Memòria de Miquel-Lluís Muntané a la Barcelona dels seixanta

Amb Ombres sobre un fons blau. Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta (Rafael Dalmau Editor), Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) ens invita a fer una passejada en l’espai de la seva memòria, que alhora connecta amb la nostra memòria si també vam ser infants en la Barcelona dels anys seixanta. L’escriptor retrata la ciutat com en un seguit d’aquarel·les gràcies a la seva paleta d’escriptor expert. El llibre està encapçalat per un pròleg de l’escriptor Jordi Mata.

A través de petits capítols –una cinquantena llarga–, que per les seves descripcions escrites amb veu poètica i minuciosa podrien veure’s també com fotos ben enfocades en un àlbum, Miquel-Lluís Muntané va desgranant records de la seva infantesa viscuda a la Dreta de l’Eixample en la dècada dels seixanta. Sembla que hagi passat una era sencera, ja que la nostra vida s’ha accelerat molt més del que promovien aquells futuristes exaltats que a la primeria del segle XX elogiaven la velocitat que ens havia de projectar com un llamp vers un món que veien encantat. Ara, en la distància del temps, observem que no tots els canvis que s’han produït des d’aleshores han estat per al bé de la humanitat, com és el natural desig de les joves generacions. 

Els sacseigs històrics, amb guerres incloses, els fabulosos avenços tècnics i materials, i les especulacions intel·lectuals i visions del món han estat colossals i han recaigut en el devenir d’una vida quotidiana que ha pres formes cada dia més sofisticades i complexes, si bé no sempre han estat útils per a la vida sensible i espiritual de les persones. D’aquí ve la importància, i fins i tot la necessitat, de deixar constància d’unes formes de viure intenses i profitoses en unes condicions molt senzilles i sòbries, que qui sap si no seran exemples per al futur tal com es presenta: un món espoliat que hauria d’anar cap al decreixement per a la salut del planeta.

Llibres de memòries com el de Miquel-Lluís Muntané contribueixen a dibuixar llocs, figures i costums ja esvaïts a la Barcelona dels anys seixanta, una ciutat aleshores amb una personalitat ben pròpia traçada sobre un fons blau segons la percepció sensible de l’escriptor Muntané. A Espanya, aquests anys són els anys del desarrollismo que va fomentar tants canvis a la ciutat. Sortíem d’una misèria generalitzada i la ciutat de Barcelona encara presentava aquells tons grisos, o més aviat de color catxumbo, que si no fos per la subtil bellesa que ocultaven les façanes modernistes de l’Eixample barceloní ens hauria deprimit l’ànim, ja que el paisatge, l’entorn, modela comportaments, encara que no ho sembli.  

Els infants, però, que venen al món lliures de posteriors adherències, veuen i senten les coses de manera molt diferent de com les veuen i senten els adults. I era així que moltes vegades vivíem moments proveïts d’una estranya felicitat, com quan passàvem una tarda al circ un cop cada ves a saber quan, o com quan en la visita a una parenta pujàvem en un ascensor tipus baluerna que a hores d’ara ja són de pel·lícula d’època, o com quan viatjàvem com si fos en una carrossa reial en tramvies vells i atrotinats i escoltàvem el crec-crec que feien les rodes sobre les vies, i, com si no les haguéssim vist mai, llegíem, encara disciplinats i encuriosits, les admonicions expressades en aquells cartells que, tal com recorda Miquel Lluís Muntané, duien escrit: «Se prohibe la blasfemia y la palabra soez». És evident que vam haver de consultar el diccionari quan en vam poder tenir un a les mans per saber què volia dir la paraula blasfemia i la paraula soez. Però vet aquí la gràcia de l’exploració per saber per nosaltres mateixos el que poc ens explicaven els grans, sempre presos d’un pudor envers les criatures que avui no es veu enlloc. Segur que hem guanyat moltes coses, però s’ha perdut la sàvia innocència i no poca tendresa en el tracte, així com s’ha perdut el fet de necessitar molt poc per estar bé, ja que la felicitat no ve pas de fora sinó que sorgeix del nostre món interior: «És ben cert que la felicitat té un component fortament subjectiu, que el que val per a un potser no val per a un altre i que per ser feliç pot haver-n’hi prou tot just amb una mica més d’allò estrictament necessari», escriu Muntané. 

Una mica més d’allò estrictament necessari per a la vida de cada dia és el que de manera simple i amable ens pot fer feliços. Al nen Muntané, tal com ho explica en un dels textos de les seves memòries, el feia sentir bé, per exemple, aquell sopar dels diumenges al vespre. Després del bany calent i amb el pijama ja posat, amb aquella lleugeresa que sens dubte el feia sentir ingràvid, menjava a la taula de la cuina un plat de sopa de farigola, una truita a la francesa i una taronja. Això no obstant, aquest benestar tan modest ha deixat una petja ben fonda en l’home adult que ha escrit els records que integren el conjunt d’Ombres sobre un fons blau. I justament de tants records de l’escriptor barceloní escrits en un llibre que es llegeix amb veritable plaer, interès i meravella per com les coses petites són capaces de brillar amb la seva llum. Jo he triat aquest record de Muntané perquè s’agermana amb un record personal: pel meu aniversari la mare feia un flam per postres i hi posava al damunt una rotllana de cireres en almívar. Jo ja esperava aquest regal, ja que a casa els diners anaven comptats. Per aquest motiu això era tot i era tant. Era tant que encara recordo el moment en què la mare apareixia de la cuina amb el flam coronat, recordo aquesta escena amb una emoció íntima que avui em fa sentir viva al cor tota la calidesa que també devia sentir el nen Muntané quan sopava al cap al tard dels diumenges: la festa d’un moment de plenitud, d’harmonia amb el món en un temps que no passa, com és el temps de la infantesa. I aquest regal de vida el veiem ara en tota la seva dimensió profunda quan la memòria l’ha fet conscient.