Meritxell Cucurella-Jorba: “La cultura ha de ser insegura”

Entrevistem la poeta, dramaturga, traductora i activista Meritxell Cucurella-Jorba (Els Hostalets de Pierola, 1973) després d’haver llegit amb fascinació els seus dos darrers poemaris: Verticalitat i delinqüència (Editorial Fonoll) i La volumetria del neguit (Pagès Editors). Fundadora de l’(H)original; creadora de La Fàbrica Bella, esdeveniments com per(versos), PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) o Delicadeses; Premi Jordi Domènech de traducció de Poesia el 2016 amb Clínica de l’abandó, d’Alda Merini; i Premi Màrius Torres de Poesia el 2020 amb La volumetria del neguit, la poesia de Cucurella-Jorba no deixa indiferent.   

Avises a la part final del Verticalitat i delinqüència que no penses explicar què signifiquen per a tu ni la verticalitat ni la delinqüència. 

Evidentment, perquè la poesia no es pot explicar, no s’ha d’explicar. La poesia ha de ser inexplicable. A veure si ho entenen els mestres que intenten fer lliçons de poesia ensenyant a comptar síl·labes als seus alumnes!

Ai!

Ai.

Però reconeixes que sovint utilitzes conceptes relacionats amb l’arquitectura i amb la costura.

Sí, ho reconec. És veritat, és una veritat profundíssima en mi. El que no sé, però, és si va néixer com un gest conscient, volgut, o va sorgir com la continuació d’un traç ancestral. Perquè en la meva poesia hi ha tot un camp semàntic arquitectònic (“verticalitat”, “esquerda”, “paret llisa”) que és metàfora i alhora concreció i que configura, d’alguna manera, el meu aixovar intangible. Aquests referents es van repetint al llarg de molts dels meus llibres i paratextos. A Verticalitat i delinqüència són molt clars, i continuen sent evidents a La volumetria del neguit, començant pel títol mateix del llibre, que fa referència a la volumetria (la mesura d’un volum), tanmateix impossible, perquè mai no podrem saber amb certesa quin és el volum exacte del neguit, dels neguits que ens assalten. La poesia és també imprecisió, perquè la poesia és continuar jugant a un joc apassionat i apassionant en què dos i dos no sempre fan quatre. 

Així mateix, en la meva poesia hi ha també tot un camp semàntic al voltant de l’ofici de cosir (“cisa”, “tetxura”, “sobrefil”), a banda d’algunes incorreccions conscients. Tot plegat, forma part de la meva herència familiar, del que he après del context on he nascut, on he crescut i des d’on m’he posicionat intel·lectualment i espiritualment. Un dia la gestora cultural, escriptora i amiga (i col·laboradora de Núvol) Pruden Panadès, que em coneix els gustos, em va fer una observació: “¿Saps quina diferència hi ha entre una biblioteca i una merceria? Que en una merceria tot està per fer, i en una biblioteca tot està fet”. Em va agradar molt, això. I ara no puc no fer un altre homenatge a un home únic i irrepetible, el llibreter, comunicador i amic Xavier Vidal, que va tenir l’encert d’obrir una llibreria imperativa i amb un “no” arrapat en una antiga merceria del Poblenou. Casa Juanita: Nollegiu. M’agrada envoltar-me de visionaris. ¿On érem?

Aquí.

(Riem.)

En el cas de La volumetria del neguit, la clau interpretativa també està relacionada amb els teus idiolectes?

Uau! ¿Creus que cada persona pot tenir més d’un idiolecte? ¿Creus que a La volumetria del neguit poso en joc els meus idiolectes? Potser els meus jo em traeixen i ni me n’adono! Hi pensaré, en tot plegat, Anna, hi pensaré.

La poesia ha de ser inexplicable. A veure si ho entenen els mestres que intenten fer lliçons de poesia ensenyant a comptar síl·labes als seus alumnes!

Des del teu aterratge al panorama cultural català, als anys noranta del segle passat, la crítica t’ha definit com a excessiva, huracanada, adjectius per mi hiperpositius. 

Per mi també són molt positius! Però tinguem present que tastar l’excés vol dir ultrapassar els límits que són convenients, i que els vents huracanats són molt impetuosos. Moure’s entre l’excés i l’huracà vol dir moure’s amb una certa imprudència, guiats per una intuïció silent, per una fe subterrània en alguna cosa que no es pot tocar però que pressuposem. Tinc la sensació que al llarg de la història els homes que han obrat així han estat aplaudits i admirats i fins i tot han tingut un cert aire d’heroïcitat i que, per contra, s’han posat i es continuen posant en qüestió les dones que han obrat i obrem així. A mi, i t’ho dic molt sincerament, m’és ben igual. Només es parla del que no causa indiferència. 

La poesia ha de sacsejar, incomodar i fer bullir la sang? 

I tant! I ara ho lligo amb el que t’acabo de dir. La poesia és una llamborda metafísica per llançar contra la displicència. La poesia ha de sacsejar, ha d’incomodar, ha de causar estranyesa, ens ha de dur cap a un terreny incòmode des d’on ens preguntarem: ¿Per què m’està agradant, aquest poema que no acabo d’entendre del tot? I això es podria fer extensiu a totes les disciplines artístiques. L’art, sigui art plàstic, siguin arts escèniques, sigui música, sigui cinema, etc., ha de ser una sotragada. Han de venir uns greus sobtats, després de la dolçor del piano. Els actors s’han de posar a cantar i a ballar mentre ens parlen de gravíssimes atrocitats. 

En el nostre present immediat hem sentit moltes vegades una frase que volia ser balsàmica, o que si més no pretenia que el públic no deixés d’anar al teatre, al cine, als museus, etc., i que a mi m’inquietava en gran manera. El lema, tots el recordareu, deia: “La cultura és segura”. No! La cultura ha de ser insegura! La cultura ha de generar dubtes, abismes, pous! La cultura ens ha de fer reflexionar sobre la nostra fragilitat com a éssers humans. La cultura ha de ser ambigua, ha de generar sempre dobles sentits, triples sentits, sentits infinits!

Vas dir en una entrevista que “ser poeta és tergiversar el codi compartit que és el llenguatge”. 

El llenguatge és la matèria primera de la poesia escrita, de la poesia oral. Diria que ja vaig començar trencant-lo, aquest codi compartit que és el llenguatge, és a dir, desafiant el discurs i desafiant la sintaxi de cada vers, en els meus primers llibres de poemes (Nòmada de tu, Els amants de Sarajevo i nuar); el meu següent llibre, desamar, era directament inacabat. Sento, amb tot, que són llibres-pecat de joventut. Després vindria Cada volcà és abans muntanya, que m’estimo molt per molts motius, em passa una mica el que li passava a la Rodoreda respecte de Viatges i flors.

On creus que tenses més les cordes de l’instrument, a Verticalitat i delinqüència o a La volumetria del neguit?

Les cordes de l’instrument estan tensades a tots dos llibres, i cada cop les tenso més. A Verticalitat i delinqüència, per exemple, hi ha poemes brevíssims, que són gairebé aforismes, i poemes llarguíssims, passant per un text que va creixent a mesura que el llibre avança. De fet aquí tinc el meu primer poema llarguíssim, la llavor primera del qual va néixer a la Barceloneta, un barri humit, petit, vivaratxo; i després va créixer lluny de ciutat, enmig de la calma immensa del secà rigorós, a Ponent. 

Verticalitat i delinqüència és un llibre tautològic i convuls i, com tots els meus llibres, té una estructura sòlida i, també, com tots els meus, deixa portes i finestres obertes als lectors, als oïdors. A La volumetria del neguit, que és un tractat d’amor extrem on trec a ballar dubtes i quimeres, desafio el lector jugant contínuament amb els parèntesis i també amb una figura que m’encanta, l’aposiopesi. És un llibre ple de trampes.

He tingut l’honor que els poetes Jaume Pont i Biel Mesquida m’escrivissin dos paratextos per cloure dos dels meus llibres d’aquest any, La volumetria del neguit el primer, i Verticalitat i delinqüència el segon. M’agrada que els seus noms vagin lligats al meu, perquè d’alguna manera em declaro deixebla de l’un i de l’altre. De Biel Mesquida hereto la insurrecció i l’activisme constant; de Jaume Pont hereto els abismes, moltes passions compartides, i la introspecció, que és mannà per a qualsevol creador. 

La poesia és una llamborda metafísica per llançar contra la displicència

A Verticalitat i delinqüència el jo es dirigeix a un tu en tots els poemes, mentre que a La volumetria del neguit el jo parla potser a un plural més ampli perquè és, diguem-ho així, més intel·lectual, més universal en la mesura que és ple de referències culturals. 

Bona lectora! En efecte és així. Entrar en l’àmbit de l’universal sense desvincular-se mai del tot del que és local, del que és íntim, del que és secret, penso que és l’inici d’un camí de maduresa poètica. Et puc avançar que La volumetria del neguit té un germà bessó.

Indesinenter?

Sí.

Creus que hi ha una poesia de dones? 

No.

Creus que hi ha una poesia de perifèries?

Sí. La poesia habita la perifèria. Ha de ser així, per la seva condició d’abstracta, per la seva condició d’incompresa, per la seva condició de radical. La poesia només pot viure a la perifèria. Al centre s’hi avorriria. Al centre hi viuen els textos plans i els manuals d’instruccions.

Un llibre s’acaba o s’abandona?

S’abandona.