María Solar: “Les dones carreguem amb moltes més culpes que els homes”

Cada sis mesos, puntualment, els treballadors d’una petita sucursal bancària reben la desagradable visita de la senyora Gondar, una dona d’aspecte miserable que desprèn una olor putrefacta. Acudeix a controlar els seus comptes milionaris, que després de la seva mort, inesperadament, concedeix a la nova oficinista del banc. Aquest és el tret de sortida de La culpa, un thriller psicològic ubicat entre la Galícia rural i l’Argentina mítica, guardonat amb el darrer premi Xerais. Ens arriba en català a mans de l’editorial Contraluz, en traducció d’Eduard Velasco. Parlem amb l’autora María Solar per aprofundir en La culpa i en les dificultats que afrontem els gallecs i els catalans a l’hora de trobar espais de comunió en la creació i la recepció de les nostres literatures.

Qui no ha desitjat mai rebre una herència milionària? Per escriure La culpa parteixes d’aquesta situació hipotètica.

Això ho vaig utilitzar com a manera de reunir totes les protagonistes del llibre al voltant d’un mateix fet extraordinari. En realitat la idea de La culpa neix de la meva voluntat de narrar el transcurs d’una amistat tòxica. S’ha parlat de les relacions amoroses tòxiques, però existeix un ventall més ampli de situacions en què actua la toxicitat. La culpa explica la història de dos amigues, la Marcela i Mirta, unides per sempre arran d’un crim que van cometre juntes. Són dones que tenen una faceta pública absolutament meravellosa, han conquerit un país com a estrelles musicals, però en la intimitat es troben atrapades. La culpa són gairebé dues novel·les, l’una dins de l’altra, unides per aquesta mena de thriller d’investigació en què l’Amanda, la beneficiària de l’herència, va descobrint la relació que van viure les dues amigues.

Per a què serveix la culpa?

La culpa serveix perquè ho passis realment malament, perquè t’amarguis i et destrueixis, tota sola, a base de penediments. La culpa és quelcom absolutament terrible, i que no sempre té a veure amb la responsabilitat dels nostres propis actes; existeixen culpes imposades per la societat, que ens venen impreses per la gent que dicta com hem de ser i com ens hem de comportar. En aquest sentit les dones carreguem amb moltes més culpes que els homes. Ja des del pecat original bíblic, que es va carregar damunt d’Eva.

Amb quines culpes carregueu les dones? 

Des de com ha de ser el nostre comportament sexual fins a la feminitat que se’ns imposa, passant per exigir-nos ser cuidadores, mantenir un honor… Jo mateixa soc mare i filla a la vegada, i sempre em sembla que no arribo a tot. Et passes tota la vida culpant-te d’un munt de coses.  

La novel·la ens porta a l’Argentina, un país que de fet forma part de la geografia de Galícia, de tants migrants que hi van anar. 

A Galicia l’anomenem la nostra “cinquena província”. Argentina, com moltes zones de Llatinoamèrica, durant molt temps va constituir una terra d’oportunitats, tant per qui volia reinventar-se o guanyar diners com per qui fugia. Era l’escenari que necessitava per aquestes dues amigues, per llançar-les a una vida del tot diferent. Hi arriben fugint d’un crim, i tanmateix es fan famoses. A l’Argentina la gent no sap el que elles duen damunt, la culpa que carreguen.

“Les nenes bones van al cel i les dolentes a tot arreu”, cantava Rosa Zaragoza. Es pot aplicar a les protagonistes de La culpa? 

No tinc clar què és bo i què és dolent. En aquest llibre es parla de monstres i de monstruositats. Hi invento monstres implacables: parlo de gent absolutament menyspreable, persones assassinades que gairebé alleugera que no hi siguin. No obstant, també traço situacions en les quals el monstre pot ser disculpat. En sentir-nos agredits pel sistema, així com en veure’ns abocats a situacions límit, podem arribar a esdevenir monstres, i, no obstant, també merèixer la redempció. M’agrada molt jugar amb els grisos. Per això aquestes nenes no sé si van a tot arreu, però tampoc si són bones o dolentes. Són regulars, com tot el món.

Hi ha molta violència sexual a La culpa. 

En tots els meus llibres, també els infantils i juvenils, quan s’ha d’explicar una situació violenta, jo decideix-ho narrar-la. La vida és així. Per una altra banda, la imaginació és molt poderosa i fa la seva. El llibre té clarobscurs. Les protagonistes també són exitoses, existeixen moments de llum; tanmateix, els moments de foscor i violència també hi apareixen, i són desoladors. Si una cosa és terrible, és terrible, no em freno a l’hora de descriure-la.

Hi ha un capítol terrorífic en què tres dones són violades. Vas decidir narrar-ho, ras i curt, sense escarafalls.

Es comet una violació anal i vaginal, i la Marcela i la Mirta, que aleshores són nenes petites, no saben què està passant ni per què està passant. El violador, en canvi, és una persona adulta i està sent conscient de la situació. És una violència que va més enllà de l’acte físic de la violació. Volia parlar-ne, perquè moltes vegades l’abús de poder no es té en compte a l’hora d’avaluar certes situacions extremes. Es clar que immediatament s’hi vengen.

Alguna llibreria va recomanar el llibre a qui hagués gaudit amb la pel·lícula Sunset Boulevard. Quines altres referències tenies a l’hora de traçar aquesta atmosfera crepuscular en la novel·la?

Tinc referències tant del cinema com de la literatura, però sempre són molt inconscients. Soc molt eclèctica, jo que em passo la vida veient des de cinema d’autor i novo cinema galego fins a blockbusters tipus Star Wars i films de la fantasia. Aquesta  llibertat com a espectadora la reflecteixo després escrivint des de literatura infantil i juvenil fins a novel·la per a adults. Les meves referències a l’hora d’escriure venen de paràgrafs dispersos, de frases i moments que vaig llegint i que em fascinen. De Sunset Boulevard m’interessava  tot el que té a veure amb la decadència de la diva. Hi ha altres referències a L’amiga genial, d’Elena Ferrante. En quant a l’amistat com a possessió em va inspirar molt la novel·la Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre. En ella un soldat salva inconscientment la vida del seu company interferint en la trajectòria d’una granada. Aquest rep l’impacte i es queda sense mitja cara. Imagina haver-te de fer càrrec del fet que algú hagi salvat així la teva vida. És una sort que hagi passat, però també es terrible. Tot això és dins La culpa.

La poeta Chus Pato ha dit que aquesta novel·la és com un peix, que dins té un altre peix, i així successivament fins que dins hi ha una balena.

La lectura de Chus Pato em va impressionar molt. És una autora amb un univers molt complex, i va fer una lectura increïble de La culpa. També m’emociona que molta altra gent, lectors més ocasionals, hagin coincidit en fer una lectura bonica de la novel·la. És veritat això que diu la Chus que aquest llibre s’articula com una mena de matrioska de gèneres. Els llibreters no saben on posar-la, si al thriller, si a la novel·la psicològica, o bé a l’estanteria de literatura. No em plantejo el gènere, pràcticament. Per a mi està a disposició del que vull explicar.

La novel·la va rebre el Premio Xerais, un guardó important del panorama literari gallec. En què ajuda aquest premi a una escriptora amb tanta trajectòria com tu? 

El premi Xerais a Galícia és “el premi”: és prestigiós i maco. Per a mi ha tingut una altra lectura: aquest premi es va crear quan jo era adolescent. Les primeres vegades que llegia els guanyadors eren lectures obligatòries d’institut. Aleshores jo rebia una beca de 18.000 pessetes, diners amb els quals acostumava a comprar uns quants llibres. D’entre tots, un que havia d’aconseguir sí o sí era el Premi Xerais, perquè era el llibre de l’any. Vaig anar  creixent, i amb mi s’anava engrossint la col·lecció de llibres del Xerais, que ara passava a comprar amb el meu primer sou. Poc després vaig esdevenir periodista cultural, i acostumava a entrevistar els autors i les autores guanyadores del premi. Aquest any no l’he poguda entrevistar, evidentment! L’últim volum de l’estanteria és el meu. Quan l’observo me’n faig creus. Per a mi el Xerais, sobretot, és important per tota aquesta part emocional que comporta.

La culpa és la seva segona novel·la per a adults però has escrit Literatura Infantil i Juvenil. De la teva trajectòria ha estat particularment ben rebuda la teva novel·la Os nenos da varíola (L´expedició del doctor Balmis, en traducció al català). Onze edicions en gallec! Com vas conèixer la història d’Isabel Zendal i el Doctor Balmis i què et va interesar? 

Em va arribar sense saber-ho en diferents moments de la meva vida. Tinc una trajectòria estranya, soc de ciències pures però vaig acabar al Periodisme. Tot estudiant biologia vaig començar a conèixer la història de la primera vacuna, que Espanya va dur a Amèrica des del port d’A Corunya. Ningú m’havia explicat que ho van aconseguir nens d’hospicis de Madrid i de Galicia. Més tard vaig conèixer uns periodistes que s’informaven sobre els noms dels nens. Allò que m’explicaven a la carrera havia passat a prop de casa meva, i era una història oblidada per tothom. Això els hi passa als americans i en fan tres-centes sèries, ens fan saber el nom de tots els nens i aixequen mil estàtues! Nosaltres a vegades tenim una memòria molt delicada. Em va semblar maco posar la literatura al servei de la ciència i la història i ficcionar aquesta part de la història que tenim tan oblidada.

Els teus llibres han estat molt traduïts. La culpa arriba en traducció d’Eduard Velasco. Quina relació tens amb els teus traductors i amb les traduccions?  

Sempre escric en gallec. Normalment no em tradueixo al castellà. Això acostuma a sorprendre. Realment no tinc temps, és un procés llarg, el qual podria invertir en estar escrivint una altra novel·la. I existeixen els traductors, que són gent professional. El meravellós és escriure en un idioma que només parlen 3 milions de persones, i que d’allà puguis arribar al filipí, al xinès, al català, sense renunciar a que surti d’aquell lloc. Habitualment escric en gallec, després es tradueix al castellà i al català. Dono molta llibertat al traductor i després, un cop està enllestit, treballem el text plegats. L’Eduard va fer la seva primera traducció i després em va fer una bateria de preguntes molt concretes. Ara, fa poquet, l’editorial Contraluz em va dur a Catalunya a parlar amb llibreters de Barcelona, Tarragona i Girona, i alguns d’ells van destacar la traducció. Em fa molt feliç que les coses estiguin ben explicades, en tots els idiomes.

En els darrers mesos ha aparegut en català la traducció de Les males dones, de Marilar Aleixandre. Gaudiu de prou reconeixement les escriptores a Galícia?  

Crec vertaderament que hi ha escriptores molt potents a Galicia. És complicat, si escrius en la teva llengua materna, que parla tan poca gent, aconseguir traduccions. A les editorials els hi costem diners. Entre nosaltres ens coneixem molt bé a Galicia. Aleixandre és una grandíssima escriptora. També és biòloga! Ella ho és de veritat, que és una dona que ha fet destacats estudis i ha treballat a la facultat de Biologia. Falta obrir el camí perquè, igual que arriben traduccions del castellà al català, o del castellà al gallec, arribin del català al gallec, sense mediació del castellà. Ara mateix estem rebent la Carlota Gurt en traducció al gallec! [Cabalgaremos toda a noite (Galaxia), també en traducció d’Eduard Velasco] Però no passa sovint… Reconec que no tinc gran coneixement d’autors catalans, igual que passarà en el sentit contrari. Em sembla important que tinguem el contacte entre literatures amb dificultats i  connexions similars com les nostres. Hi ha grans escriptors per les dues bandes, és interessant que ens traduïm. No podem viure tan aliens els uns dels altres. Em sembla indignant que la gent parli anglès i que en canvi als col·legis no es doni l’oportunitat de poder aprendre altres idiomes que es parlen a l’estat espanyol.

I fora? Hi ha interès per les literatures galegas?

Et trobes sorpreses! El meu llibre més traduït és Tengo unos pies perfectos (Kalandraka, 2015). És un llibre que existeix en gallec, castellà, català, portuguès, filipí, xinès… I parla dels peus! És un tema del qual s’ha escrit poc. Allà els tenim, els peus, i no ens els mirem, més que per ficar-los un mitjó i no veure’ls més. Ningú se’n salva. Fins i tot entre cultures ben diferents existeixen interessos en comú. El que ens falta és el múscul de ser capaços d’arribar a altres llocs, que ens comprin fora. A l’editorial Kalandraka s’hi treballa molt, i això m’ha portat a ser traduïda en països tan remots. No crec que hi hagi res que ens impedeixi arribar a un altre lloc, més enllà que puguis estar allà, que tinguis la possibilitat i la oportunitat de ser-hi.

Coordines un programa cultural a la TVG. Interfereix la periodista cultural en l’escriptora?

Tot ens influeix sense que ho sapiguem. Molta gent, quan va llegir el llibre, s’imaginava una sèrie, una pel·lícula, perquè tinc una manera d’escriure molt gràfica. Porto molts anys, tota la vida, en el mitjà audiovisual. Soc extremadament meticulosa amb fer que les coses siguin certes, o que ho semblin. Vaig treballar a fons amb un forense per escriure La culpa. Si la policia ens llegís els WhatsApp ara estaria a la presó, perquè semblava que estava preparant un milió de crims. A Espanya, que si algú et deixa una herència i no la reclames, ningú vindrà a dir-t’ho. Aquesta dada, que és important a la novel·la, vaig haver-la de revisar amb tres advocats i un notari. Necessito saber que cada cosa, encara que me la inventi, pot arribar ser certa. Això té molt a veure amb el periodisme, penso.

Qui vulgui conèixer la literatura gallega actual hauria de llegir… quins noms?

Hauria de llegir a Ledicia Costas, a Marilar Aleixandre… les dues són Premi Nacional i escriuen literatura juvenil, infantil i d’adults. En poesia existeixen escriptores com Olga Novo, autora d’una poesia brutal, feta des de les entranyes. I moltes més! Definitivament hi ha gent fascinant. Imagino que passa en totes les literatures. Per això les llengües no ens poden impedir conèixer altres autores: l’obra ha de transcendir a totes elles, per damunt dels idiomes.