Marion Brunet: “No has de ser bona mare per definició”

La tardor passada, Club Editor va sumar una obra inusual al Club dels Novel·listes. L’obra en qüestió és L’estiu circular, una novel·la de tints foscos que no arriben a ser negres. Un llibre de marcada voluntat social que neda entre la lectura per adults i la literatura juvenil. Marion Brunet (Vaucluse, 1976) n’és l’autora i fa unes setmanes va visitar Barcelona per participar al BCNegra. Vam entrevistar-la aleshores. A L’estiu circular, Brunet, exeducadora social, ens situa en una petita ciutat de la França interior i deprimida. En aquesta ciutat, una família de classe obrera lluita per desfer-se d’un destí que els condemna a la insignificança administrativa. Un embaràs trastocarà la calma tensa familiar. El carro s’erigirà en un símbol, “el carro com si fos un escut o un ariet per envestir les forces enemigues”. La violència quotidiana —travessada pel racisme, la precarietat i les frustracions— s’escola per les escletxes d’aquesta història, protagonitzada per dues germanes, la Jo i la Céline.

Gerard E. Mur: Quines són les armes d’aquesta violència quotidiana?

Marion Brunet: Hi ha dos tipus d’armes de violència quotidiana. Una és el pes social, que és una arma molt exterior; en el cas dels personatges de la novel·la, seria el lloc on van néixer, la impotència que senten, la situació geopolítica que els rodeja. L’altra arma és la dominació interna que es dona al nucli familiar; les relacions de poder i de dominació entre pares i fills.

Aquesta violència quotidiana situa les teves novel·les en un espai lateral de la novel·la negra o policíaca. Quina posició esculls quan has de definir la teva obra?

El món editorial funciona a través de classificacions. El fet que L’estiu circular entrés en la classificació de novel·la negra té molt a veure amb l’editora francesa, amb qui em vaig entendre molt bé. El llibre entra al calaix de la novel·la negra per qüestions de mercat, però literàriament va molt més enllà. Jo diria que és una novel·la de crítica social. Em sento còmoda en aquest espai, entre autors que tenen un pensament polític fort, una ment crítica. A Vanda, la novel·la que vaig escriure després de L’estiu circular, encara hi ha menys trama d’investigació. La història, però, continua tenint aquesta base de violència sense policies; el llibre encara està vinculat a la novel·la negra. Crec que nedo entre gèneres.

Dius que el polar et permet treballar determinats ambients. Quines eines té la novel·la negra per facilitar-te aquesta exploració?

El nom del gènere (noir) ja indica el propòsit, que és, bàsicament, mostrar les zones més fosques d’una societat. Els casos més desesperats. El polar és un terreny literari en què es posa llum sobre aquests aspectes, sobre la degradació dels llocs i la desesperació de les persones. Això, de vegades, implica morts, però no sempre. És per això, de fet, que el vincle entre la crítica social i la novel·la negra és tan natural, tan fort. Hi ha un altre gènere, però, que també és útil per treballar aquest desplegament de la foscor: la ciència-ficció. Jo no n’he escrit, però és un gènere que permet crear un model que transfereixi aquestes qüestions socials.

“En literatura, no has de buscar qui ha actuat malament; has de mirar d’explicar què és el que ha portat els personatges fins al punt on són”

Quines ressonàncies de l’etapa en què vas treballar d’educadora social pot trobar el lector en la teva obra?

Sovint, la gent es pensa que de la meva feina d’educadora social n’he après les històries, n’he extret els testimonis. No és així. El que m’ha permès aquesta feina ha estat desenvolupar un ull que no jutja. Quan escric, no necessito buscar excuses, alleugerir el judici dels personatges o justificar-ne les accions. Busco una mirada que estigui vinculada a la compressió, a entendre com s’ha arribat fins aquí, que t’ha portat a un cert lloc. En aquest sentit, he de dir que no crec en els monstres perfectes. Crec que és una noció que no existeix. Sempre es pot trobar una explicació. De fet, quan estàs fent novel·la social tot esdevé força complex. No hi ha línies evidents. A la novel·la, la relació entre el Patrick i la Céline no es pot llegir d’una manera plana, òbvia. El Patrick no és un personatge tan bèstia. La Céline també s’apropa a ell. En literatura, no has de buscar qui ha actuat malament; has de mirar d’explicar què és el que ha portat els personatges fins al punt on són. Tot sempre és més complicat del que aparentment sembla.

Creus que la Jo i la Céline actuen com actuen per una qüestió d’absència de futur? Tenen poc a perdre. I pràcticament no poden escollir.

Hi ha dos punts importants. Un és aquest, l’absència de projecció; i l’altre és l’avorriment, la deixadesa, que és un tema que volia explorar des de fa temps. Quan no hi ha res a fer, quan al teu voltant no hi ha diversitat, tot esdevé impossible i gris. Aquest és el dia a dia de la Céline i la Jo. Per què, però, una aconsegueix sortir d’aquest estat de desídia i l’altra no? Per una simple qüestió de distinció física. La Jo no té els ulls del mateix color. És un simple detall fisonòmic, però és rellevant per explicar el seu recorregut. Aquest detall la fa sentir lleugerament estrangera. Potser és aquest detall el que la fa sortir del seu context o almenys fa que vulgui intentar-ho. A la novel·la hi ha una frase que resumeix la diferència entre les germanes: “L’horitzó de la Céline s’acaba allà on comença el de la Jo”.

Consideres que un avorriment aguditzat pot arribar a ser un risc?

Sense arribar a ser un problema de salut mental, l’avorriment sí que pot suposar un cert perill. Quan no et nodreixe res, la tendència humana és empobrir-se més.

Un dels punts claus de la història és l’embaràs de la Céline.

M’interessava explorar l’embaràs juvenil, que és una de les qüestions centrals de la novel·la, però la meva mirada s’estén a tota la maternitat, un tema que treballo recurrentment. M’interessa la maternitat i les pressions que s’aboquen sobre la mare. A moltes dones els costa ser mare; algunes, de fet, no volent tenir fills i s’hi veuen empeses. No has de ser bona mare per definició. La dificultat de la maternitat és un terreny que encara s’ha d’explorar molt. A L’estiu circular, la Céline pateix aquesta pressió. El que trobo més dur i dramàtic del seu cas és l’aturada de la vida; la vida suspesa pel fet d’haver tingut un fill.

“L’adolescència és el període de la fractura. És un moment en què desitges sortir d’una estructura i d’un ambient familiar”

Com ha tractat l’Estat francès aquesta població desesperada? Els personatges de L’estiu circular votarien el Front Nacional o considerar això és caure en el tòpic?

El Manuel, el pare, seria el més partidari de votar el Front Nacional, més que no pas tot el conjunt familiar o d’amistats. Ell té una història particular. És fills d’immigrant espanyols, immigrant de segona generació. El que fa és repetir un model políticament molt dur que ell ha patit abans. Vota el Front Nacional per protegir-se. No vota per por o per oblit. Sap que no està del tot integrat encara. La burgesa de la casa el segueix veient com un obrer. Passen els anys, però continua arrossegant un estigma.

Marques amb força la separació de classes, però en algun moment la burgesia i la classe obrera es dilueixen. Tenim els banys a les piscines, per exemple.

En aquest sentit, el Vaucluse, el departament on s’emmarca la trama, és molt particular. És un lloc on la condició de la gent no és miserable, però, en general, els qui hi viuen i treballen no es poden permetre alegries despreocupades amb els diners. Al mateix temps, és un territori amb moltes segones residències. Cases de gent que té molts diners. Famílies estrangeres o gent de París que baixa al sud a prendre el sol. En totes aquestes cases buides s’hi dona una mena d’absurd, una contradicció. Els habitants de la zona veuen aquelles grans cases, alguns hi treballen, però mai podran ser-ne propietaris. Aquest desajust de classes el pateix la Jo, que comença a relacionar-se amb tota una colla de joves que han baixat al Festival d’Avinyó. La Jo té consciència de classe: no pertany a la classe dels seus nous amics, però somia a arribar-hi. És gent que parla de teatre, gent que pertany a una altra bombolla. I ella té por del seu judici.

La Jo intenta franquejar les barreres del seu medi social. Què tenen els joves que ho aconsegueixen, encara que sigui puntualment?

És difícil saber d’on ve aquesta capacitat. La germana jove té unes particularitats físiques que podrien explicar-ho; la simple diferència, la distinció. En aquests personatges, però, hi ha un motor que és el desig de fugir. No és per atzar que escullo dues adolescents com a personatges principals. L’adolescència és el període de la fractura. És un moment en què desitges sortir d’una estructura i d’un ambient familiar.