Més poesia, si us plau

Acaba el POESIA i +, el festival de poesia d'estiu del Maresme

Jo em donaria a qui em volgués. Donaria la paraula: un regal. Com la forma d’un pont. Com una escletxa. Com un vespre. Com un vespre: Caldes d’Estrac, si es fa de nit, al parc de Can Muntanyà, amb el mar allitant-se sota nostre. Un piano. La foscor. Clara Peya a l’escenari, per segon any consecutiu: el silenci. Palau i Fabre ho subscriuria: la poesia més enllà de l’escriptura, com una eina, com una arma, diferents registres vocals que ens porten, sempre, sempre, sempre, al mateix lloc. El que fa la forma d’un pont, si és de nit. Una escletxa. Un vincle: el que ens separa, també. La poesia com una manera de fer, un llenguatge: el de la unió, el de la desunió, el de la força, el que salva, el que troba i el que destroba.

Eduard Escoffet dirigeix, un altre any més, un dels festivals de poesia més paradigmàtics (dels més centrals, si la centralitat és posar el vers al centre, com a divisa) del panorama actual: el POESIA i +, que en aquesta edició segueix arrelant espais verges de poesia: reivindicar el Maresme, encara ara, els seus secrets, com la casa Coll i Regàs a Mataró o l’església del Carme a Caldes d’Estrac. Nous territoris per a nous formats: que la poesia no es limita a l’escriptura ni a l’hermetisme, sinó al bosc de signes que embrolla música enllà, que inclou la dansa, la sonoritat, les arts visuals… Això és Carlos Bunga, el darrer dia del festival, presentant la seva instal·lació, “Palpitacions a la muntanya”, una cabana que permet activar tota la muntanya i resseguir-la a través de la pintura, la dansa, la música, la performance i la poesia. Això és també la veu de Blanca Llum Vidal acompanyada pel violí de Sara Fontán, cara a cara, o la poesia de Mireia Calafell sota i sobre del violoncel de Björt Rùnars, expandint la paraula contra els límits de la creació. Això és Tarta Relena, el duo musical que utilitza solament la veu per dinamitar-ho tot, entre colors vocals i timbres diversos. O això és, també, Rodrigo Cuevas, agitador folclòric, asturià irreverent, univers personalíssim entre l’exaltació del nou i l’amor pel vell (m’hi donaria, m’hi donaria, com si ni jo me n’adonés, d’aquest donar-me).

També la novetat de la Nit de Poetes, polifònica: l’occità d’Aurélia Lassaque, veu contra el silenci forçat, contra el desert lingüístic de l’Europa homogènia, combinada amb els versos d’Anna Gual i Andreu Subirats. Palau i Fabre també ho subscriuria: poesia, l’antinòmia del monologisme, la tradició subvertida i pervertida (no per oblidar-la, sinó per encarnar-la, novament, en altra poesia). Gual i Subirats: dues veus que han apostat sempre per empeltar la poesia a la paraula dita, en veu alta, més enllà de la lectura solitària del llibre.

Així, amb la paraula viva, també Pau Riba i l’Orchestra Fireluche, Anna Pantinat (des de la música i cap a la música), Pau Vallvé, Núria Martínez-Vernis a la clariana del Pou de Glaç, Albert Pla enmig del bosc, la Maria Cabrera del Vladivostok (el piano d’Irene Fontdevila bastint la seva poesia), o el diàleg despullat de Pascal Comelade al piano i Enric Casasses a la veu (vint anys de feina poètica del braç, que acaben, potser, en aquest festival)… Que res de mi no me’n quedés, diria, i es faria el silenci, novament. Amb Clara Peya a l’escenari, aquest vespre de juliol, que té la forma impietosa d’un pont sense final, si és de nit, amb el mar allitant-se sota nostre. Donaria la paraula: un regal. I què diria Palau i Fabre, avui, davant de tot això? Aquí, al parc de Muntanyà, quan del vespre es fa la nit, una resposta: més POESIA i +, si us plau.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació