Marilynne Robinson: variacions sobre la gràcia

Amb la publicació d’A la llar, Edicions de 1984 completa el cicle de quatre novel·les que Marilynne Robinson ha dedicat a Gilead, un petit poble d’Iowa que representa els valors de certa vida rural dels Estats Units. Les altres tres obres són Gilead, Lila i Jack. Robinson hi relata la història de dues famílies, els Ames i els Boughton, des de diferents punts de vista i amb tècniques narratives diverses, cosa que converteix la tetralogia en un artefacte literari molt suggeridor. A més, la sèrie li serveix per a reflexionar sobre el paper de la Fe en la vida moderna i com és possible desenvolupar un particular sentit crític d’índole cristiana, sempre amb la història dels Estats Units com a rerefons, no debades també hi trobem una reflexió sobre l’ideal d’Amèrica. L’excepcionalitat d’aquest projecte de Robinson, junt al fet que només ha escrit una altra novel·la, provoca que en aquesta entrega de la sèrie Poètiques ens centrem no en una obra que hauria de fer de porta d’entrada a un univers literari, sinó en tot el conjunt. En el cicle de quatre novel·les de Gilead pot importar l’ordre en què es llegisca una o altra, però ens trobem davant uns interessos tan concrets que, malgrat els matisos que es produiran si se segueix un camí o un altre, sempre s’arriba a un mateix punt. Ras i curt: hi ha una clara unicitat en la diversitat. Altrament, que també ens haguem de referir als altres treballs seus, tant a l’altra novel·la que ha escrit com a la interessantíssima obra assagística, no fa sinó confirmar la marcada personalitat de Robinson.  

Els Ames i els Boughton

Gilead (Edicions de 1984, 2018, traduïda per Emili Olcina), publicada als Estats Units en 2004, és una novel·la que es presenta com una carta que el reverend John Ames, qui ja és gran i al qual li han diagnosticat una greu malaltia, dedica al seu fill, encara un xiquet. Li parla d’ell mateix i dels seus ascendents, entre els quals destaca l’avi, que va ser un visionari pastor evangèlic que, de jove, va anar a Kansas a lluitar per l’abolició de l’esclavitud. També va ser un dels fundadors de Gilead, el poble on viuen, on es va instal·lar com a predicador abolicionista, per la qual cosa va crear una escola per a afroamericans i es va implicar en el Ferrocarril Subterrani (Underground Railroad), una xarxa clandestina que abans de la Guerra de Secessió (1861-1865) ajudava els esclaus a escapar de les plantacions i a marxar a estats lliures del país o a Canadà. A més, s’hi van produir violents enfrontaments entre partidaris i detractors de l’esclavitud, cosa que explica que l’avi predicara amb un revòlver penjant de l’armilla. Com es pot comprovar, Robinson té una especial fixació en aquest tema, com si es tractara del pecat original dels Estats Units. Quant a això, cal anotar que Gilead és un poble imaginari, però inspirat en un de real, de nom Tabor, que presenta els mateixos trets i la mateixa història que podem llegir en la novel·la. 

Ara bé, l’esclavisme no és l’única referència que es fa de la història dels Estats Units. En Gilead s’hi esmenten esdeveniments tan luctuosos per a una societat com són la participació en les dues guerres mundials, que fins i tot en un poble insignificant de les prades d’Iowa van tenir una gran rellevància, bàsicament perquè joves d’allí van anar a morir als boscos de Bèlgica o a les platges de França. La diferència és que el mateix John Ames va ser educat pel seu pare per a desenvolupar davant aquests conflictes una posició pacifista basada en l’ètica cristiana. Altrament, també hi són els duríssims anys de la Gran Depressió, que van afectar especialment tota la zona del Midwest estatunidenc, a la qual cosa cal afegir el clima duríssim de Gilead, amb sequeres i tempestes de sorra que hi fan la vida molt difícil. El cas és que tant la crisi econòmica com els successius avatars climatològics han causat un nombrós exili de la zona. Per això, davant aquest difícil panorama, el que es planteja John Ames, el que li planteja al fill, és clar: per què viure aquí? Es tracta d’una pregunta que té una difícil resposta. De fet, plantejar-la ja suposa tot un repte en la mesura que suscita un dubte directe sobre el futur de la mateixa comunitat. 

Robinson ha necessitat el treball de tres llibres més per a afrontar aquesta qüestió. En Gilead no només coneixem la història familiar de John Ames. Hi té un paper important John Ames Boughton, el fill del seu millor amic, a qui van batejar amb el mateix nom com a mostra de respecte. El problemàtic Jack Boughton, qui de jove va cometre actes vandàlics i va abandonar la noia que va embarassar, ha tornat a casa després d’uns anys d’absència, i això causa inquietud en John Ames per la influència negativa que pot tenir en la seua jove esposa i, sobretot, en el fill. Per a conéixer millor aquest personatge i la família dels Boughton, Robinson ha escrit dues novel·les: A la llar (Edicions de 1984, 2022, traduïda per Emili Olcina), publicada als Estats Units el 2008, i Jack (Edicions de 1984, 2021, traduïda per Alba Dedeu), del 2020. La primera tracta sobre la vida quotidiana dels Boughton en el moment en què John Ames escriu la carta al fill. Se centra en la inadaptació de Jack, qui, aclaparat per un sentiment de tristesa que no s’acaba de comprendre, però que està relacionat amb els anys que ha passat fora, se sent perdut a la seua pròpia casa. Ara bé, el punt de vista de la novel·la és el de Glory, la germana de Jack, que hi ha tornat després d’un desengany amorós i vital, cosa que aprofita per a cuidar del pare, qui viu sol després d’enviudar i després que els altres fills hagen marxat. Com es pot intuir, Robinson teixeix aquest retrobament familiar perquè els diferents personatges facen balanç de la seua vida, també perquè intenten resoldre allò que no es va saber fer bé en el passat. Doncs bé, que la casa familiar, la llar, actue com a centre catalitzador d’aquest tractament de l’experiència és la manera com ara s’afronta la reflexió sobre la comunitat en crisi. 

Robinson té una especial fixació el tema de l’esclavitud, com si es tractara del pecat original dels Estats Units

Pel que fa a Jack, Robinson ens mostra la vida del fill dels Boughton fora de Gilead. El coneixem com a vagabund a Sant Louis, on ha caigut en l’alcoholisme i ha comés una sèrie de delictes. Fins i tot, ha estat a la presó, tot i que de manera injusta. També està desencantat de la vida i ja no creu en Déu. Tot canviarà quan coneix una jove, Della Miles, i s’hi enamora d’aquella manera que fa que, a partir d’aleshores, tot siga diferent. De fet, ho viu com el miracle que ell necessitava per a salvar-se de l’abisme. El problema rau en el fet que Della és afroamericana, i una parella mixta encara era il·legal a certes zones dels Estats Units de la dècada de 1950. No obstant això, malgrat el perill que corren, decideixen continuar endavant i tenen, fins i tot, un fill. De nou, ens trobem amb el tema central del racisme, just en el moment en què a aquest país s’iniciava el realment necessari moviment pels Drets Civils. Ara coneixem, per tant, els dubtes de Jack quan torna a Gilead, perquè, a banda que té un fort sentiment de culpa per les seues accions en el passat, vol instal·lar-s’hi amb la parella i el fill i no sap si hi serà acceptat o si hi acabaran encaixant. De nou, per tant, fem cap als orígens, a la comunitat, que haurà d’adaptar-se per a afrontar el nou repte. 

Finalment, en la joventut de John Ames hi van haver una dona i una filla, que van morir. Per això, en les cartes de Gilead també hi destaca la coneixença de la jove Lila, la mare del xiquet a qui escriu les cartes, que són l’única herència que la pobresa material li permet deixar. Aquest fet és tan extraordinari en la vida de John Ames que Robinson va decidir fer-ne una altra novel·la, publicada en el 2014 i titulada Lila (Edicions de 1984, 2014, traduïda per Esther Tallada). Bona part del relat se centra en la precària vida com a rodamon d’ella, qui no ha conegut els pares ni mai no ha tingut una residència fixa, en el context de la Gran Depressió. Precisament per això resulta tan transcendental la relació amb John Ames, perquè suposa l’oportunitat, per primera vegada a la seua vida, de ser acceptada en una comunitat real, a Gilead. Tot i que cal dir que al principi no n’està gaire segura, bàsicament perquè és una cosa que mai no ha conegut i ja intueix que li canviarà per sempre l’existència. 

Diferència i repetició

Robinson treballa la distància entre els diferents personatges dedicant-los sengles novel·les amb uns estils molt diferenciats. A tall d’il·lustració, si Gilead és un conjunt de cartes sobre els avantpassats familiars plenes de reflexions teològiques, Lila és una obra molt més dinàmica, està escrita en tercera persona i recrea el llenguatge oral de la protagonista i, sobretot, el seu pensament. En aquesta mateixa línia, A la llar està focalitzada per la reflexiva veu de Glory, que als seus trenta-vuit anys necessita refer la seua vida, mentre que Jack, tot i que el seu protagonista també té molts dubtes existencials, protagonitza un drama que el situa al bell mig d’un conflicte de grans implicacions socials. Ara bé, al mateix temps Robinson fa servir un particular estil de repetició. Si seguim amb els exemples, Gilead i A la llar estan connectades per una escena protagonitzada per John Ames i Jack, repetida en una i l’altra, que gira al voltant de si és possible conciliar allò d’inevitable que té el caràcter amb la possibilitat de canviar. Altrament, a Gilead i a Lila es repeteixen les escenes del festeig entre Ames i Lila, que es converteixen així en un altre centre al voltant del qual gira tot. Quant a això, resulta inoblidable el moment en què es coneixen, també repetit en totes dues obres. Ella, després d’una vida miserable en la qual s’hauria pogut embrutir moralment, comenta que sempre ha intentat reflexionar sobre els motius pels quals la vida és així, a la qual cosa ell replica que no ha fet altra cosa en tota la seua existència. 

Robinson presenta la vida en comunitat com un complex joc d’aspectes correlatius i inseparables de la història de qualsevol persona

Per tant, s’entrellacen dos conceptes: la diferència i la repetició; podem dir que aquesta n’és la marca d’estil. A partir d’aquí, el repte és tractar de veure quines implicacions té en el que ens conta i, sobretot, quins efectes arriben al lector. D’entrada, un cop llegit tot el cicle, cal dir que l’experiència és molt emocionant, bàsicament perquè és molt immersiva. És com viure dins d’una cançó gòspel de la qual es fan diferents versions i en cadascuna, a banda de la tornada, s’afegeixen estrofes que van aportant capes noves de significat i, sobretot, nous matisos i idees. Al mateix temps, aquest plantejament li permet a Robinson extraure una sèrie de conclusions. Bàsicament, té un especial interés a insistir en una idea que considera la més fecunda: la intersecció, la interacció i la interdependència de totes les coses. Per això, el repte que es proposa en la conformació del cicle és destacar aquests vincles, fins i tot entre aquelles postures que més allunyades es troben. I aquí és on entra de nou la correlació entre dos conceptes, diferència i repetició, que haurien de ser disjuntius, però que funcionen a la perfecció de manera conjunta. 

De fet, Robinson sempre juga amb parelles d’idees que a simple vista haurien de ser contraposades, però que no ho són: la diferència i la complementarietat de John Ames i de Jack; la permanència i la novetat que experimenten Glory i Jack quan tornen a la llar familiar; l’especialització i l’intercanvi que asseguren el matrimoni entre una dona religiosa afroamericana i un home ateu blanc; la divergència i la convergència que experimenta Lila quan John Ames li ensenya a llegir i a escriure, cosa que li permet l’entrada en la comunitat a través de la cultura. En definitiva, Robinson presenta la vida en comunitat com un complex joc d’aspectes correlatius i inseparables de la història de qualsevol persona. I, sobretot, la mateixa Robinson pareix dir-nos que trencar aquests enllaços íntims és devastació i desolació; o el que és pitjor: deshumanització. Evidentment, en cap cas ens diu que la vida en família és idíl·lica; de fet, les respectives històries dels Ames i dels Boughton estan plenes de crisis, de malentesos o de pèrdues. També hi ha trencaments, que és una cosa diferent, més greu. De fet, una de les idees principals que es plantegen és que la discòrdia que segueix en cas de trencament familiar és el pitjor que pot passar. 

Comunitat i cristianisme

La gràcia de Robinson és que justifica aquest treball a través d’una idea d’espiritualitat que, de retruc, li serveix per a desenvolupar un particular esperit crític. En entrevistes que ha concebut, l’autora es reconeix com a profundament cristiana. En els seus mots, diu que sent la presència de Déu a totes bandes: en els animals, en un llac, en la matèria. La clara dificultat rau a traslladar aquest sentiment a la teua obra de manera creïble, és a dir, sense caure en el ridícul ni en cap mena de fantasia. Podem distingir dues pertinències bàsiques a l’hora d’explicar com se’n surt Robinson. En primer lloc, cal referir-se a la pertinència ontològica, que fa referència justament a com es concep o es percep la realitat. De nou, trobem una pregunta capital: per què hi ha coses en lloc de no res? Una pregunta que l’obliga a ser una gran escriptora, perquè ha de descriure el món i intentar dotar-lo de qualitats sense que en perda la naturalitat. En una inoblidable escena de Gilead, John Ames ens descriu el moment únic en què la lluna plena apareix a l’horitzó al mateix temps que el sol es pon, i entre l’un i l’altra es produeix una llum meravellosa. Tant Ames com el seu pare, que són davant de la tomba de l’avi després de dies buscant-la, no poden deixar de sentir tota la bellesa del moment com si assistiren davant d’un miracle. Però resulta molt important remarcar aquest “com si fos”, perquè en el seu relat Ames no deixa de recordar-nos que tant ell com el seu pare, tots dos reverends, mai no han estimulat cap conversa sobre miracles. Més aviat, el que ens vol transmetre és la gran estupefacció pel fet que les coses existisquen. 

John Ames s’aferra al paisatge, que procura descriure tot anotant els prodigis que conté, i un dels majors és el fill jugant i saltant sobre els tolls d’aigua una tarda de tempesta. De quina manera tan curiosa la sacralitat se situa enmig de les coses del món: aquest és el tema. És per això que el regal més gran que pot fer-li és la creença en aquest món, malgrat l’esclavatge, les guerres o les crisis econòmiques. La gran lliçó que aprenem, que és una lliçó profundament cristiana, tracta sobre les coses concretes. De fet, només així es pot estimar el món. Si Gilead fos una abstracció, a John Ames no li importaria tant. Si és una cosa concreta, com per exemple «casa meua», aleshores l’estima i la fa seua. Es tracta del sentiment que acabarà experimentant Lila, també Jack i Glory quan tornen a casa. Per descomptat, aquesta reflexió, com molt bé anota John Ames, ens invita a la limitació i a la fragilitat de totes les coses, també del cos humà, la qual també és una lliçó sobre de què tracta això de viure. 

Les novel·les de Robinson ens ensenyen que qualsevol recerca sobre el sentit de la vida és absolutament personal i històrica, cosa que significa que només es pot fer a través d’exemples concrets. En altres mots: no pots de cap manera entrar a la humanitat en abstracte.

Per un altre costat, les novel·les de Robinson ens ensenyen que qualsevol recerca sobre el sentit de la vida és absolutament personal i històrica, cosa que significa que només es pot fer a través d’exemples concrets. En altres mots: no pots de cap manera entrar a la humanitat en abstracte. Aquesta és la segona pertinència, també clarament inspirada en l’experiència de vida cristiana. L’autora abandona les convencions del relat convencional per a escriure unes commovedores meditacions sobre les dificultats de conéixer l’altre. Cal no oblidar que el savi reverend John Ames, en un principi, és molt sever amb Jack Boughton i no li atorga gaires possibilitats de redempció, tot i ser conscient que hi ha alguna cosa en el seu passat que l’aclapara. El que ens permet d’accedir al sentit és saber-nos mortals, és a dir, únics, i és en virtut d’aquesta finitud que és possible un reconeixement amb els altres. D’aquí la necessitat de tenir en compte el context, d’aquí també la presentació dels diferents punts de vista. Altrament, una de les coses que aprenem amb les cartes de John Ames és que la separació causada per la mort ens porta, literalment a casa, una veritat: que la relació amb l’altre és una relació amb nosaltres. Al capdavall, el que està fent John Ames en aquestes cartes és preparar-se per a morir bé, cosa que significa assegurar-se l’existència d’un vincle amb els descendents. La mort ens invita a advertir que la vida humana es fonamenta en una interdependència més íntima que qualsevol interacció burocràtica o que qualsevol objectivitat que servisca per a reïficar l’existència. Ens revela l’existència d’una continuïtat, que s’ha d’entendre com l’existència d’un lligam entre antecessors i descendents, alhora com de l’existència d’una comunitat que ens conté. Per això, el principi bàsic de tota interdependència és que s’ha de produir en algun lloc determinat, que té la seua història, la qual també s’ha d’expressar en una llengua determinada. 

Per tot plegat, respondre de manera positiva la pregunta «Per què viure aquí?» vol dir, literalment, afirmar la comunitat. Es tracta d’una pregunta que també es plantegen Glory, Jack i Lila en els diferents relats que protagonitzen. De fet, fins i tot es podria afirmar que Lila accedeix per primera vegada a la «humanitat» gràcies a què és acceptada a Gilead. A més, arribats en aquest punt, es pot afirmar que el futur de Gilead, malgrat tot, està garantit perquè hi viuran dos xiquets més: el fill de John Ames i de Lila i el fill de Jack i Della. I això ens porta a la gratitud, la gratia, que és una altra noció bàsica del cristianisme. Les quatre novel·les del cicle giren al voltant d’aquest concepte, d’aquí l’epígraf «variacions sobre la gràcia». La redempció de Jack, la solidaritat de Lila o el vitalisme de John Ames es presenten com una mostra de la possibilitat de la Gràcia, aquell do que ens ajuda a afrontar l’existència, que ens és regalat sense haver-lo demanat i pel qual hem d’estar agraïts. El treball literari de Robinson en la sèrie Gilead tracta precisament d’aquesta sorpresa i d’aquest agraïment. Els diferents personatges, en el moment en què es troben de la vida, aconsegueixen ser conscients dels lligams que els permeten formar part d’una comunitat. I això ho viuen com una revelació que els fa connectar amb uns principis bàsics. Això no vol dir en cap cas que mantenen una posició carrinclona o passiva davant la vida i la societat. Cal no oblidar les nombroses denúncies que, al llarg de les quatre novel·les de Gilead, hi ha del racisme i d’altres injustícies. O quan, finalment, Lila pot canviar de vida, no s’hi conforma i formula la pregunta clau: per què Déu permet que les persones, criatures seues, patisquen tant? La noció de gràcia, per tant, és d’agraïment per tot el que ens ve donat per endavant, però no es pot entendre de cap de les maneres sense la consciència per tota l’aflicció que també hi ha. És la manera com el cristià concep la seua relació amb el món i amb Déu: tu has entrat en una relació amb un món que és com és, i en una relació que realment ha iniciat Déu, i allí et trobes. La voluntat de Déu és sostenir-nos en aquesta carn, en aquesta vida. Per cansat o amargat o desorientat que puga estar Jack, Déu li és fidel. Per això el deixa vagarejar, perquè conega què significa tornar a la llar.

Tradició i Modernitat

L’estructura del cicle de Gilead permet a Robinson treballar sobre el més concret, és a dir, sobre homes i dones que tenen noms i cognoms concrets i que viuen una vida de tribulacions concretes amb les quals ens podem identificar. A més a més, la seua vida se situa en una geografia concreta, també en un temps concret. Però el que converteix Robinson en una autora molt interessant és com converteix aquestes novel·les en un mètode d’ascens del sensible a l’intel·ligible. No debades, podem extreure, sempre des de la quotidianitat i el particularisme més elementals, idees sobre la societat estatunidenca, sobre la història d’aquest país i sobre l’ideal d’Amèrica, cosa que vol dir que se’ns invita a reflexionar sobre la democràcia, la Modernitat i la pervivència de la tradició en la vida moderna. I al capdamunt d’aquest viatge, d’aquesta espècie d’argumentació dialèctica que utilitza la divisió i la composició d’una sèrie d’arguments entrellaçats amb experiències vitals, es troba la reflexió sobre la fe cristiana i el paper que ha de tenir en aquesta societat. Justament és així com s’hi desprén un pensament crític que qüestiona alguns dels marcs mentals del món contemporani. 

Però, com planteja aquesta crítica? La resposta no és senzilla, i potser, al principi, calga anar a buscar-la en una altra banda. De fet, Robinson va plantejar-la de manera més oberta en la seua primera novel·la: Vida de casa (Edicions de 1984, 2015, traduïda per Esther Tallada), publicada més de vint anys abans que Gilead, en concret el 1980. Malgrat un títol que pot induir a pensar que l’autora ja volia ocupar-se de la vida d’una comunitat en concret, aquesta novel·la no pot ser pas més oposada. En Vida de casa, la Ruth i la Lucille creixen òrfenes en un poblet d’Idaho situat a la riba d’un llac immens. Abandonades per la mare i després per l’àvia, les nenes queden a càrrec de la tieta Sylvie, una dona excèntrica que sempre ha rodat món i que no està preparada per a portar una vida convencional. A mesura que llegim la novel·la, la llar va avançant en un procés d’abandó, fins a arribar al punt que es parla de les habitacions com si foren caus. Ruth i Lucille deixen d’anar a escola i vaguen pel bosc dies sencers. La relació que mantenen amb la realitat es dissol, experimenten la vida a l’escola i al poble com una confusa mescla de sons i de formes. En d’altres mots, descobreixen la completa mancança de sentit dels vincles socials. Fins que arriba un moment que han de madurar i elegir: adaptar-se als convencionalismes o seguir als marges. Una decisió que condicionarà la seva relació com a germanes i el seu futur.

En Vida de casa Robinson fa servir una prosa plena de recursos poètics per a mostrar la natura com un conjunt de forces que es van renovant de manera contínua, en un flux que si s’aturara l’equilibri col·lapsaria. Aquest deix insondable és manifesta amb un llac que és com un organisme viu que creix a la primavera i penetra dins les cases, i amb unes muntanyes i un bosc que emeten sons i imatges que preserven secrets atàvics. Però, per què ens resulta tan fascinant i alhora tan estranya aquesta presència de la natura? La resposta, ara sí, és fàcil, només cal pensar en com la idea de «progrés» que ve de la modernització industrial ha convertit la natura en una «cosa» que només es valora pel rendiment econòmic que se li pot traure. En canvi, per a Robinson el món té un caràcter sagrat al qual les persones hem oblidat com obrir-nos-hi. És per això que Vida de casa és una novel·la que aspira a mostrar la natura com es devia percebre abans de l’electricitat. A partir d’aquí, resulta més senzill interpretar les claus polítiques del cicle de Gilead; perquè n’hi ha unes quantes. 

Com es pot intuir, no és contra cap altre marc mental que el del «materialisme» i el de la «raó instrumental» que es pot adequar la pertinència ontològica que podem llegir al cicle de Gilead. Gilead, A la llar, Lila i Jack estan plenes d’escenes en què es fa notar que la vida només es pot entendre com un misteri, tot i que, més enllà de voler copsar la llibertat de Déu expressada en un miracle, es vol destacar com el món de l’experiència humana és igual de miraculós. En aquest ordre de coses, Robinson rebutja la concepció d’una idea lineal de «progrés», segons la qual ser modern vol dir creure que s’ha de millorar i mai no s’ha de tornar a un mateix lloc. La conseqüència directa d’aquesta concepció del temps és que hi ha un tall amb el passat, siga l’existència dels antecedents o siguen els errors, les devastacions produïdes o els danys infligits. Només hi ha un perpetu present, que ens incapacita per a realitzar cap tractament de l’experiència. Doncs bé, justament és contra aquesta linealitat que és revolta John Ames quan es nega a abandonar Gilead, una revolta que s’acaba reconeixent en Jack i Glory quan hi tornen i, malgrat els dubtes inicials, decideixen quedar-s’hi. A més, per la manera com Robinson planteja la mort com una manera de destacar els vincles entre els generacions, es pot interpretar que no només es queixa del tall que es produeix amb el passat, és a dir, amb els morts, sinó també de l’individualisme instaurat en les societats modernes, que és el causant de l’atomització social i d’una clara alienació. 

En la prosa de Robinson encara hi trobem una revolta més, en aquest cas contra la tradició de la novel·la com aquell gènere que contribueix a la consolidació de les comunitats imaginades

Una lectura filosòfica i sociològica de les novel·les de Robinson ens permet referir-nos a la Modernitat il·lustrada i a la modernització industrial de les societats, que van suposar unes transformacions profundes i radicals que van afectar la vida quotidiana i el sentit comú de la gent. A banda de la «raó instrumental» i de l’obsessió pel «progrés», també cal destacar que la Il·lustració és un moviment que considera la humanitat en abstracte. No debades, cal anotar que a la Revolució Francesa es va arribar a proposar la construcció d’una nova societat, construïda des de dalt, que havia d’englobar tots els pobles, formats per Germains. A més, podem pensar en el Despotisme Il·lustrat, que n’és l’antecedent directe, en el qual es va posar de manifest que hi ha unes elits que posseeixen el monopoli de la racionalitat i que tenen el dret i el deure de domesticar el poble, format, evidentment, per tots els irracionals. A partir d’aquí, tal com ja va investigar el genial sociòleg Lluís Vicent Aracil en un dels assajos que formen part de Dir la realitat (Empúries, 1981), el pensament il·lustrat es fonamenta en un principi que es podria denominar «racionalisme oligàrquic», perquè la llum de la raó està en mans d’una elit jeràrquica encarregada de redimir la resta. Quant a això, el que sol passar desapercebut d’aquest plantejament és que comporta de manera automàtica un joc d’oposicions correlatives i de relacions desiguals, com ara civilitzat/salvatge, modern/primitiu o raó/desraó que serà clau per a les societats modernes. De fet, es tracta d’un esquema de pensament d’un abast amplíssim que s’aplica en diverses escales i direccions, com per exemple en les relacions disjuntives que hi ha entre la urbanitat i la ruralitat, que suposa un abandonament del camp per poc eficient, cosa que preocupa molt a John Ames. O entre la civilització europea i l’exotisme estranger, lligada a l’imperialisme colonial i a l’expansió ultramarina d’Europa, que és, cal no oblidar-ho, la justificació del racisme modern, un tema que, com ens recorda Robinson, és cabdal en la història dels Estats Units. 

Aracil, com també va explicar a La mort humana (Empúries, 1994), considera una catàstrofe de la Modernitat aquest canvi de mentalitat, a través del qual es va desenvolupar un procés de mutació d’una sèrie de categories conjuntives en relacions desiguals, que a més va trencar els esquemes que articulaven la visió tradicional del món. Doncs bé, les novel·les de Robinson són molt pertinents com a documents que reflecteixen aquesta situació sociològica. També són molt interessants per com la intenten corregir, no debades de les novel·les sobre Gilead es pot aprendre com la reciprocitat i l’alteritat són les bases que regeixen les comunitats i les persones. A més, la humanitat és entesa com una comunitat històrica que, a despit de la mort, es renovella a través de generacions successives que són alternantment antecessores i successores. La clau es troba en la pervivència de la tradició cultural, que és l’herència més pròpiament dita perquè es puga produir aquesta mena de renovellament. Es tracta del patrimoni mantingut i refet a cada pas, en el qual la imitació i la renovació van agafes de la mà. Finalment, una lectura atenta de Gilead o de A la llar permet entreveure com es podrien refer les malmeses conjuncions entre les maneres i el misteri, entre la comunitat i la persona o, fins i tot, entre la ciència i la religió. 

Altrament, en la reflexiva i poètica prosa de Robinson encara hi trobem una revolta més, en aquest cas contra la tradició de la novel·la com aquell gènere que contribueix a la consolidació de les comunitats imaginades, d’aquells constructes metafòrics que es tradueixen en «nacionalismes». Si tornem a l’exemple primigeni de Vida de casa, la llar on creixen Ruth i Sylvie esdevé un espai simbòlic de la impossibilitat d’aquest assoliment. Tanmateix, cal recordar que en el cicle de Gilead s’aposta d’una manera directa per la comunitat amb una història, una religió i una llengua concretes. Ja s’ha vist que per a Robinson, la idea de comunitat té a veure amb la continuïtat que ha d’haver entre antecedents i descendents i amb la idea que siga un contenidor de tots els membres que la formen. Però, alerta, en cap cas es refereix a cap separatisme ètnic o a cap comunitat pura. De fet, una de les conclusions més clares d’aquest plantejament, que es pot extraure tant de les novel·les de Robinson com dels estudis d’Aracil, és que un nacionalisme excloent ens porta als mateixos resultats desintegradors i degradants. De fet, Robinson fa una decidida aposta per una idea de comunitat que té a veure amb la integració dels que són diferents. És la manera com ara s’entreveuen que el particularisme i l’universalisme també han de ser dues categories solidàries. Això ens porta, de cap, a l’ideal d’Amèrica.

Coda americana

En els llibres de Robinson tota referència espiritual parteix del que hi ha, del que es veu: homes i dones normals amb la història i el paisatge dels Estats Units com a rerefons. La seua literatura entronca, a més, amb la tradició literària estatunidenca. Vida de casa no es pot entendre sense Walden de Henry David Thoureau ni sense la fonda introspecció d’Emily Dickinson. I el seu pensament transcendental beu de Ralph Waldo Emerson i de Nathaniel Hawthorne. Altrament, li deu molt a Melville i a Moby Dick, no debades hi tenim la importància de l’aigua i un començament que n’és un homenatge directe: «El meu nom és Ruth». Per la seua banda, en la postura dels vells John Ames i Robert Boughton, del cicle de Gilead, hi ha una protesta contra aspectes percebuts com a insuportables o degradants, com per exemple la quantificació i la mecanització de la vida, la reificació de les relacions socials, la dissolució de la comunitat o el desencís del món, que ja aquells escriptors clàssics estatunidencs van intuir i denunciar en el seu temps. Ara bé, aquesta mirada cap al passat i la tradició per part de Robinson no significa que siga necessàriament retrògrada: la clau es troba en la confiança en la llibertat i en la consciència individuals, sempre suportades per l’existència d’una comunitat que siga capaç de cohesionar la diversitat. Dit en poques paraules: es tracta d’una crítica a la Modernitat que no és possible sense la mateixa Modernitat, no debades els Estats Units no deixen de ser un producte d’aquesta.

És per això que en l’obra de Robinson es detecta un pensament que podríem dir que és dialèctic amb la Il·lustració, un moviment que va posar en rellevància ideals bàsics que han de ser sempre els horitzons cap als quals tendir (la llibertat, la consciència individual, l’alfabetització, la divisió de poders, la separació entre l’Estat i la religió), però que també va aportar motius que han convertit el món en la societat capitalista i deshumanitzada actual (el racionalisme instrumental i oligàrquic, el dogma del progrés i del creixement econòmic). Gilead o A la llar són novel·les modernes perquè s’enfronten a una concepció de l’individu com un ens complex i contradictori, alhora que recuperen una concepció flexible del que hauria de ser el subjecte social. Quant a això, la problemàtica figura de Jack Boughton, que des de xiquet va manifestar un caràcter difícil i una tendència a la inadaptació, n’és una prova claríssima. Ara bé, això no vol dir, en cap cas, que estiguem davant d’una concepció que mostra un individualisme metodològic radical. De fet, ja s’ha destacat la importància que té Gilead, la comunitat tradicional, de la qual tampoc no s’amaguen les imperfeccions o decadències. Per tot plegat, llegir Marylinne Robinson, igual com altres escriptors conservadors i amb preocupacions religioses del segle XX com Flannery O’Connor, Yasunari Kawabata, Isaac Bashevis Singer, Czeslaw Milosz o François Mauriac, és descobrir una literatura que posseeix uns innegables valors estètics però, alhora, uns forts significats espirituals, no debades reivindiquen les respectives tradicions culturals i religioses en un món cada vegada més homogeni i global, alhora que la llibertat del subjecte davant la intromissió de les ideologies mortíferes i anivelladores. I sempre afirmen, i això és una qüestió tant estètica com social, la dignitat del dubte davant la complexitat de les coses humanes. 

Llegir Marylinne Robinson, igual com altres escriptors conservadors i amb preocupacions religioses del segle XX, és descobrir una literatura amb forts significats espirituals, que no debades reivindiquen les respectives tradicions culturals i religioses en un món cada vegada més homogeni i global

Robinson és una convençuda puritana calvinista, una tradició ètica i religiosa que, més enllà dels tòpics i dels clixés sobre fanatisme que se li atribueixen sense gaire fonament, als Estats Units sempre ha destacat per una particular devoció cívica manifestada per l’impuls d’una curosa divisió de poders, per l’establiment d’una justícia social o per la defensa de l’educació universal. De fet, el puritanisme no deixa de ser un producte de la Modernitat en la mesura que va ser una protesta contra l’ortodòxia de l’església catòlica. Les conseqüències d’aquesta es van notar en moltes direccions, tant individuals com col·lectives. La Reforma va suposar un aïllament radical de l’individu que li va permetre una relació immediata amb Déu, cosa que es va traduir en una exploració sense precedents de la consciència humana. Alhora, el puritanisme va ser un corrent polític reformista de l’Anglaterra moderna de James Cromwell, des d’on es va instaurar en les colònies britàniques d’Amèrica i va ser molt important en la posterior independència dels Estats Units. Aquests temes sobre la història del puritanisme i sobre els Estats Units han estat motiu de reflexió i d’estudi per a Robinson. De fet, és una escriptora que té un important corpus teòric. Una bona mostra la tenim en la recopilació d’assajos Què hi fem, aquí? (Edicions de 1984, 2019, traduïda per Dolors Udina). A tall d’il·lustració, hi reivindica aquesta herència civil del puritanisme als Estats Units, molt present en fites tan importants com són la creació d’una universitat com Harvard o, sense anar més lluny, en l’organització del Ferrocarril Subterrani i en les organitzacions dels Drets Civils. També teoritza sobre les alienants conseqüències de la dessacralització del món, sobre la pèrdua dels valors religiosos com a garants de la pervivència de la comunitat, sobre l’hostilitat utilitària a les humanitats i l’art de la societat capitalista o sobre com hauria de ser una visió teista i global del món i allunyada de l’especialització científica. Llegits tots els assajos, s’hi detecta un pensament social que busca l’existència d’una alternativa decent però allunyada tant de qualsevol pretensió utòpica com de qualsevol ideologia, uns filtres que considera que inhabilita la llibertat perquè estan plens de prejudicis. Ens trobem al davant d’una posició contrària al racionalisme oligàrquic il·lustrat, que pensa a través d’unes elits ordenadores, però també diferent a un afany revolucionari com el que va propulsar Karl Marx. De fet, Robinson no està disposada a deixar-se atrapar per cap relació excloent entre la interpretació del món i la seua transformació. Al contrari, creu que afanyar-se a entendre les coses constitueix la millor forma de començar a transformar-les. És per això que davant de les crisis actuals del capitalisme, reformula el concepte de liberalisme per a dotar-lo de valor i derivar-hi la responsabilitat de respectar el proïsme i d’acceptar la diversitat. 

Precisament, sobre la tradició als Estats Units destaquen els estudis sobre els orígens d’aquest país per a conéixer millor la seua complexitat i els valuosos ideals de democràcia i de ciutadania que el van promoure. Com ella mateixa ens recorda: d’això va tractar una vegada l’ideal d’Amèrica. Quant a això, està molt clar que Robinson advoca per la vertebració d’una comunitat democràtica i viable, que res té a veure en un món global i impersonal regit per dogmes econòmics que converteixen els ciutadans en mers treballadors-consumidors. També sap molt bé que als Estats Units hi ha intents ferotges per tornar a les pantalles més opaques, per a reivindicar un Gran Relat excloent que només aposte per una imatge idealitzada. Comptat i debatut, són referències que ens permeten copsar l’actualitat de la seua obra, tant l’assagística com la literària. No debades, si en Vida de casa trobem una aposta llibertària pel territori, en la tetralogia de Gilead es proposa pensar la societat com un espai dins del qual els individus puguen teixir un lligam que ens incite a construir-nos col·lectivament des de la proximitat.