Maternitat, Igualtat i Fraternitat

Les possibilitats de viure una maternitat digna és una mena d’utopia inabastable

Quan una dona explica que serà mare, tot són felicitacions. Que bé! Enhorabona! Quina alegria! I si la decisió és volguda, tots aquests comentaris acostumen a fer il·lusió. El que crida l’atenció, més tard, però, és l’aïllament amb què moltes dones acaben vivint la seva maternitat un cop ja han tingut la criatura. Com si tota la joia social que les acompanyava durant l’embaràs s’esfumés, tot d’una. Com si de cop, tothom desaparegués. I és que si bé a la nostra societat hi ha una enorme pressió perquè les dones siguem mares, també és cert —i per tant paradoxal— que tot allò que té a veure amb la criança i la maternitat esdevé a l’hora de la veritat una qüestió privada (i no pas pública) que cadascú ha de portar com pot i sense “molestar” gaire.

Mentre per un cantó la maternitat segueix estant mitificada —i les dones que no volen ser mares s’han de justificar cada dos per tres, com si anessin contra natura—, per l’altre les possibilitats de viure una maternitat digna és per a moltes una mena d’utopia inabastable. I això és justament el que denuncia Patricia Merino al seu llibre Maternidad, Igualdad y Fraternidad (Clave Intelectual, 2017), que va presentar fa pocs dies a l’Espai Contrabandos de Barcelona acompanyada de la periodista Esther Vivas.

L’obra, extensament documentada, reivindica la centralitat social i política del treball reproductor i les tasques de cura. Per fer-ho, radiografia i contraposa a moltes altres la realitat espanyola, on el permís de maternitat és tan sols de 16 setmanes, on no hi ha cap prestació universal per a menors al càrrec, on la inversió en infància és a la cua dels països d’Europa: on, en definitiva, la criança (amb tot el que comporta) senzillament sembla haver estat esborrada del mapa.

L’autora assegura que la reproducció i les cures durant la infància ocupen una posició marginal en l’agenda política actual i lamenta la invisibilització i la devaluació d’aquests treballs, que en canvi són crucials per al funcionament de la societat. “Potser és el moment de començar a elevar les persones que cuiden la vida i no les que acumulen capital i poder”, afirma. I és que és innegable que a casa nostra la criança i l’experiència de la maternitat han quedat arraconades als marges del sistema i supeditades, sempre, a les necessitats del mercat laboral.

Del que es tractaria, en canvi, és de tenir l’opció de gaudir d’una maternitat lliure: és a dir, que qui fos mare pogués decidir com vol viure aquesta experiència, sense models imposats i sobretot amb prou garanties de fer-ho amb dignitat i qualitat de vida. Per avançar cap a societats més justes i sostenibles, explica Merino, calen inversions i polítiques específiques en criança i infància. La tribu a la qual fa referència el conegut proverbi africà (“Cal tota una tribu per educar un infant”) l’hem de poder trobar més enllà de la família, més enllà de les parets dels nostres pisos. Cal que la societat, a través d’un compromís i d’accions polítiques (i econòmiques!) reals, també se’n responsabilitzi.

MaternidadIgualdad y Fraternidad és un llibre que, per damunt de tot, fa pensar i que dispara interrogants sobre algunes premisses encara poc qüestionades: Qui es beneficia de la gratuïtat de les tasques de cura? Què s’amaga darrere de la seva precària externalització, en mans d’altres dones (sempre més pobres i sovint procedents d’altres països)? Són desitjables les custòdies compartides, quan són imposades? La paternitat ha de ser equiparable a la maternitat en totes etapes de la vida dels infants? Per què és important visibilitzar allò que és privat i traslladar-ho a l’esfera pública?

Entre les moltes dades que recull el llibre, destaquen, per exemple, les diferències dels usos del temps entre homes i dones: elles, encara que també tinguin llargues jornades laborals fora de casa, dediquen 4 hores i 29 minuts diaris a les responsabilitats domèstiques i familiars, exactament 2 hores al dia més que els homes que en principi també s’ocupen d’aquestes tasques. I encara una altra dada: en les famílies monoparentals, les dones destinen pràcticament la mateixa estona a la llar i a les criatures (4 hores i 38 minuts diaris) que a les cases on conviuen amb un company home.

L’obra, que lamenta que el feminisme sempre passi de puntetes sobre la qüestió de la maternitat i que sovint l’hagi concebut una “maledicció biològica i patriarcal”, també alerta dels perills de reduir-la a una funció reproductora purament instrumental. Una bona mostra dels riscs de banalitzar la maternitat, adverteix, és l’ús que en fa el capitalisme més ferotge que, com hem vist darrerament, no té cap escrúpol a l’hora de mercantilitzar la capacitat reproductora de les dones sota una cortina d’eufemismes i modernitat.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad reivindica el valor social de la criança i la maternitat, i creu que només a través de la seva dignificació aconseguirem una societat més justa i, per tant, millor. Mentrestant, un consell que ens pot ser molt útil: deixem de fer servir la maternitat per dividir, encara més, les dones i allunyem-nos, tant com puguem, dels falsos enfrontaments (curiosament tan de moda) entre les males mares i les mares bones. Que no ens distreguin amb polèmiques buides i malintencionades… El debat pendent és tot un altre, tinguem-ho present.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació