Mia Couto: “A l’Àfrica, el silenci no pesa”

El moçambiquès Mia Couto ha estat el pregoner d’aquest Sant Jordi.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Ha passat: algú espera que Mia Couto sigui una dona negra i es troba amb un home blanc. Pel nom i per l’origen: Moçambic. Un desajust que ell –escriptor– ha treballat amb humor i intel·ligència. Ahir, Couto seia al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Era el pregoner d’aquest Sant Jordi. Ha estat traduït al català en dues ocasions: La confessió de la lleona i Terra somnàmbula. Totes dues obres les ha editat Edicions del Periscopi, és a dir, l’ham despert d’Aniol Rafel. En castellà, l’acull Alfaguara. Àfrica (la visió del món des del continent, els resultats de la colonització, les llengües…) va copar bona part de la conversa que Couto va mantenir amb Anna Guitart. El moçambiquès va rebre el 2013 el Prémio Camões, el més prestigiós de la llengua portuguesa (l’han rebut Miguel Torga o Lobo Antunes).

Era la primera diada de Sant Jordi de Couto. L’escriptor angolès José Eduardo Agualusa, “gairebé un germà”, l’hi havia explicat què es trobaria: “Una cosa molt especial”. “Estava alerta, però: s’entusiasma amb tot”. Couto va elogiar el que, segons ell, és “un encreuament entre el llibre i la flor, la conjugació de dues felicitats”. “És una festa que no pot deixar indiferent a ningú. Barcelona podria exportar-la i jo podria ajudar-hi fent-la arribar a Moçambic”. La relació dels moçambiquesos amb els escriptors és significativa: “Ens tenen un respecte que no mereixem. Ens aturen pel carrer. Ens consideren missatgers. ‘Has de dir això’, ens demanen”.

Guitart va començar l’itinerari de la conversa per l’inici, pels pares. La família de Couto va arribar a Moçambic fugint de la dictadura de Salazar. L’escriptor neix el 1955 a Beira, “ciutat colonial i caòtica”. La ciutat on també creix. Davant de casa –diu l’autor– hi tenia Àfrica. Les primeres històries seran orals. Els pares l’animaven a sortir i relacionar-se. “Escolta!”, li deien. Així va començar a escriure: escoltant. Aquest “univers de l’oralitat” és fonamental per entendre l’obra, el recorregut i les fixacions de Couto. També els seus pares eren grans narradors d’històries, “com tots els emigrants”. “Eren posseïts per l’encant que provocaven els relats. Narrant resolien alguna cosa de la distància i l’enyorança de la seva terra”. Contar era un bàlsam. Avui, Couto assegura que no recorda cap d’aquestes històries. Sí que ha retingut, però, “el sentiment”. “Tenia els pares només per a mi. Es deixaven travessar per la màgia que es produïa durant la narració”.

El concepte de “l’altra banda” és una de les altres claus per entendre l’univers literari de Couto. L’altra banda del carrer. L’altra Àfrica. Les dues Àfriques. Dos mons. L’escriptor parla de “travessar la frontera”, arribar a un lloc “perillós, desconegut”. Animat pels pares, dèiem. Una invitació a la integració total. “Escoltava les històries de l’altre costat. Des de nen em vaig quedar repartit entre aquests dos mons. Més tard vaig entendre que havia de fer la traducció entre tots dos”. La poesia serà l’eina escollida: “Només la poesia podia refer la costura entre les dues parts”. Couto s’accepta com un poeta que escriu prosa: “Quan escric una novel·la sento que estic al límit de la poesia”. Té una visió del món profundament poètica (i no necessàriament romàntica).

La traducció –explica Couto– és l’adaptació de dues maneres de veure el món. En el seu cas, una d’occidental (portuguesa i colonial) i una altra d’africana (moçambiquesa i oprimida). La llengua, per exemple, serveix per entendre l’abisme que s’obre entre aquests dos mons: “A l’Àfrica tenen una idea circular del temps. En cap de les llengües de Moçambic no hi ha una paraula per dir ‘futur’”. Tampoc tenen un mot exacte per referir-se a la ‘natura’. Aquesta absència, que podria intuir-se –erròniament– com una pèrdua (com una llengua menor) és, senzillament, “una altra manera d’entendre el món”. La natura està pertot. Integrada en tots els àmbits. No els cal una paraula: “No cal assenyalar-la”. “La filosofia africana suggereix que no som amos del món, que no podem tenir un títol de propietat”. En aquest cas, una paraula.

També les formes de comunicació divideixen el carrer en dues parts: “A l’Àfrica es parla amb el cos. No només amb la llengua. El cos és lliure per dir coses. El narrador d’històries utilitza tot el cos”. El concepte d’història torna a marcar una divisió. “La història està guardada en un bàgul primitiu. Abans del temps ja existia aquest bagul. Els africans consideren la història un personatge. I cal tancar-les, les històries. Tornar-les al seu lloc, al bagul. Les històries tenen, a més, una presència física”. Couto explica que les històries, si no es tanquen, deixen al públic “embogit”. “La malaltia de somiar”, en diuen. L’autor, és clar, fa que els lectors somiïn amb ell. De fet, Couto sempre apareix sintetitzat com un “narrador d’històries hipnòtic”. També com un “gran creador lingüístic”. La seva obra conté novel·la, assaig, relats, crònica, diaris, etc.

Conèixer en profunditat Àfrica ha obligat a Couto a “desaprendre” el que van ensenyar-li a l’escola. S’ha “qüestionat les eines”. Ha enderrocat una “visió còmoda del món”. Per exemple: ara sap que el silenci pot dir coses. “Puc utilitzar el silenci com l’utilitzen els africans. En el silenci no hi ha una absència sinó una presència. Hem de deixar que s’expressi sense temor. A Europa, un silenci és incòmode. A l’Àfrica, en canvi, el silenci no pesa”.

A banda de l’ofici d’escriptor i periodista, Couto també ha exercit de biòleg: “Soc una persona seriosa”. La biologia el va dur a un descobriment concloent. En un camp de treball, sense casa, enmig de la foscor, fora de la tenda on dormia, un lleó va matar un home. Alertat, Couto va sortir de la tenda. “El lleó encara és aquí”, van dir-li. Ell va tornar a tancar-se sota la lona, on va adonar-se que seguia indefens. “Ple de por”, va començar a escriure en un bloc de notes. “L’escriptura és el meu aixopluc”, reflexiona. “El refugi quan em desborda una por insuperable”. Escriure –diu– també li ha servit per no abandonar en l’oblit a amics periodistes assassinats durant la guerra civil de Moçambic. 

És a la novel·la Terra somnàmbula on aborda amb més cruesa aquest conflicte. Una guerra personal: Couto va formar part del FRELIMO. “És l’únic llibre que m’ha fet mal escriure”, apunta. Hi tracta, és clar, la mort. La relació amb els morts. Hi ha diàlegs entre vius i morts: pares, avis, gent desapareguda. Aquí aprofita per parlar de l’assumpció de la mort a l’Àfrica. “Àfrica m’ha ajudat a superar la mort del meu pare. El pare ha canviat de condició. Existeix dins meu com una veu. Està present d’una manera diferent”. Couto sent gratitud pel continent: “M’ha ajudat a gestionar la mort. Els africans no senten els morts com una desaparició. Els morts són aquí, entre nosaltres”. 

“Puc escriure sent una altra persona”, diu, finalment, quan parla sobre la discordança que causa el seu nom i origen en algunes persones: “Homes o dones, els personatges habiten dins meu com una frontera”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació