Max Porter: l’escriptura surt a jugar

L’escriptor anglès Max Porter sap parlar de temes angoixants sense creuar la perillosa línia del plany o el manual perquè juga com un nen amb el llenguatge. L’any 2016, :Rata_ va publicar la seva òpera prima El dol és aquella cosa amb ales, una novel·la que ell mateix titlla de postmoderna perquè converteix la figura del dol en un corb que és alhora animal, poesia, psicoanàlisi i cultura pop, i que parla a partir de rimes britàniques. Ara l’editorial publica Lanny amb traducció de Víctor Obiols, una novel·la-faula que convergeix amb l’anterior en molts aspectes i que ha aconseguit l’elogi unànime de la crítica anglesa. A partir de la història de la desaparició d’un nen, Porter fa ús de recursos poètics, lúdics i visuals per mostrar la hipocresia humana, la m(p)aternitat i les giragonses de la convivència entre humanitat i natura. Coneguem-lo.

Max Porter té la fisonomia i el saber estar britànics. Tot just rebrem, em pregunta què m’ha semblat la novel·la i la seva traducció, “et van semblar personatges reals?”. Parla amb els ulls mig aclucats de qui pensa bé el que diu però amb el mig somriure i la gesticulació de l’apassionat, una actitud coherent amb la seva obsessió pel joc i la infantesa. Les seves dues novel·les tenen infants com a protagonistes: el Lanny del títol és un nen imaginatiu i tafaner que un dia desapareix. “En Lanny és una absència central, només el coneixem a través de les paraules dels altres. No hi ha un Lanny, hi ha Lannys variables i jo vull que el lector es faci la seva pròpia idea”.

Aquestes paraules dels altres les podem llegir gràcies al Papamort Orobancaci, una mena de fantasma de la natura amb tints mitològics que travessa la novel·la en forma de voyeur –de fet, potser seria més adient anomenar-lo écouteur– i que recorda a la figura del corb del llibre anterior: “El Papamort Orobancaci és el mestre de cerimònies, un ésser capaç de posar en context el comportament contemporani des de temps més antics i profunds. És un personatge que tasta vins però des del llenguatge, i té moltes ganes de tastar. És també una forma actualitzada de natura, que no és bonica sinó contaminada”. El Papamort és aquell que tot ho veu i tot ho escolta com si es tractés d’una gravadora, de forma desordenada, fet que Porter representa al llibre tot desendreçant també les línies tipogràfiques. Em pregunto com apareixerà aquest personatge a l’adaptació cinematogràfica de Lanny, ja aparaulada, i Porter m’explica que serà la càmera, però que li diverteix imaginar-hi un personatge més corpori “T’imagines? Un ésser que vagi reptant per les parets, així com el de Predator o el Gòlum del Senyor dels Anells”, diu mentre imita la veu cavernosa que faria aquest ésser estrany.  

Porter pensa i parla de les coses des d’una lluita convençuda contra les fórmules. “En Lanny és un nen normal, que significa una cosa diferent per cada personatge. Com a pare, crec que és obvi que el teu fill pot passar de ser encantador, intrigant i amb un llenguatge amb un sentit de l’humor molt especial, a ser un personatge emprenyador, frustrant, incòmode i hipòcrita. M’agrada representar totes aquestes idees en aquest forat que és el Lanny: la gent troba cert refugi en la infantesa però, en realitat, és una idea fràgil”.

El veïnat del poble, però, a partir de la seva desaparició, mitifica en Lanny hipòcritament. “Qualsevol nen que desaparegui es converteix en nen especial. No tenim una bona cultura del dol, sembla que estimem només la gent quan mor, o que en valorem certes característiques si desapareix. Per què no fem les coses millor quan estem els uns amb els altres durant el dia a dia?”. Com la infantesa, el dol i la mort apareixen al llibre fora de la seva forma habitual. “Per mi la pregunta és: què significa morir? Mor el planeta, les relacions de família, l’instint maternal, el patriarcat… jo vull que totes aquestes morts es produeixin en la novel·la perquè són totes aquestes coses les que estan caient actualment. La novel·la no tracta només d’un nen desaparegut sinó de la infantesa desapareguda per a tothom. És en l’àmbit de la cultura que ens hem de plantejar aquestes preguntes, i cal prendre decisions importants a l’hora d’expressar-les: des de quin llenguatge fem servir fins a quines idees decidim representar”.

Li dic a Porter que el personatge que m’ha interessat més és el de la mare d’en Lanny, perquè viu en l’angoixa permanent de saber-se envoltada d’una societat hipòcrita que converteix la maternitat en una cosa obligatòriament meravellosa, casada amb un marit gens interessant i condemnada econòmicament a escriure novel·les que odia, tot això des d’una autoconsciència absoluta. En Porter, en canvi, sent una curiositat gens casual per la figura del pare. “Jo crec que ella és la que té una relació més realista amb el nen, volia revisitar aquesta idea que diu que la mare ha d’estar agraïda i ha de tenir un amor incondicional pel seu fill, perquè això és un parany. Quan en Lanny desapareix, ella viu com un triomf la desesperació que sent perquè és de debò i gens condicionada per la societat, el poble o el marit. És un sentiment gairebé eròtic des d’un punt de vista maternal, com un anhel biològic i caníbal que crida «és meu, que m’ho tornin!» –i crida en Porter també–. El pare, en canvi, és qui té la progressió més interessant. Era una persona que no es plantejava res, i aprofita el daltabaix de la desaparició d’en Lanny per parar i pensar millor quin paper fa com a amant, company, treballador o pare. Tot i que com a societat tendim a això, crec que no hauríem de necessitar que quelcom ens sacsegi per adonar-nos de certes coses”.

Malgrat les inquietuds socials que manifesta Porter, Lanny se situa en un poble rural de l’Anglaterra contemporània sense fer cap referència a l’agitament polític del país. “M’he esforçat a no mencionar el Brèxit perquè aquest tipus de coses fan que el lector es comenci a sentir observat per l’escriptor”. Li demano què hi ha de britànic en la novel·la, i la resposta que em trobo té quelcom d’universal: “la nostra identitat nacional és incrustada, arrogant i s’ha donat molt autobombo. Està molt afectada pel nostre passat colonial, no conec gaires països que hagin fet tan mala feina per reconèixer la barbaritat del seu propi passat. A més, hi ha molta dualitat entre poble i ciutat molt mal portada. Tot això apareix a Lanny i la converteix en una novel·la anglesa”.

El postmodernisme de Porter es manifesta en el seu afany de servir-se de la literatura per trencar la realitat que l’envolta en bocins, i així trobar-ne l’essència. “Encara soc un autor novell, però sé que vull trobar l’estil de prosa que pugui traduir els sentiments i la intimitat a la velocitat del pensament, i oferir-ho com si fos un teixit. Això ja es fa a la poesia i la música, per què no a la novel·la? Hi ha molta feina a fer en les novel·les, m’agrada ser conscient de la relació corporal del lector amb el llibre: que vagi passant pàgines i, a la segona, jo li pregunti «lector, estàs preparat?» i ell em digui «d’acord, entro en aquest joc». És una feina col·laborativa, potser més propera a l’experiència teatral que a aquelles novel·les que et donen el menjar amb cullereta. Jo plantejo unes coses i convido al lector a participar”.

Tot i que el refugi literari de Porter sempre ha estat la poesia, ara s’ha aficionat a les novel·les biogràfiques, perquè s’hi aprèn molt de la manera de fer avançar i retrocedir el temps a partir d’imatges, diu. La seva pròxima novel·la ja no tindrà la infància com a protagonista, però conservarà el tint infantil que ja s’ha fet seu. “Jo trio com a opció no perdre el deix infantil, i crec que mai no podré separar-me d’aquest punt de vista filosòfic i pràctic. La vida adulta és estressant i em costa. Tot i que l’estil literari adult es pugui fer d’una manera molt bonica, jo vull que el llenguatge sigui juganer, això no vol dir necessàriament que balli per la pàgina com a Lanny, és més aviat un tema d’idees, d’il·lusió, de màgia”.

Li pregunto si escriu poesia, i em diu que no tot eixamplant el somriure d’una manera que em fa desconfiar de la resposta. Ell mateix se n’adona, i treu un quadern marró que, quan el fulleja, veig que està ple de poemes breus escrits amb cal·ligrafia elegant i acompanyats per petits dibuixos independents, normalment d’animals o persones minimalistes. “Això són poemes però, en realitat, són les meves notes. Els poemes i els dibuixos són la meva matèria primera per després fusionar-los i desenvolupar una novel·la, no m’agradaria publicar-los”. Per què? “Doncs perquè m’encanta llegir poesia, és el meu aliment, un espai segur, i no voldria competir econòmicament en aquest àmbit. L’escena poètica anglesa és molt bona i jo vull mantenir-m’hi al marge. Si en les novel·les caic en la poesia, que sigui per ajudar a convertir-les en poc convencionals, que hi jugui un paper entre jo i el lector”.