Maria Edgeworth. L’autora que Jane Austen admirava

La Biblioteca Clàssica del Núvol us presenta Maria Edgeworth (1767-1849), una autora irlandesa desconeguda a casa nostra i que fins ara no havia estat mai traduïda al català.

La Biblioteca Clàssica del Núvol us presenta Maria Edgeworth (1767-1849), una autora irlandesa desconeguda a casa nostra i que fins ara no havia estat mai traduïda al català. Jane Austen l’admirava de tal manera que quan va publicar Emma li va enviar un exemplar. I a Northanger Abbey cita la seva novel·la Belinda en aquests termes tan elogiosos: “Una obra en què s’hi despleguen els poders més alts de la ment i un coneixement ampli de la naturalesa humana amb la delineació més feliç de les seves varietats i les efusions més vives de l’humor i l’enginy, tot embolcallat amb les paraules més precises”.  A banda de l’admiració que va despertar en Jane Austen, aquesta gran autora també es va cartejar amb Walter Scott, que la respectava profundament. Els subscriptors ja us podeu descarregar l’ebook a la Biblioteca del Núvol. Si encara no sou subscriptors us en podeu fer aquí. 

Després de publicar Féder o el marit adinerat de Stendhal i Gretchen de Goethe, us presentem ara amb traducció d’Anna Brichs,  l’Assaig sobre la noble ciència de l’autojustificació de Maria Edgeworth. Escrit l’any 1787, no es va publicar fins al 1795. Som davant d’un assaig que, de tan feminista, acaba sent misogin. De tan femení acaba sent insultant. La paradoxa està servida des de la primera pàgina. La riallada contínua, també.

El primer llibre de Maria Edgeworth, filla d’un seguidor de la pedagogia de Rousseau, amb qui va treballar a quatre mans en obres com Practical Education l’any 1798 i el qual supervisava tot el que escrivia la seva filla fins que ella va dir prou, va ser publicat quan tenia vint-i-vuit anys: un assaig feminista que plantejava en to reivindicatiu la necessitat de reformar l’educació de les dones. Les Letters for Literary Ladies (Cartes per a dames literates) són escrites amb un propòsit moral clar. Com a observadora de la realitat irlandesa i gravitant entre el melodrama i el realisme, Edgeword madura literàriament fins a aconseguir passar aquest realisme pel sedàs de la ironia més sofisticada, el sarcasme més afilat i la boutade més elaborada. És des d’aquesta visió d’alçada, des d’aquesta perspectiva de qui ja és de tornada de tot, que l’autora escriu aquest fantàstic Assaig sobre la noble ciència de l’autojustificació, un títol que recorda aquelles faules medievals hilarants amb què va començar tot.

Edgeworth considera la justificació a mig camí entre l’art i la ciència, en la mesura que exigeix tenir un geni o un talent innat, però també pot estudiar-se i transmetre’s, o senzillament perfeccionar-se, amb un mètode de treball científic prou esquematitzat: “Dotades, com ho estan indiscutiblement les del Sexe Bell, d’un geni natural per a l’art inestimable de l’autojustificació, potser no els resultarà desagradable de veure la creixent perfecció d’aquest art demostrada en un intent de reduir-lo a una ciència”.  El narrador d’aquest llibre no té per què ser femení. De fet, sembla masculí des del moment en què es dirigeix a les seves “alumnes” amb epítets com “les belles filles d’Eva”, “càndida alumna”, “ànimes amables”, etc., i no hi mostra cap mena d’empatia en cap moment. Posseïdor de veritats absolutes i dogmes de conducta infal·libles, el narrador planteja, d’entrada, un primer axioma: “Una dama no pot actuar mai incorrectament” (què és correcte i què no?, es pregunta mentre demana disculpes per la disquisició frívola), del qual se’n deriva que cal fer un esforç –el narrador no aconsella amb amabilitat, sinó que impera com un guru de la saviesa– per complir una submissió implícita a l’autoritat femenina. Edgeworth s’adreça, principalment, a les dones casades.  Aquest col·lectiu ha de saber que el marit és el seu “enemic comú”, i que tota núvia passarà d’àngel a mortal, un canvi de rol que comportarà un tracte molt diferent per part del monstre (el marit). Per això, una dona casada ha de saber dominar la veu i estudiar les febleses de l’enemic. Com ho ha de fer? Assetjant-lo amb “perpètues batalles trivials”, és a dir, parlant-li de collonades intranscendents fins a exasperar-los. L’objectiu és translúcid: esgotar-los la paciència i trencar-los l’esperit. Ni que sigui perquè per no perdre més temps davant les foteses de la seva dona, el marit cedirà fugint cames ajudeu-me. Frases com “No, això ho has de reconèixer” o “Això no ho pots negar, és una opinió universal, ho diu tothom!”, acabaran de rematar l’escac i mat.

Però, paradoxalment, enmig d’aquest arsenal desfermat i pervers d’estratègies contra el mascle amb qui cohabita la seva lectora ideal, el narrador també flirteja amb la contradicció més exasperant i afirma bestieses com que l’entitat superior (el marit) és un lleó que no pot competir amb una entitat inferior com un insecte (la dona). Com si això fos una veritat de fe que no cal contradir ni discutir des que el món és món. Com si la dona, pel sol fet de ser-ho, fos inferior a l’home en tot, però sobretot en capacitats dialèctiques. De seguida recondueix el punt de vista feminista i etziba màximes que deixen garratibat: “La culpable inconscient pot afirmar la seva innocència sense posar en perill la veracitat”. Qui l’entengui, que la compri. I és que Maria Edgeworth no deixa de reflectir l’ésser contemporani, aquell que no és d’una sola peça, aquell que neda en la contradicció permanent entre les idees heretades o gravades amb ferro a la pell i les ànsies humanes de transgredir, d’avançar, de trencar amb allò establert.

L’art de raonar, és a dir, defensar sempre una opinió pròpia encara que aquesta sigui equivocada, és inexhaurible i consta de dos estadis fonamentals segons Edgeworth: la defensa i l’atac. En la defensa, quatre accions ineludibles: 1) Començar per rebutjar les definicions, fent servir temes generals i, sobretot, fent ús de l’ambigüitat; 2) Donar voltes i voltes sobre el mateix tema; 3) Parlar de la crueltat de l’interlocutor i defensar la pròpia sensibilitat per establir un contrast de cal déu; 4) Irritar a base d’ignorar, mostrar-se absent, mirar per la finestra. En el cas de l’atac, cal posseir una eloqüència per vexar el marit i, en aquest cas es necessita: 1) Recriminar-ho tot; 2) Emprar la memòria per mostrar les contradiccions amb el passat manipulant frases que es van dir i que ara es desmenteixen. Amb els amics, és tan senzill com deixar clar que s’ha perdonat però no oblidat i barallar-s’hi sovint per tal de reforçar el vincle. És en aquest estadi, el de l’atac, que cal saber distingir entre “sensibilitat” i “susceptibilitat”, i entre “desig d’elogis” i “horror de la culpa”: “Tinc una sensibilitat massa viva, en soc conscient, és el defecte del meu caràcter, m’aniria més bé si pogués ser més indiferent, ja ho sé”. Qui pot ser tan brutal que culpi una criatura tan afable i sincera?

Per tal d’exercir un domini sobre l’enemic, la dona ha de tenir, sobretot, un geni verbal innat. Ha de controlar l’art de la fisonomia i copsar la mirada traïdora o mentidera del marit (“sigueu els vostres propis espies”) per condemnar-los. Aquesta ciència de l’endevinació estendrà el poder femení sobre el futur. I és que “la sublimitat de la nostra ciència és justificar abans no se’ns acusi”. Però, atenció! Aquest mètode només serveix per a les alumnes que tenen  talents, perquè per a les bledes que no en tenen, no saben argumentar ni persuadir, no tenen opinió ni entusiasme, Edgeword opta per felicitar-les: elles estan especialment qualificades per a la ciència de l’autojustificació. Les “belles beneites” han de deixar que l’home demostri que l’opinió femenina és errònia però, tanmateix, elles han de defensar que és la seva i de ningú més. Aquesta “humilitat provocadora” necessita d’intervencions com: “No em veig capaç de jutjar sobre aquests temes; segur que en deveu saber molt més que jo”. I és que el silenci, segons Edgeword, és l’ornament del sexe femení. En el silenci, si no hi ha saviesa, hi ha seguretat. Als homes els desconcertarà l’excés de l’estupidesa femenina –altra vegada el narrador misogin que treu el cap de tant en tant–  i acabaran per pensar que ells mateixos també son estúpids. Naturalment, aquesta humilitat provocadora ha d’anar acompanyada d’una mirada buida, un somriure insípid i el posat passiu dels tossuts humils.

Conclusió: Maria Edgeworth pretén que amb aquest Assaig sobre la noble ciència de l’autojustificació la dona contemporània aprengui, a base de males arts, la innoble tasca de maltractar l’enemic, el mascle que galleja la seva superioritat. En el fons, l’objectiu darrer és “que els marits lamentin sempre el dia que us van fer prometre obediència”. Divertimento de rerefons contradictori que, malgrat allunyar-se dels preceptes actuals sobre la lluita per a la igualtat de gènere, no deixa de ser un tractat actual sota la mirada d’una autora avançada al seu temps. Una ironia radical sobre l’empoderament de la dona que, fet i fotut, pot donar idees diabòliques a les espadatxines dialèctiques dels nostres dies. Que en són moltes. Per sort.

Els subscriptors ja us podeu descarregar l’ebook a la Biblioteca del Núvol. Si encara no sou subscriptors us en podeu fer aquí. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació