Marges i marinada

Aquesta primavera han coincidit a les llibreries dos llibres molt lligats a un paisatge concret. Lluís Foix ha sorprès els lectors amb La marinada sempre arriba’ unes memòries sobre la seva infantesa i joventut al poble de Rocafort, a la vall del riu Corb. Roger Vilà Padró ha debutat amb una novel·la, Marges, ambientada en un poblet del Priorat, que ja es pot considerar tot un succès d’estime. Hem reunit a Barcelona Lluís Foix i Roger Vilà Padró per parlar dels seus paisatges.

Tant els conreus de l’Urgell com les feixes del Priorat són plens de marges de pedra seca. Obra humana que es confon harmoniosament amb la natura, com l’art més autèntic i dissimulat, formen part del geni del lloc. Quin és el vostre vincle amb aquests espais?

Roger Vilà: El priorat era el meu lloc d’estiueig fins als 14 anys i és una època que et marca molt. El meu lligam sentimental amb el poble de Margalef ve d’allà. I em fascina que aquest paisatge d’adolescència, que podria estar devastat, sigui avui un dels més ben preservats del país. Aquest comentari fa vint anys hauria pogut molestar a la gent del Priorat, perquè s’hauria pogut entendre pejorativament, perquè volia dir que havien quedat enrere. En canvi, avui ja no els fa por parlar d’això, perquè el paisatge és un valor. La Terra Alta, en canvi, és ple de molins de vent, una viva imatge del que s’ha evitat.

Lluís Foix: En el meu cas, cadascú té les arrels que té, i les arrels són molt heterogènies heterofòrmiques! Cada arbre té la seva arrel. I no hi ha cap arrel que sigui igual. Les arrels solen ser bastant recargolades, les seves formes depenen de circumstàncies externes com poden ser el fred, la calor, la pluja, la saó, etc. Només mirant les arrels ja t’adones que és difícil fer una definició el territori. Tu pots viure en un lloc o entorn determinat, però dins aquest lloc hi ha tanta diversitat com la que pugui haver entre la Península Indostànica i Galícia.

P: Les arrels són diverses, però l’obra de l’home pot ser uniformadora. Els marges de pedra seca són l’obra humana que s’integra en el paisatge. Els paisatges vertaders no són els geològics sinó els construïts pels pagesos, diu Josep Pla.

Lluís Foix: L’home, des de temps molt antics, té tendència a guanyar terra a la natura per conrear. El romanticisme es va fixar en la natura, però no tant en l’artesania de la natura. L’home arrabassa la terra per conrear i després l’endreça. D’aquí ve el mot ‘rabassaire’. El marge es construeix per dos motius. Primer per assegurar que s’aprofita l’aigua. Segon, per seguretat, perquè la terra no s’esllavissi avall. Els marges són les catedrals dels pobres.

Però l’arquitectura del pagès no s’acaba aquí…

Lluís Foix: Esclar que no.Hi ha les cisternes, les cabanes, els aljubs, les parets dels pobles. Les pedres són també claus en les partions, que serveixen per marcar els límits d’una propietat. També hi ha les fites. Aquesta familaritat amb la pedra seca té moltes concrecions. Després hi ha el llenguatge de les pedres, perquè les pedres parlen. Segons com fas tocar una pedra amb una altra, dringa d’una manera o una altra.

Roger Vilà: Plenament d’acord. A mi també m’interessa el llenguatge visual dels marges. Els colors de les pedres. A banda de tota aquesta bellesa, al final els marges era el lloc on t’havies de salvar, el que et procurava l’aliment que necessitava l’estómac. En un terreny tan escarpat com el Priorat hi ha balmes de pedra construïdes únicament per guanyar tres pams de terra conreable.

Els holandesos han guanyat terra al mar construint dics. A casa nostra el pagès guanya terra a base de fer marges.

Lluís Foix: Perquè la terra té un preu i el preu de la terra ha pujat sempre. I el pagès de sempre ha tingut la necessitat de desermir.

Desermir? M’imagino el que vols dir, però no havia sentit mai aquesta paraula.

Lluís Foix: Desermir vol dir fer conreable allò que és un erm. La necessitat de tornar a endreçar el país i treure’n profit. I aquesta necessitat d’intervenció de l’home sobre la natura la veus també a l’hora d’esporgar o de podar un arbre. A Priorat per exemple l’olivera és més antiga que la vinya. I l’olivera és un arbre que s’ha d’esporgar i aquesta és l’acció més important, quan l’home es diu: jo vull que aquest arbre sigui així.

Roger Vilà: També hi ha qui es passa. Amb les oliveres s’han fet autèntics desastres. Només cal veure aquestes oliveres que et trobes plantades a les rotondes dels pobles, que semblen bonsais.

Lluís Foix: Si la intervenció és correcta, com pasa al Priorat, el paisatge està humanitzat, sí, però hi passes per davant i sembla tot natura. Perquè s’ha fet d’una manera integrada. Aquesta humanitat de la pedra la veus també en les escales que hi ha en moltes parets de marge, que serveixen per enfilar-te d’una feixa a una altra. Els marges no es construeixen allà on sigui, de qualsevol manera, sinó en funció de l’aigua, a fi de retenir-la.

Abans parlàveu dels colors i les veus de les pedres. Això dels marges és tota una cultura…

Lluís Foix: Hi la la cultura urbana, la de poble i la de terme. La cultura de terme és molt important, perquè ha donat autèntiques obres d’art. Els marges són les catedrals dels pobres. Hi ha moltes hores esmerçades en aquestes obres. Aprofitar el temps, aprofitar les pedres, és el mateix. I sí, és tota una cultura. No totes les pedres són iguals. No és el mateix un marge de lloseta que un marge de carreu, per exemple. Ara hi ha associacions dedicades a preservar les cabanes de volta. Quan un terme deixa caure les cabanes, senyal que es perd molt. Al terme s’hi han passat tantes hores…

I tu Roger, a la teva novel·la, construeixes tot un monument literari a aquesta cultura de la pedra. ‘Marges’ parla de paisatges localitzables i reconeixibles, fets de feixes, terrasses, tormos i barrancs, però al mateix temps és un viatge interior. El Menna, el protagonista de la novel·la, està fent el dol per la mort de la seva companya, ‘purga’ en certa manera, i tria la solitud de Margalef per fer aquest viatge interior.  

Roger Vilà: D’entrada hi ha un punt de connexió clar i clau: aquest paisatge real és alhora l’escenari de certs moments de la infantesa d’en Menna, una infantesa que en forma de records esdevé paisatge interior del Menna adlut. D’altra banda, aquí juga un paper fonamental l’al·legoria que travessa el llibre de punta a punta: els marges del paisatge real tenen la seva correspondència en els marges interiors que tenallen en Menna: els seus dubtes, el dol, la incertesa del moment que viu.

Un dels grans temes del llibre és, crec la inaccessibilitat. Menna es troba en un lloc innaccessible, i dins seu també està intentant trobar alguna cosa que no és accessible del tot.  Però la lliçó que li dóna el paisatge és que no hi ha racó, per més inaccessible que sembli, que no sigui cultivable. La nostra ànima seria, així, inaccessible però no incultivable? 

Roger Vilà: Cert. La inaccessibilitat apareix pertot en el llibre. Hi ha racons de difícil accés, hi ha feixes en llocs inversemblants, fins i tot s’hi parla de llibres que poden ser inaccessibles per a una gran majoria. En el fons, en Menna topa amb aquesta inaccessibilitat constant perquè busca els seus límits i mira de trencar-los, de superar-los en diversos sentits, de fer un pas endavant. Potser aquest pas endavant és una manera de conrear l’ànima i preparar-la per encarar la segona part de la seva vida.

Les pedres acaben donant al protagonista una garantia de permanència, de continuïtat en el temps. Els marges són estàtiques però donen estabilitat a un terreny escarpat i trencadís. La novel·la adopta el present d’indicatiu, un temps verbal que també és estàtic però que transmet millor que cap altre temps verbal la permanència i l’eternitat. La novel·la oscil·la en alguns moments al passat o al perfet, però està escrit primordialment en present. Buscaves algun efecte especial?

Roger Vilà: El present permet transmetre millor la sensació de lentitud i de calma que jo volia que impregnés la novel·la. Al hora, permet que el lector s’imagini que el que s’explica està succeint en el mateix moment que llegeix el llibre, cosa que l’aproxima més al personatge, a la història, al que passa. D’alguna manera, el present em va ajudar a trobar el to de l’obra. Vaig començar escrivint les primeres pàgines en passat, però de seguida em vaig adonar que el resultat no em convencia, i vaig començar de nou amb el present.

A banda del paisatge físic, hi ha el paisatge lingüístic. Com Marta Rojals, que escriu sobre un món que cau just a l’altra banda de la muntanya, en el teu llibre el parlar del Priorat està molt ben reproduït. És un recurs etstilístic o un imperatiu de la versemblança? 

Roger Vilà: És una mica tot plegat. Sí que hi ha una voluntat de versemblança, evidentment, una versemblança que volia estendre no només a la descripció del paisatge, sinó també a la caracterització dels personatges. A més, en Menna és un lingüista i es fixa en la manera com parla la gent amb qui es troba, té interès en aquestes qüestions, i per tant calia reflectir la parla dialectal. Finalment, per a mi no hi havia una altra opció: volia fer sentir els accents propis del Priorat, que no són els mateixos a banda i banda del Montsant.

Paisatge lingüístic, paisatge humà, en definitiva…

LLuís Foix: Si tu has contemplat la natura amb tranquil.litat també has contemplat el paisatge humà. Jo encara tinc la visió operativa. Tu, Roger, potser tens la visió postoperativa… Quan hi ha un tractor que ronca a tres quilòmetres, jo sé quin tractor és perquè fa un soroll específic. Quan hi ha un porc senglar que travessa un camí i s’endinsa en el bosc tu veus les petjades i saps quant temps fa que ha passat… Després hi ha el tema del silenci. Si us hi fixeu, a França gent amb projecció pública tenen terres a pagès, a la campagne. I passejar per la campange és el silenci. S’ha preservat el silenci de les pedres en aquest lloc.  I quan sents correr l’aigua del rierol des del llit et dóna sensació de pau i fertilitat.