Maria Mercè Cuartiella. El regust amarg dels finals feliços

La penúltima edició del Premi Llibreter, l’edició de l’any 2012, va tenir l’encert i la gosadia de premiar la tercera novel·la de Maria Mercè Cuartiella, Germans, gairebé bessons (Brau Edicions, 2011), una autora pràcticament desconeguda que ara presenta la seva quarta novel·la, 'L’afer marsellès'.

La penúltima edició del Premi Llibreter, l’edició de l’any 2012, va tenir l’encert i la gosadia de premiar la tercera novel·la de Maria Mercè Cuartiella, Germans, gairebé bessons(Brau Edicions, 2011), una autora pràcticament desconeguda ––injustament desconeguda–– en el panorama de les lletres catalanes fins aleshores.

La novel·la de Cuartiella, i més concretament els dos personatges centrals ––Joan i Ester––, reflectien el que podríem anomenar «nihilisme emocional o emotiu». El secret que compartien els dos germans des de ben petits feia que tots dos arrosseguessin una culpa anorreadora que adquiria els tints i la intensitat d’un veritable pecat original.

Ara bé, aquest pecat original no era teològic, sinó mundà, i tal vegada per això no hi havia possibilitat de redempció per a cap d’ells: com que no hi ha transcendència, com que no hi ha cap instància superior a la de l’individu ––ja sigui un Déu, més d’un Déu, o un sistema de valors i creences––, el pecat no es pot purgar. El drama, el malestar dels dos germans era la versió actual, en clau psicologista, de la caiguda d’Adam i Eva.

Joan i Ester no eren expulsats del paradís bíblic, però sí que eren expulsats del seu propi àmbit de sentit, o si es vol, del seu propi ésser. Per això sempre més restaran incomunicats, incapaços de comprendre els altres i de comprendre’s ells mateixos, incapaços de valorar ––o estimar–– res ni ningú. Cap dels dos no podia creure en res ––ni confiar en ningú–– perquè eren éssers «descentrats», això és, no es podien situar en l’àmbit del sentit perquè ells mateixos, inconscientment, se n’expulsaven.

Una novel·la, doncs, que reflectia perfectament el nihilisme secularitzat dels nostres dies, un nihilisme emocional i psicologitzant, reclòs en aquella mena de solipsisme eixorc que nia en tots nosaltres ––tots tenim pecats inconfessats––, sense cap mena de possibilitat de redempció, expiació o purga.

Ara, Mercè Cuartiella acaba de publicar la seva quarta novel·la, L’afer marsellès (Amsterdam, 2014), una obra que si bé guarda moltes similituds amb la seva anterior novel·la, no té potser el punt d’atreviment, mala bava i sornegueria de Germans, gairebé bessons.

L’univers literari de Cuartiella està centrat en les qüestions de parentiu i les relacions familiars més properes, especialment els vincles entre germans. Si a Germans, gairebé bessons, el tema central era la incomunicació, aquí ho és la incapacitat d’acceptar responsabilitats, ja siguin familiars, socials o laborals. Un tret a destacar de la narrativa de l’autora és el detallisme mesurat dels objectes i de les escenes: mai no es gratuït i sempre té un valor simbòlic, que ens ajuda a profunditzar en la psicologia dels personatges, un dels atractius de la novel·la. Cal destacar, també, el bon ofici de l’autora: sap mantenir la versemblança en tot moment, bones transicions entre paràgrafs, ritme constant de la prosa, ús acurat de la llengua, bona estructuració de la novel·la. Tal vegada algunes de les paraules que apareixen en els diàlegs són un pèl encarcarades, un xic postisses, però és un detall menor, un fet ben comprensible si tenim en compte la dificultat de fer «realisme» en català.

L’afer Marsellès és una novel·la d’interiors, de mons petits (re)closos en si mateixos, força psicològica i psicologitzant, fins i tot claustrofòbica en alguns moments. L’absència hi juga un paper destacat: hi ha una gran mancança d’amor, d’objectius vitals, de consciència i respecte envers un mateix i envers els altres. Les dues protagonistes, Mei i Sònia, són precisament dues respostes a aquesta falta d’amor primigènia que arrosseguen des que eren petites (són germanes): l’una és passiva, insegura i poruga; l’altra és activa, segura de si mateixa i decidida. Dues personalitats que es complementen, que es necessiten, ben diferents però que en el fons no són sinó les dues cares d’una mateixa moneda: la manca d’amor dels pares les va marcar i les marcarà per sempre més, aquest és el seu destí, tant de l’una com de l’altra. Per això la novel·la, encara que no acabi malament (de fet, acaba prou bé, sobretot si la comparem amb Germans, gairebé bessons), deixa un regust amarg, agredolç tal vegada, com si ja es veiés a venir que la «felicitat» no pot durar gaire, un miratge com tants d’altres.

I és que el fat dels personatges de Cuartiella és sempre el mateix: restar expulsats del seu propi àmbit de sentit, incapaços de trobar un projecte vital, d’estimar sense ofendre ni ferir, incapaços de creure en res. Fins i tot la maternitat sol ser viscuda com quelcom aliè, embrutidor, absurd. Per això: «tot són nusos immensos i inabastables, impossibles de desfer amb elegància i sense cost, embolics que no es poden desenredar sense deixar-ho tot marcat, grapejat, fet malbé» (p. 222). En efecte, encara que la novel·la tingui un final «feliç», tot ja està marcat, grapejat i fet malbé.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació