Marta Grau: «Les dones no som lineals, sinó cícliques»

Deixa’m anar, el títol de la segona novel·la de Marta Grau (Barcelona, 1976), capta molt bé la cruïlla existencial en què es troba la seva protagonista i narradora, la Serrat, una dona a la quarantena que ha de tornar de Dinamarca quan sap que el seu pare està ingressat a l’hospital i a les portes de la mort. Havent estat mare jove i per accident, la Serrat s’adona que mai no ha decidit plenament el seu destí. Com moltes dones de la seva generació, la que es va formar durant la Transició, ha crescut en una època en què per una banda encara imperen uns valors catòlics que limiten la llibertat sexual de les dones i per l’altra s’espera d’elles que s’emancipin i tinguin un èxit professional. La dissociació entre la ment, el cos i les emocions marcarà la vida d’una dona que arribada a l’edat adulta ha de baixar a les profunditats del seu passat i deixa anar llast, però Grau ho explica des d’una veu fulgurant, que t’agafa i no et deixa anar.

El divendres 27 de setembre a les 16.30h, Marta Grau rebrà el Premi Mallorca de narrativa a La Setmana (Escenari 2).

La Serrat, la protagonista de la teva novel·la, és una dona que no està bé en la seva pròpia pell. La seva incomoditat afecta fins i tot el seu propi nom i retreu als seus pares que li posessin Montserrat. Tampoc es troba bé en el seu propi cos. És una condició innata d’ella o li ve donat per les circumstàncies de la vida?

Jo crec que viu una dissociació entre el cos i la ment, com moltes dones de la seva generació, aquesta generació nostra dels que vam créixer durant la Transició. Una època en què per una banda encara imperen uns valors catòlics que castren la sexualitat de les dones i per l’altra la societat valora el progrés i l’èxit professional i les dones s’hi han de sumar, sí o sí. I quan se les valora com a ment, com a cervell, aleshores no hi ha opció a reivindicar el cos ni les emocions. A la Serrat li fa nosa el seu cos, sent que el cos li fa sentir coses que li diuen que són pecat. Viure el cos amb plenitud no encaixa amb el deure de ser bona nena i es veu abocada a aquesta dissociació. Per això se sent desconnectada del cos.

Hi ha un moment que la seva mare l’enxampa masturbant-se, una exploració del tot innocent, i la reacció de la mare, una baula més d’una cadena repressiva, resulta castradora. És en aquest punt que la Serrat sent que se li comença a esborrar el cos.

Sí, Deixa’m anar és la història d’una educació sexual, de la trajectòria en la vida sexual d’una dona. No és una novel·la sobre sexe, però sí que és una novel·la sobre la sexualitat, sobre com viu aquest procés des de la infantesa fins a l’edat adulta. La mare ja no tractarà igual la Hole, la filla de la Serrat, i d’alguna manera ja no trasllada les càrregues morals castradores a la seva neta i es trenca la cadena. Les noies de la generació següent ja poden viure la sexualitat d’una altra manera des de l’inici, ja no els cal fer tot aquest procés d’aprenentatge i des-aprenentatge tan costós que ha de passar la Serrat, que de fet no pot viure plenament la sexualitat fins als cinquanta, a una edat en què ja no hi haurà possibilitat d’embarassos.

«El cos és el primer territori que habitem i pot ser un espai de poder»

Aquesta inacapcitat per reconèixer el propi cos porta a un autoabús, a un menysteniment propi. Hi ha un moment que la Serrat diu: «Em costava tant viure dins el meu cos que n’abusava, sense escoltar-lo, menystenint-lo. Pell i ment dissociades». És una persona que se sent estafada per la vida.

Sí, però és des de la ferida que pot arribar a entendre’s i sortir de la superficialitat del camí que l’obliguen a seguir, i descobreix que no està condemnada a una via de la qual no pot descarrilar. Mirar-se endins li dona l’oportunitat de descobrir que hi ha aquest poder femení que li permet el desig, com una manera de posar-se al món. Ella vol decidir sobre el propi cos i vol sentir que desitjar forma part d’aquest poder femení, perquè la feminitat és positiva i poderosa, una cosa que no hem d’amagar. La Serrat no aconsegueix estar bé fins que no és capaç de reivindicar la mare i reivindicar aquesta feminitat i buscar també la part masculina, no necessàriament nefasta, que representa també el pare.

Aquest Deixa’m anar del títol també és una cosa que li podria dir el pare a ella. Deixar marxar el pare és una manera de deixar anar llast i de perdonar.

Sí, hi ha un moment en què la Serrat disculpa el pare. «Era l’home i la seva circumstància i no en va saber més», diu. Un cop ell ha marxat pot renéixer i ser feliç sent la persona que és. Diuen que cada que algú mor, neix una altra vida, en aquest cas neix la Serrat que primera vegada se sent amb la possibilitat de triar-se a ella mateixa.  Amb aquesta novel.la he volgut fer un joc i és crear un personatge de ficció a partir d’un model psicològic i fer-la viatjar dins d’aquest. Es tracta de la proposta que fa la psicòloga americana Maureen Murdoc al llibre Ser dona: un viatge heroic. Ella diu que l’heroi masculí sol tenir una trajectòria lineal, la seva missió és superar un munt de proves, tenen aliats i contrincants i tenen un objectiu únic, que pot ser la victòria del bé sobre el mal, la conquesta de territoris, etc. Però a les dones aquest model d’heroi masculí no ens serveix, perquè les dones no som lineals sinó cícliques. Segons ella, les dones per arribar a l’emancipació han de recórrer vuit etapes, i que comencen amb la negació de la feminitat, una etapa què es rebutja la mare, perquè representa la passivitat i la dependència emocional. A l’inici  volem ser com la nostra mare ni com cap altra mare, i en canvi somfilles del pare, que representa la masculinitat, l’èxit professional, el poder, i això em permet seguir la norma que representa que hem de seguir en l’ ascens social imposat. Però després d’una lluita titànica, descobrim que aquest èxit professional no aporta la satisfacció que esperavem. I ens preguntem quin preu has pagat per assolir tots aquests objectius… I aleshores arriba un moment de sotrac (que pot ser la mort d’un familiar, un fracàs amorós, un embaràs, etc) que ens fa aturar i baixar a les profunditats, a l’infern. Cal tocar fons, com Persèfone, per adonar-nos de qui som realment i poder reflotar.

Però en la redacció final de la novel·la no has optat per esquema tan evident i pautat. La novel·la fa una serpentina, que et porta del present al passat i del passat al futur. Entrem i sortim pels moments traumàtics de la vida de la Serrat de manera circular.

Sí, he hagut de donar moltes voltes a l’estructura perquè és un joc de passats i presents per jugar també amb aquesta idea de la naturalesa cíclica.

I menys sociologia.

Sí, hi havia referències històriques, com ara una treva d’ETA, innecessaris, perquè eren detalls ficats amb calçador per explicar una època però que no calien per explicar la història. I també crec que he llimat excessos que havia comès en la novel·la anterior, que en alguns moments pecava de doctrinària.

Finalment, el comiat del pare a l’hospital és difícil per a la Serrat, perquè és un home que, tot i haver estat un llibreter amb un ofici respectable total la vida, també l’ha decebut molt. Per què l’has hagut de fer tan miserable?

Ella li retreu que de petita el pare no li deixés explorar la seva part artística. I necessitava que hi hagués un punt d’inflexió perquè ella decidís sortir al carrer i destruir el seu cos, perquè tot és una farsa… Potser sí que l’he fet una mica arquetípic i l’he omplert de tot de clixés que necessitava per posar-lo en contrast amb els altres homes de la generació de la Serrat, que ja són més sensibles i ja no cauen en els clixés de la masculinitat.

«El ‘no és no’ pot ser castrant, perquè sembla indicar que només tens poder per dir sí o no a alguna cosa que t’ofereix algú altre, i no contempla el desig proactiu de la dona»

I la Serrat ha de navegar entre aquestes masculinitats per afirmar-se com a mestressa del seu desig, explorant la pluralitat del desig al llarg de tota una vida, des de l’adolescència fins a l’edat adulta. Deixa’m anar és una novel·la sobre el desig.

Sí, és un llibre que parla sobre dret a decidir sobre el propi cos- El cos és el primer territori que habitem i pot ser un espai de poder. M’agrada pensar que he escrit més una novel·la sobre el desig que no pas sobre violències corporals, que també n’hi ha. Passa que tot el relat al voltant del consentiment també té limitacions, perquè situa la sexualitat en una dimensió negativa. El NO És NO pot ser castrant, perquè sembla indicar que només tens poder per dir sí o no a alguna cosa que t’ofereix algú altre, i no contempla el desig proactiu de la dona que diu aquí estic i busco el meu desig sense que això em converteixi en una indesitjable, ni en una puta, ni una dona fàcil. I la Serrat espera arribar a ser mestressa del seu desig, i confia arribar a aquesta plenitud, encara que sigui tard, als cinquanta anys!

Pots comprar Deixa’m anar de Marta Grau a Ona Llibres.