Mary Norris: “Corregir textos integra tot el teu bagatge personal”

Mary Norris té opinions molt fortes sobre les comes. Correctora de The New Yorker durant més de 20 anys, va ser l’“Ok-pager”, la persona que ha de donar l’ok definitiu abans que una pàgina de la revista vagi a impremta. Norris va guanyar fama com a escriptora amb entitat pròpia gràcies al bestseller Between you & Me, Confessions of a Comma Queen, unes memòries entretingudes i informatives sobre els seus anys d’editora, i ara acaba de publicar Mi gran odisea griega: Las aventuras de The Comma Queen (Larousse), un relat sobre la seva història d’amor amb Grècia: primer i sobretot amb la llengua, després amb els escriptors, els mites i les històries i, finalment, amb el lloc. Norris parla amb música a la veu, posant molta atenció i afecte en cada paraula que tria, i cada cop que pronuncia un exemple en grec se li il·lumina la cara. Parlem del plaer d’aprendre altres llengües, de la feina de correctora i de com la llengua i la cultura gregues encara ens parlen avui.

Dius que el grec et dona un erotic thrill, un excitament eròtic.

Les paraules en grec tenen alguna cosa: no és només la seva antiguitat, és que la llengua balla. Quan fas una connexió i entens el que significa una paraula que prové del grec, sobretot com la paraula té una connexió física amb el cos, adquireix una càrrega. Les paraules són físiques.

El teu exemple preferit?

Hermafrodita (en grec antic que Norris pronuncia amb cautela, Ἑρμαφρόδιτος), la combinació d’Hermes i Afrodita. És un ell-ella. És una paraula que existeix des del grec antic, però ara que tenim molts més exemples de gent més lliure en el seu gènere i la seva sexualitat que als 50 i als 60, l’època en què jo vaig créixer, xoca perquè és una paraula que ha existit des de l’antiguitat, amb tots aquests exemples de la mitologia com ara Tirèsies, home transformat pels déus en dona i després retornat a la forma masculina. La paraula segueix sent exòtica, però la gràcia és que no és nova. I encara que no pugui explicar del tot perquè, sento una gran felicitat quan veig una connexió entre una cosa que és molt moderna i una de molt antiga. Això és el que em provoca l’erotic thrill.

Quan vas voler que els editors de The New Yorker et paguessin el curs de grec antic, van negar-s’hi  perquè no tenia res a veure amb la teva feina.

El The New Yorker ens pagava cursos de llengües modernes com ara l’italià, per això quan van dir-me que el grec no seria útil, em vaig enfadar molt. Vaig contestar que cada paraula que sabés lletrejar estalviaria temps mirant al diccionari, i que l’anglès és ple de paraules amb arrels gregues. De manera que vaig anar fent una llista de totes les paraules que arribaven: cada cop que arribava un text amb “oftalmòleg” mal escrit, anotat. Aquestes paraules suposadament mortes tenen una vida després de la mort. I, a sobre, passa amb moltes paraules que hem d’inventar, com ara ortodòncia, la combinació de “recte” i “dents”: els grecs no en tenien, d’ortodontistes, però quan creem noves paraules moltes vegades anem a l’arrel grega.

Alguna cosa més a part de millorar com a detectora de faltes?

Em va fer més atenta a la sintaxi. El grec té diferents maneres d’utilitzar els verbs segons si una cosa és possible o impossible, o si una clàusula és de propòsit o de resultat. “Ella va anar al mercat a comprar sabates”, és una clàusula de propòsit. “Ella va anar al mercat i després va tornar a casa amb moltes sabates”, és una clàusula de resultat. A The New Yorker teníem una manera molt subtil de determinar on anaven les comes, i va ser després d’estudiar grec que vaig poder explicar per què les clàusules de propòsit no necessiten coma i les de resultat sí. De fet, vaig poder explicar-li a l’editor de poesia per què calia treure una coma i ens enteníem! 

A part del llenguatge, parles dels autors i les històries.

A Homer trobes moltes repeticions, mentre que a l’anglès modern no volem res redundant. Però els grecs tenien una cultura tan oral que per recordar les coses i per reforçar-les, feien servir les repeticions. Ara penso en Les troianes, l’obra d’Eurípides: al final, quan Troia està en flames, Hècuba sentencia: “Aquest és el darrer, últim, terminal… final”. Nosaltres diríem “This is it”. Però el grec acumula i fa la repetició molt efectiva. A la mateixa obra, per exemple, Hècuba insulta a Helena de Troia amb una paraula de 8 sílabes plenes de lletres “k”, i la millor traducció en anglès és “slut” (porca). A l’anglès li agraden les coses esmolades i curtes, i al grec li agraden allargades.

Dius que és impossible traduir correctament el to de Sòcrates, que els diàlegs de Plató traduïts no ho capturen.

Sòcrates era molt familiar, feia servir moltes crosses col·loquials que a l’hora d’editar per escrit trauríem. Però en les converses orals aquestes partícules ajuden, són l’oli que fa lliscar les paraules. I quan llegeixes Sòcrates en l’original, imagines un paio vell amb molt bon rotllo dient “ok”, “no?”, que es perden en les traduccions però en el grec es mantenen intactes. Hi ha traductors que han fet dir a Sòcrates “WTF?” (what the fuck).

També t’interessen molt els epítets.

Molts traductors pensen que això són meres convencions gregues que a nosaltres ens semblaran avorrides, i decideixen treure’ls o canviar-los. Jo els adoro perquè formen part del caràcter dels personatges! Aquil·les, “el dels peus lleugers”, per exemple: l’epítet acaba sent important perquè Hèctor està sent perseguit per algú que és famós per ser veloç. Saps que Hèctor està condemnat, i això ha estat anticipat una vegada i una altra cada cop que Homer parla d’Aquil·les com “el dels peus lleugers”. El mateix amb Odisseu, polythropos, una paraula impossible de traduir que s’ha de traduït de mil maneres diferents: Odisseu l’astut, Odisseu el capaç… la meva traducció és Odisseu, “el dels molt viratges”, que no sé si vol dir alguna cosa per a algú. 

Un dels que t’implica més personalment al llibre és el oinops pontos, vi fosc, que Homer fa servir a l’Odissea i a la Ilíada per descriure el mar i que ha estat un maldecap històric per als traductors.

Al llibre explico els meus viatges a Grècia i les hores que he passat navegant per l’Egeu. Vaig tenir una revelació el dia que havia demanat una copa d’ouzo [un licor grec amb fort gust dolç i olor de regalèssia]. Ja havia caigut sota l’encanteri de l’Egeu, mirant tantes hores al mar, i em vaig adonar que Homer no es referia a un color concret del vi (negre, blanc, rosat, que és el que ha fet trencar-se el cap als traductors), sinó a la profunditat del vi i, sobretot, a la manera que el mar pot ficar-se dins teu i embadalir-te [ella diu transfix you], emborratxar-te una mica, confondre’t, fer-te sentir perdut. Així vaig entendre el misteri del mar oinops pontos, vi fosc.

Com pren vida una llengua que has estudiat quan visites el seu lloc propi?

Ara mateix, com que tants grecs han après anglès, una xena [estrangera femenina] ho té difícil per practicar. Vaig haver de bregar amb això. I els grecs que viuen en àrees rurals tenen una llengua pràctica, no estan citant Homer mentre parlen, és una llengua viva. Encara té qualitats de la llengua original, com la sinuositat, la llengua encara té una cosa eterna que arriba fins als temps antics. Per mi, una de les paraules més boniques és Talasa, (Θάλασσα) el mar: pots sentir les onades arribant a la paraula, i enretirant-se d’ella ta-la-sa [remarca la pronúncia].

Escrius sobre mites grecs que t’han ajudat a viure.

Llegir les tragèdies gregues en l’original és molt diferent de llegir una traducció. A part de què t’exigeix molt més temps, has de lluitar amb cada paraula per treure’n el significat. És transformador. La història que ha estat més important per mi és Antígona. Tots creixem en famílies però no hi ha tantes històries sobre famílies. No hi ha una paraula per una germana que perd un germà: tenim vidu o vídua, orfe, però no hi ha una paraula específica per la pèrdua d’un germà. Tos hem de sobreviure i seguir endavant i les tragèdies i els mites ens consolen perquè ens adonem que aquestes coses han passat durant mil·lennis. Jo no vaig perdre un germà però, tornant a l’hermafrodita que dèiem abans, ell va canviar de ser un home a ser una dona. Això afecta la família com si fos una pèrdua: vaig sentir com si estigués perdent el meu passat amb ell. Llegir Antígona em va ajudar perquè la història va de que ella s’estimava al seu germà! Hi ha tots aquests tractats acadèmics sobre per què Antígona actua com ho va fer, mentre que per mi era perfectament clar que ella estimava desesperadament al seu germà i per això es va rebel·lar contra el seu oncle. Quan m’equivoco, pateixo una pèrdua o em vull rebel·lar, la vida segueix, mentre que Antígona va morir. L’exemple del que va passar-li a Antígona em fa adonar-me, d’una manera bastant literal, que a mi no m’ha passat res tan greu i la vida segueix. Això fa un efecte meravellós.

Parlem del teu ofici de correctora: descrius que el que t’agrada de la feina és que “integra tota la persona”.

És una feina que no va només de lletrejar les paraules o de saber puntuar -encara que això és bàsic-. Llegint alguna cosa et pots adonar: “Mira, aquesta persona està escrivint sobre el catolicisme i no sap la diferència entre un pecat mortal i un de venial”. Recordo una vegada que un autor es referia a un text dient que era una novel·la però jo sabia que era una obra de teatre, i podia encerclar aquella paraula amb un interrogant. Un cop vaig estar especialment orgullosa d’enxampar un error en un crític que citava anglès medieval perquè ho havia llegit a Chaucer. Corregir textos és una feina que et fa integrar tot el teu bagatge personal. També hi ha la qüestió de la delicadesa: quan corregeixes has de tenir tacte, no has de ridiculitzar, i això requereix un aprenentatge. A The New Yorker vam tenir mentors, autèntics genis i, amb ells, una altra de les coses que vaig aprendre és que sempre pots deixar passar alguna cosa. Vaig aprendre a rellegir amb l’expectativa que no havia d’estar convençuda de la meva infal·libilitat, que sempre se m’hauria escapat alguna cosa. Aquest ensinistrament em va ajudar molt per estudiar grec antic.

Creus que estem perdent alguna cosa amb la substitució del corrector per formes automatitzades sempre que és possible?

Evidentment, com diria algú que s’ha guanyat la vida fent això, mai confiaria del tot en una màquina. El corrector és fantàstic, jo sempre l’utilitzava. Però hi ha coses que un corrector no pot detectar, com ara els homòfons, que requereixen un ésser humà per entendre el context.

I què opines del fet que les xarxes com ara Twitter s’utilitzin per corregir a la gent?

Crec que és odiós. Facebook i Twitter són informals, fòrums que han deixat que tothom sigui un escriptor. Jo he d’anar amb cura perquè tinc una reputació i t’asseguro que, si cometo un error, la gent l’assenyalarà. I cometo errors i em fa vergonya, però no vaig corregint els errors dels altres per Twitter. Crec que la gent no hauria d’estar saltant els uns sobre els altres, que hi ha espai per al perdó. Les xarxes són una cosa informal i no has de ser correcte del tot. Esclar que aprecio quan la gent s’esmerça a fer-ho correctament, però no s’ha de crucificar la gent per fer un error a Twitter.

Has detectat algun aspecte que ha evolucionat en la llengua en els darrers anys, especialment amb Internet?

En general, la llengua s’ha fet més informal. També crec que tot s’ha allargat. És més fàcil escriure en una pantalla que sobre la pàgina impresa. Fa un temps vaig haver de portar l’ordinador a reparar i recórrer a la màquina d’escriure per acabar una cosa. Jo escric per a The New Yorker [ja no és correctora], però no m’agrada llegir peces llargues a la web: m’agrada saber la llargària d’un text abans de començar a llegir-lo o si no… TL;DR [abreviació irònica i juvenil per dir “too long, didn’t read”]. Intento mantenir les coses breus, i amb la màquina d’escriure t’adones molt més de la presència de les pàgines i de quantes paraules estàs invertint i t’obligues a escriure més curt. En anglès, potser el canvi més important està sent la introducció dels pronoms neutres arran del moviment LGTBI, que fan servir “they” per a tothom. Això passarà, s’hi posin com si posin la gent gran que no els agrada, i encara que els adults que no ho vulguin no estaran obligats a fer-ho servir, hauran d’estar disposats a entendre i a ajustar-se a que molta altra gent ho faci servir.

La informalitat del digital també està afectant la puntuació.

Jo seguia un estil molt estricte del The New Yorker sobre les comes. Hi ha unes raons molt clares que feien que esborréssim tantes comes com n’afegíem. Hi ha dues escoles de comes: la que puntua seguint la lògica, que creu que la puntuació ha de reforçar l’estructura lògica de la frase, i la que puntua d’oïda, que transforma les pauses que senten en una coma o un guió. El que he après treballant amb diversos escriptors al llarg dels anys, especialment des que vaig escriure el llibre sobre l’assumpte, és que el millor mètode és combinar els dos mètodes i no ser dogmàtic.

Què en penses de l’equilibri entre les paraules noves i les més genuïnes? 

Crec que no hem de tenir pressa. Les paraules noves que estan destinades a durar, ho faran, i no hem de tenir pressa per incorporar-les, ja veurem si són una moda o no. Sóc amiga de molts lexicògrafs, que col·leccionen exemples d’usos nous de paraules i, quan tenen prou usos, afegeixen la definició al diccionari. El The New Yorker sempre ha estat conservador en això. Hi ha una paraula que els joves fan servir, hella, “It was hella of a party”. Jo no l’hauria fet servir, però un escriptor em va persuadir que cap canvi capturava l’especificitat de l’argot, i ell va acabar molt content de ser el primer en introduir la paraula a la revista. I aleshores els lexicògrafs que treballen al diccionari Merriam-Webster veuran que la paraula ha estat impresa al The New Yorker, i ho utilitzaran com a evidència de que cal tenir-la en compte i potser incloure-la al diccionari. Sempre hi ha aquest estira-i-arronsa.

El teu llibre és una carta d’amor al grec.

Crec que la llengua és màgica. M’hauria agradat molt ser bilingüe. Com que no ho sóc, quan entenc la part física d’una paraula en un altre idioma, en un lloc on he viatjat… ser capaç d’això afegeix una dimensió tan gran a l’experiència! O entendre una broma en un altre idioma… és absurdament divertit, m’eleva l’esperit. Fa poc he après coses sobre els sants de l’Església Ortodoxa. Hi havia un sant que es deia Sant Joan Crisòstom, que vol dir “el de la boca d’or”, perquè era un gran orador. Quan ajuntes aquestes coses, es crea un esperit. Durant tots els anys que els grecs van viure sota el domini dels turcs -crec que van ser 800 anys, no ho sé… moltíssims!- van mantenir la llengua i la religió. Quan els grecs van tornar a ser independents, romanien intactes gràcies a la llengua.