Màrius Serra o la portentosa imaginació del novel·lista

La dona més pintada no és pas la més maquillada, sinó la més representada. Ella mateixa constitueix, també, el misteri principal d’aquesta excel·lent novel·la, potser la més rodona de Màrius Serra. De nacionalitat armènia, model de taller de pintura, exerceix l’ofici en el París de la segona meitat dels cinquanta. D’ulls verds, com moltes altres dones del seu país, segons llegim. Un verd que es va tornant obsessiu per al pintor Maties Palau Ferré —que sempre ha fet un ús generós dels colors—, de tal manera que aquells ulls es reproduiran en una infinitat d’obres seves. Un Palau Ferré, per cert, que, per al narrador, tant és PalauFerré, tot junt, com la imitació de la seva signatura d’artista, 3alau Ferré —Macià a seques, per als que l’havien conegut, abans de fer-se un nom internacional, al Montblanc de la seva infantesa i joventut—. El creador s’ha format durant uns quants anys a la capital francesa (“trobava que el món dels túnels era una versió onírica de la vila medieval i els vinculava de manera inconscient”). La model innominada té els ulls distintivament verds, fondament verds, feridorament verds, però no se’n plany mai, com sí que feia la noia de la rima becqueriana: “Porque son, niña, tus ojos / verdes como el mar, te quejas; / verdes los tienen las náyades, / verdes los tuvo Minerva, / y verdes son las pupilas / de las hurís del poeta”.

La dona més pintada és una novel·la, però, tant com això, és el relat de la recerca i de la construcció d’aquesta mateixa novel·la. Es podria considerar que, de fet, el llibre n’enclou tres, de novel·les: la que explica la història de Palau Ferré, la de l’enigmàtica i bellíssima model armènia i, encara, la de Màrius Serra, l’artífex narratiu, des que rep la primera notícia de la malaurada història del pintor fins que la converteix en llibre propi. El gruix del misteri, com deia, se l’endú la part de la dona (Palau Ferré i Serra són més aviat, l’un i l’altre, sengles llibres oberts). El lector advertirà que, en la recerca de l’autor, hi ha algun passatge netament novel·lesc, tant o més que els que componen la història narrada de què es parteix (que és, apuntem-ho de seguida, una història ben real, que va omplir pàgines de diari i fins pantalles de televisió durant un temps). I, immergit en el desenvolupament dels fets, aquest mateix llegidor potser no repara prou que l’escriptor va alternant tres persones narratives: la tercera, més canònica, ideal per presentar els fets objectius; la segona, en els capítols en què el narrador segueix el pintor Maties Palau Ferré com si fos la seva ombra o, més aviat, la seva consciència; i, finalment, la primera persona, ja als marges de la novel·la, en l’epíleg —un text de gairebé quaranta pàgines—, en què Serra ens revela tots els secrets de construcció del seu sofisticat artefacte narratiu. No deixa res per verd, insisteixo en això, perquè el verd és el color dels ulls de la seva fascinadora protagonista. Però anem a pams.

Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000) va ser un pintor que durant onze anys va cremar les seves obres. Ho ven així: ell, que sempre defensa que forma part d’una generació que s’ha dedicat a construir i no pas a destruir, a diferència dels artistes de generacions anteriors (Picasso, al capdavant), arriba un moment en què, impel·lit per les circumstàncies, fa aquest gest tan radical: alimentar amb obra pròpia la boca de drac del foc a terra del seu taller, a la capital de la Conca. Tot i això, en Macià sap nedar i guardar la roba, probablement perquè, en la seva etapa de formació parisenca, el Semita —el seu alter ego, anagrama del nom de pila— l’ha alliçonat severament sobre el que havia de fer i dir en el seu paper de geni. Malgrat que més aviat confessa detestar-lo, sovint Palau Ferré dalineja. L’acció crematòria té, però, una raó de fons, que és el veritable desllorigador del drama: l’artista ha quedat trasbalsat per un fet que ha marcat la seva vida i del qual no s’acabarà de recuperar mai del tot. És aquí on entra en acció el promotor immobiliari Miquel Peirats Fenollosa.

L’any 1967, quan Palau Ferré comença a ser un nom respectat en l’art europeu, el viu Peirats li proposarà un pacte insòlit: la permuta o barata (una barata que, certament, sortirà molt cara al segon) d’un xalet a Reus per obra pictòrica. Per complir la seva part del pacte, Palau Ferré haurà de pintar quaranta metres quadrats de tela. Quaranta metres quadrats: la cruesa de les xifres! A Palau Ferré sovint se l’ha anomenat el Picasso dos, però ell vol ser, només, Palau Ferré: el primer, l’únic, l’immortal. D’orgull i de confiança en si mateix, és ben clar, en va sobrat! Signa el contracte sense llegir la lletra menuda. Per ventura el firma sense llegir aquesta ni la que no ho és tant, de menuda. Dalineja, però, en canvi, no té la visió comercial del geni empordanès. En aquell moment viu una borratxera de glòria. Però aquella firma no del tot conscient —ell que, justament, sovint no signa els seus quadros (i que no els data mai)—, se li girarà en contra. A més, l’obra que ha d’anar lliurant a terminis a en Peirats s’haurà de fer efectiva en un temps limitat també per contracte, que no arriba a l’any. Seran, doncs, molts mesos en què l’artista haurà de crear la seva obra únicament per a una sola persona. Molts mesos de treballar per saldar un deute, ras i curt. No pot exposar enlloc, no pot pintar res per a ningú més que no sigui l’altre, en Peirats. Com més passa el temps, a l’artista més se li’n refum el xalet de Reus i, alhora, més ofegosa se li torna la presó resultant d’aquella funesta signatura que ha entintat un paper. Pel seu element agònic, el conflicte pot mig recordar el que desenvolupava Miquel Pairolí en la novel·la El manuscrit de Virgili. En la del gironí, però, la proposta —diabòlica— resultava encara més extrema. Una mecenes subvencionava enterament la vida de l’escriptor protagonista amb una única condició: que tot allò que escrivís aquest tingués només un lector. O una lectora: ella. L’única beneficiària del talent de l’altre. Ningú més no podia conèixer els llibres de l’autor.

Màrius Serra explica les vicissituds d’un pintor genialoide, que, de tant en tant, se’ns mostra fabulosament ingenu, i que, en els seus millors anys, va ser tot un fenomen mediàtic

L’acció —i la reflexió— de La dona més pintada abraça trenta anys de la vida dels personatges: del 1954 al 1984. Tenim, doncs, l’argument del qual se serveix Serra: el trencacolls que representa per al pintor haver beneït un contracte endimoniat i tot el que se’n deriva. El judici, que afavoreix el promotor, com era fàcil de preveure (“Miquel Peirats Fenollosa va guanyar la batalla jurídica però va perdre la mediàtica”). L’enfonsament de l’artista, amb la consegüent actitud de maudit d’última hora. Hi ha tot això, i hi ha, encara, l’especulació narrativa a propòsit de la model misteriosa, que no vol mirar mai les teles que la representen (com si ella mateixa es resistís a descobrir-se els ulls verds en un mirall, com si rebutgés la immortalitat artística). I hi ha altres elements que fan atractiu aquest pla argumental: a banda el Semita, ja esmentat, el periodista Rubio, especialista en crònica de successos i sang i fetge, i una jove, Malik, que podria ser filla de la dona més pintada. Aquests dos, entre altres personatges més discrets, com l’eficient Modesta, la fidel dona de fer feines del protagonista, o les dues germanes d’aquest. Dues germanes ben diferents, però que miren d’indagar, totes dues, en la vida secreta del germà excèntric, bé que no se n’acaben de sortir: “Només parles amb els pinzells. Pinta que pintaràs retrats. Més dones ullverdes, sovint colltortes, amb un desfici que la soltera, més perspicaç i desocupada que la casada, atribueix a l’enyor. Cada cop que et vol fer parlar del color verd canvies de tema”.

 Però, ¿com se’n surt, l’autor, per articular tot aquest material? Les vicissituds d’un pintor genialoide, que, de tant en tant, se’ns mostra fabulosament ingenu, i que, en els seus millors anys, va ser tot un fenomen mediàtic (José María Íñigo el va arribar a entrevistar en el seu programa de televisió, i, en una de les preguntes compromeses, en Palau Ferré es va permetre el luxe de sortir-li amb un ciri trencat!). Un artista que, amb la connivència del Semita, el seu amic de l’ànima, ha encunyat el concepte d’empirisme de la realitat, contra el qual —ironies de la vida— s’acabarà estavellant inevitablement. La ment pragmàtica i fenícia del promotor, a qui, malgrat això, el narrador es guarda prou de bescantar. Els entra-i-surts d’una model sofisticada i esquiva, que ha refusat tenir una adreça pròpia, una llar. L’amor primer de Palau Ferré per una filla de la família Seix, Maria Rosa, que permet al narrador donar-nos algunes pàgines sucoses, protagonitzades per membres insignes de l’escola barcelonina de la generació dels cinquanta: Jaume Ferran (el gran defensor de la pintura del protagonista), Josep M. Castellet, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma… ¿Com ens el presenta, tot aquest material, aquestes tres fecundes dècades?

L’estructura de la novel·la sembla un trencadís que combina, alternament, capítols dels anys cinquanta, seixanta, setanta i vuitanta. En l’epíleg, es detallen fets que han tingut lloc recentment. S’hi fa el seguiment de la curiosa peripècia de la recerca. Amb aquesta pruïja serriana de no amagar res, l’autor ha incorporat, darrere l’epíleg, un nodrit aparat de notes en què ens revela les diverses fonts que ha utilitzat, ja siguin documentals (entrevistes amb un testimoni, paperassa diversa, bibliografia), ja siguin fictícies. No deixa camp per verd, com escriu. I aquesta diversitat de fonts tenen, en el llibre, el mateix pes. Tant les rescatades dels arxius, de l’hemeroteca o de la mediateca, com les que Serra, incessant creador de llenguatge, defineix amb l’acrònim PIN (corresponent a la portentosa imaginació del novel·lista).

Finalment, però, té molt més pes l’ofici novel·lesc: la construcció i la manera com està narrada la història, la veu —o les veus— que ens la fa avinent, que no pas aquesta prodigiosa imaginació que deia. S’agraeix.