civil, l’historiador i professor Stéphane Michonneau seu a l’auditori del Born CCM disposat a explicar com Espanya tracta les ruïnes. Dimarts 26 d’abril se celebra una nova sessió del cicle L’ús de la guerra, titulada Variacions Guernica. 

Porta de Belchite | Foto: Paco Huertas

I Michonneau parla de la quotidianitat feta ruïna. “Pueblo Viejo de Belchite / Ya no te rondan zagales / Ya no se oirán las jotas / Que cantaban nuestros padres”, es pot llegir a mode de grafit firmat per les inicials N.B en una porta rovellada de Belchite. Però la xerrada de Stéphane Michonneau s’inclou dins del cicle L’ús de la guerra que organitza el Born CCM, i la intenció no és parlar del que va passar aquell estiu de 1937, sinó veure com hem tractat el patrimoni d’aquest poble fet a miques.

Perquè les ruïnes no sempre s’han gestionat igual. I perquè el Born CCM no pretén fer una commemoració explícita de la Guerra Civil, sinó reflexionar com l’entenem des del present. Michonneau fa un repàs sobre el tractament d’aquestes zones vestigials de la mà de la professora de la Universitat de Toronto, Marta Marín, i amb l’historiador Ricard Conesa com a moderador.

A principis i mitjans del segle XX, les polítiques que s’han fet envers les ruïnes han estat de conservació; més endavant, de patrimonialització. Durant el franquisme, algunes ruïnes es decideixen reconstruir, com l’Alcázar de Toledo, i d’altres es decideixen conservar en estat de destrucció, com Belchite. “Les ruïnes són fàcils de tractar, no tenen cost econòmic però tenen una gran càrrega emocional”, explica l’historiador francès.

I aquesta facilitat de tractament va fer que entre els anys 40 i 60 les ruïnes fossin instruments polítics i s’omplissin de símbols franquistes. Però poc després, i coincidint amb temps de bonança econòmica, Franco decideix fer entrar a les ruïnes en silenci i inaugurar nous edificis. Quan el Caudillo mor, el silenci continua.

Durant els anys 80 i 90 s’intenta que les ruïnes es despolititzin i comencen a entendres com a patrimoni, però només se salven els edificis que tenen un interès estètic. Els anys 90, Belchite es vol convertir en memorial de la pau. “Convertir monuments franquistes en monuments de reconciliació no funciona”, diu Michonneau, “si no toquem res, heretem el marc del franquisme”.

Des dels anys 2000, algunes regions d’Espanya treballen per fer programes de salvació de les ruïnes, però un marc comú d’acció és impossible perquè l’Estat no té un discurs coherent arreu del territori. “A Espanya hi ha una regionalització de la memòria”, diu Stéphane Michonneau. Fet normal tenint en compte que, com apunta Marta Marín, “valorem la ruïna a partir del que nosaltres pensem del passat”.

La intervenció de Marta Marín va més enllà de la història, i contraposar els seus pensaments amb les explicacions de Michonneau és un exercici molt interessant. “Arriba un moment en què la ruïna es queda muda”, explica Marín, directora del Center of Memory and Testimony Studies de la Wilfrid Laurier University a Ontario i traductora a l’anglès de K. L. Reich de Joaquim Amat-Piniella: “Una guerra és una experiència física i si no tenim testimonis, perdem la dialèctica entre la geografia i l’experiència humana”. I aleshores, torna el silenci.

Segons Marta Marín, “només les arts ens permeten donar forma al que no té forma, el que ha estat destruït per una guerra”. Però aquest cop, el silenci al voltant de les ruïnes també ha quedat plasmat en la literatura. La professora posa com a exemples Nada, La plaça del diamant o Incerta glòria: “Hi ha un buit, no es parla de la ciutat en destrucció o construcció”. Al torn de preguntes, dos assistents aprofiten per destacar algunes obres on sí que surten ruïnes, però és que segons Marín “en aquest cas pesa més l’absència que no pas la presència”.  

Avui en dia, Michonneau explica que les polítiques relacionades amb les ruïnes tenen un discurs nou relacionat amb la lluita per la democràcia. L’historiador creu que comencem a superar el discurs de la pau heretat del franquisme. Aquest exaltava els herois, i ara es fa servir un discurs “victimista, des de baix, des del sofriment”. També toca veure si el tractament de les ruïnes canvia amb l’eclosió del turisme de guerra. I és que segons Michonneau, les ruïnes són el punt zero de la nostra contemporaneïtat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació