Margarida Castells: “Les mil i una nits és una obra infinita”

L’Editorial Karwán ha publicat una antologia de Les mil i una nits i l’artífex n’ha sigut la traductora Margarida Castells Criballés. Es tracta d’un dels llibres més importants de la literatura universal per diversos motius. És un testimoni imprescindible del món àrab, que per a occident representa una porta d’entrada a una cultura sovint desconeguda. No obstant això, els contes que recull el llibre són d’una riquesa extraordinària: en moltes ocasions el protagonista s’enfronta al modus operandi d’una societat que té molt clars els seus valors, de manera que, amb la història que s’explica, es posen qüestionen les regles populars no escrites, així com la moralitat dels protagonistes i els personatges que els envolten. Per si això no fos poc, Les mil i una nits és un llibre anònim, col·lectiu i infinit, ja que no s’han pogut recollir mai en la seva totalitat la quantitat de relats que composen l’obra, però sí l’aura que els envolta. Hem entrevistat a Margarida Castells perquè ens parli de l’univers de Les mil i una nits, però també perquè ens expliqui quina és la tradició d’aquesta obra a Catalunya i com hi arriba definitivament en un format d’altíssim valor.

Existeixen realment els mil i un relats?

No hi ha mil i un relats, sinó moltíssims. Hi ha moltes variants, sobretot abans del primer llibre imprès, i per tant cada manuscrit de Les mil i una nits n’és una variant. El nombre de relats no sabria dir quin és.

Hi ha alguna edició que reuneixi la totalitat de les històries?

Existeix una edició extensa, que és l’estàndard actual, de llibre imprès. Va ser una de les primeres impressions de Les mil i una nits, que es diu edició egípcia, de 1835 i és la que normalment es pren com a base. És el cas de l’antologia de Karwán.

Els has llegit tots?

He llegit mols relats, no només de Les mil i una nits, sinó també d’altres col·leccions similars que hi ha en àrab i que a vegades són variants d’aquests contes també, però a vegades són històries diferents. És una pena que aquestes altres col·leccions siguin desconegudes. La força de Les mil i una nits s’ho emporta tot, però n’hi ha d’altres, de col·leccions de narrativa de ficció àrab clàssica, que són molt interessants.

Què és el que fa distingir els contes per saber si són o no són part de Les mil i una nits?

Això simplement va ser una decisió del segle XVIII. Una persona anònima va ser l’editor d’un manuscrit que després va passar a la impremta i es va convertir en l’estàndard actual. Ho explico una mica a la introducció d’aquesta antologia de Karwán. Un senyor va decidir reunir una sèrie d’històries segons el seu criteri: va agafar un llibre que circulava, que es coneixia com a Les mil i una nits, i va afegir-hi una sèrie bastant extensa de contes antics, i després una altra sèrie de literatura contemporània del segle XVI i XVII. Aquestes últimes narracions són històries llargues, que podem anomenar novel·les. El resultat és una selecció molt completa de narrativa que, segons es diu, va fer un xeic anònim entre les històries que circulaven i que ara ha quedat com a estàndard.

Quin és el paper de la poesia en conjunt a cadascun dels relats que componen l’antologia?

En tot aquest material, tal com és normal en la literatura clàssica, s’hi inclou molta poesia. La literatura clàssica àrab solia intercalar poesies que eren explicatives, il·lustradores del que estava passant. Mai deien l’autor i no feia falta perquè eren relativament populars. Però, en realitat, la majoria de les poesies que apareixen són de grans autors i autores àrabs clàssics. Això també forma part de les històries de Les mil i una nits, que inclou tota mena de gèneres narratius de literatura de ficció. De fet, es considera que Les mil i una nits és un dels orígens de la ciència-ficció, o de la pre-ciència-ficció. També hi ha l’Islam com a pàtina unificadora del conjunt, que ens ensenya com vivia la gent en una societat musulmana del passat.

A molts dels relats, en finalitzar-se, un dels protagonistes exclama que l’experiència que acaben de viure l’escriurà a algun llibre. ¿Això és un punt de contacte amb la realitat o veritablement la història és una ficció i senzillament s’utilitza com a recurs narratiu?

És un recurs narratiu, però hi ha una base real; és la relació que hi ha entre oralitat i escriptura en la història en concret. És a dir que es tracta d’una relació que va en paral·lel. Això no vol dir que en un origen fossin històries orals i després es passessin a escrit, sinó que no se sap quina era d’origen oral i no se sap quina era d’origen escrit. Sigui quin sigui l’origen, van acabar convertint-se en text. Antigament, hi havia els textos, però també hi havia persones que sabien les històries i que les explicaven als que no sabien llegir. Però també hi ha alguna cosa en aquesta idea que quan una història s’explica i val la pena, llavors, per acabar el colofó, mereix ser escrita. El prestigi que dona l’escriptura hi és present aquí.

Les mil i una nits és un dels orígens de la ciència-ficció

Com afecta l’anonimat de l’autoria a tot això?

A Les mil i una nits hi ha obres d’autor o autora, però es manté sempre anònim. És un tipus de literatura que era poc prestigiosa. Les elits literàries no ho acceptaven com a part de la literatura, eren pel populatxo. Això li va fer mal durant molts segles a aquesta literatura àrab, fins que a partir del segle XVIII es va descobrir a Europa. El valor que se li va donar va fer que això revertís en el món àrab en una revaloració dels textos. El món àrab n’és conscient des de llavors de la joia literària que tenen, però van trigar segles a adonar-se’n. Es creien que eren només per ser explicades, per passar l’estona, per divertir-se. Aquest punt de la diversió molestava a segons quines capes socials.

Constantment apareix algun personatge dissident, que trenca la norma del que s’ha de fer.

Aquí ho has dit; és això. La moral és molt ambigua en aquests contes. Estic pensant en el mateix Simbad, per exemple, per dir-ne un de conegut. No és pas un heroi, el Simbad. Ha fet de tot a la seva vida; de fet, és un assassí, però ho és per necessitat. Ell ho explica en primera persona i ho justifica, i a partir d’això es va definint en primera persona. Els personatges de Les mil i una nits, en el fons, són molt humans perquè no hi ha herois. No són personatges clars. Les actuacions que fan, tot i que es van justificant com poden, són d’una moralitat qüestionable.

Quan llegeixes per primera vegada Les mil i una nits? Quin impacte et va generar?

Et parlaré de diverses etapes de la meva vida. Primer una etapa infantil, que l’hem passada moltes, de llegir contes adaptats per nens; alguns dels més famosos venen de Les mil i una nits, però no hi ha massa consciència de l’assumpte. Després, un altre pas important va ser quan vaig decidir escollir com a carrera universitària filologia semítica. Entre les dues grans branques, que eren la branca de l’hebreu i la de l’àrab, vaig acabar triant l’àrab. Recordo que a primer de carrera el primer relat que vaig ser capaç de llegir en àrab era un relat diguem-ne medieval, de Les mil i una nits.

Sabries dir quin és?

Aquell en concret, en algunes variants apareix i en d’altres no. Era la història que en deien “Les babutxes de la mala sort” i encara recordo el principi. Així va ser el meu primer contacte més avançat, entrant d’una altra manera més profunda en aquesta obra, però encara sense consciència. I ja una última etapa, un cop acabada la carrera, és el moment en què vaig anar a viure a Síria. Feia dos anys que hi vivia quan vaig venir a passar a Barcelona uns dies i em vaig trobar amb una companya de carrera, la Dolors Cinca. Ella vivia a Jordània, però vam coincidir aquí i vam anar a fer un cafè.

Aquí va començar tot.

Exacte. Tant a ella com a mi, tenint ja molt més nivell que a la carrera, ens rondava pel cap la idea de traduir alguna cosa de literatura. Parlant d’això, em va dir: “ostres, una versió estàndard de Les mil i una nits no hi és en català. ¿Per què no ho fem nosaltres?” i li vaig respondre: “vinga fem-ho”. Així va ser com l’any 1990 vaig començar a conèixer el que són realment Les mil i una nits, perquè no en tenia massa idea. És a dir, ¿què és ben bé Les mil i una nits? ¿Què hem de traduir? Això ens va portar a investigar, a conèixer, a escollir quin text agafàvem, quina variant d’aquell text, quina edició i per què. Vam anar-nos informant sobre què era aquesta obra. ¿Quin impacte ha tingut l’obra a occident? ¿Quines versions se’n coneixen? Ja per últim, va ser quan vaig viure a París, fa poquet, durant uns quatre anys. Dos d’ells, del 2013 al 2015, vaig tenir la sort de poder estar allà amb una beca postdoctoral i vaig estar investigant tot el material que tenen de Les mil i una nits a la Bibliotheque Nationale, que és fascinant. Però no només vaig investigar sobre Les mil i una nits, sinó sobre aquestes altres col·leccions que abans deia; eren les que m’interessaven més. Llegia històries d’aquestes altres col·leccions i pensava fer-ne alguna cosa d’aquí, però no tenia temps.

Fins que apareix Karwán al teu camí.

Exacte. La primera oportunitat que em va sortir de tornar a aquest món va ser aquest llibre que s’ha publicat gràcies a Karwán. Em van dir que, si acceptava, demanarien els drets de l’obra a Proa. Però de seguida a mi se’m va acudir fer una nova traducció. Els vaig dir que feia molts anys d’aquella edició en col·laboració amb Dolors Cinca, perquè jo havia evolucionat i havia après, la meva experiència era una altra. Constantment, em proposen parlar sobre Les mil i una nits en clubs de lectura, conferències o actes, i cada cop que agafava aquella edició per recitar fragments en públic, em semblava pitjor.

Això passa a tots els traductors.

És el normal, clar. Però quan em van donar l’oportunitat de tornar-m’hi a posar em vaig dir: sé que és una feinada, però en vull fer una nova versió. No em vaig mirar gens l’anterior a l’hora de fer-ne la nova, perquè n’estava farta. Volia començar de zero. Agafar un model de text en concret i fer-ne una altra traducció. Per sort, l’editorial em va deixar fer amb tota llibertat respecte a la meva selecció i el meu criteri. Per tant, vaig seleccionar els contes i novel·les que hi volia. En la meva trajectòria de traducció literària és com tancar un cercle, aquesta edició. Permet tenir un llibre de format butxaca, que dona al lector una idea bastant sòlida del que és aquesta col·lecció de relats.

Quins criteris has seguit per escollir els relats que componen el volum?

He seguit un criteri d’algú altre, que és la persona anònima que va produir aquesta versió concreta que he triat per traduir els relats de Les mil i una nits. Va ser un personatge del segle XVIII, egipci, qui va triar un nucli d’històries que ja es deia Les mil i una nits i va afegir-hi altres relats. Jo ho he dividit de la mateixa manera, però no he posat els relats en el mateix ordre. És a dir, a partir de la tria feta, jo trio també. Procuro que hi hagi una selecció de contes breus de diferents gèneres i índoles, que siguin des de contes morals a contes de tota classe. Després, aquest personatge també va afegir-hi algunes novel·les que eren obra de la seva època, estem parlant de novel·les del XVI, XVII o XVIII.

Hi ha alguna novetat en la teva edició?

Sí, es tracta de la versió que he seleccionat de “Alí Babà, els quaranta lladres i l’esclava Marjana”. No ho he fet amb el criteri que havíem tingut abans amb la Dolors Cinca, que era a partir d’un text àrab. Ho he fet a partir d’un text francès, perquè ara ja sí que es pot afirmar que el text original més antic de l’Alí Babà és en francès. Els que existeixen en àrab són traduccions de la versió en francès. En català no teníem encara una traducció de Les mil i una nits d’Antoine Galland, el traductor francès del segle XVIII que li va donar la fama universal a l’obra.

Pasolini va entendre perfectament Les mil i una nits

Llegint la teva edició, m’he adonat que cadascuna de les sis parts sembla un llibre per si sol.

Sí. Excepte l’última part, les cinc primeres estan en l’edició aquesta que es va fer d’un manuscrit molt extens. En aquell cas, es va agafar el nucli d’un llibre que ja es deia Les mil i una nits i s’hi van afegir altres relats que llavors es van passar a formar part també de Les mil i una nits. Per exemple el Simbad. El Simbad sempre havia circulat com una novel·la autònoma d’aventures, fins que va ser inclosa aquí, i ara el Simbad per tothom és el Simbad de Les mil i una nits. Això és el que va fer aquest personatge anònim del XVIII, una agrupació molt conscient i una ampliació molt ben feta. Per això vaig treballar basant-me en la seva divisió.

Què n’opines de la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini sobre Les mil i una nits?

És una pel·lícula molt interessant; és del que m’ha agradat més de tot el que s’ha fet basat en Les mil i una nits. No només pel lloc on la va rodar, sinó perquè no posa la història marc corresponent que popularment tots tenim al cap. A Les mil i una nits hi ha una història marc, relativament coneguda, que és la història de Xahrazad, que decideix explicar històries a un rei per entretenir-lo i que no la mati. Per això desenvolupa una estratègia que consisteix a no acabar les històries quan les explica i li diu al rei que les acabarà l’endemà si la deixa viure. Ara bé, Pasolini va agafar una novel·la per fer de marc, una que precisament jo he inclòs al llibre també; que és la història titulada “Alí Xar i la seva esclava Maragdina”, que és molt divertida. Inclou també moltes escenes d’una altra història que m’agrada molt: “El camàlic, les noies i els rodamons”.

Què et sembla la seva mirada?

Crec que Pasolini va entendre perfectament Les mil i una nits i més pels actors que va fer servir, que no eren els guapos del moment. Va agafar actors fixant-se en com havia de ser aquesta gent de Les mil i una nits; a més, la història passa d’una manera molt realista. Era així, Pasolini, molt realista, molt creïble, i no li va fer fàstics a res del que surt a Les mil i una nits. Pasolini, vaja: sexe, gaudir de la vida, però també tenir en compte el dolor.

Hi ha alguna altra pel·lícula basada en Les mil i una nits que et cridi l’atenció?

Les versions de Hollywood són com són, però tot i això, també gaudeixo molt amb El ladrón de Bagdad de Steve Reeves; i ho dic en castellà, que és com l’havia vist a la meva infantesa. També és un clàssic, encara que hi hagi tota aquesta visió occidental del que és orient… És una obra que cinematogràficament està molt ben feta i és molt entretinguda. En realitat, al cinema hi ha moltes coses. Per exemple, hi ha un Aladí de Tim Burton. Aquestes són dues de les pel·lícules que més m’han quedat al cap. 

Popularment, es coneix l’Aladí i l’alfombra màgica per la pel·lícula de Disney, però altres ficcions animades han emprat el recurs de la inspiració en Les mil i una nits, com per exemple Els Simpson o Les tres bessones. ¿Per què creus que aquest fenomen succeeix?

Això és degut a Antoine Galland sens dubte, el primer traductor que et deia. Un dels valors que va tenir la traducció francesa va ser el fet que va universalitzar Les mil i una nits i la va convertir en un clàssic. Tot això passa a partir d’aquí. Mentre que l’obra es va quedar al món àrab, no havia travessat les seves fronteres. Sí que era coneguda a les seves regions, però més enllà no. Si al traductor no se li hagués acudit fer-ne aquesta versió francesa, no coneixeríem Les mil i una nits. Es tracta d’una obra que ha penetrat a tot arreu, a tots els àmbits de la cultura, i s’hi ha quedat. A part d’Els Simpson o Les tres bessones, més aviat de caràcter popular, també hi ha versions de Les mil i una nits il·lustrades en diversos espectres artístics; entre d’altres, hi va contribuir Salvador Dalí, per exemple, que en té una sèrie d’il·lustracions. Per això dic que les referències són contínues, siguin o no basades realment en el llibres. Per exemple La forma del agua, l’Oscar a la millor pel·lícula del 2017 de Guillermo del Toro. En aquell cas, me’n recordo que em vaig esperar al final a llegir els títols de crèdit per veure si hi havia una referència una història de Les mil i una nits  que es diu “Julanar la marina”. Mentre anava veient la pel·lícula m’hi anava fent pensar, i sí, Guillermo del Toro la coneixia. En aquesta història hi apareix la gent de l’aigua, gent que viu a dins del mar tranquil·lament i que pot anar a la terra i després tornar al mar.

Gairebé a tall d’ampliació, no?

Exacte! Té sentit que s’inventin més coses, que hi afegeixin més coses: Les mil i una nits sempre ha sigut una obra oberta. La idea de llibre imprès va fer que per fi es tanqués una mica com a obra literària, però mentre que només hi havia el llibre manuscrit i funcionava a través de l’oralitat, aquesta era una obra obertíssima sense autoritat ni autoria. És a dir, ningú deia què no es podia fer; quan se sap que en altres camps literaris això no passava.

Què té de rellevant per tu que un contista i poeta a l’alçada de Jorge Luis Borges consideri Les mil i una nits com una de les lectures més importants de la seva vida?

Per mi és molt important, perquè soc molt fan de Borges des de que anava a l’institut. Ell va entendre molt bé l’essència del conte infinit, de la importància de les versions. Borges era un gran defensor de les traduccions. Sempre hi ha la mania de pensar que l’obra original està a més alçada que la traducció. I ell deia que no, que no té per què. És una altra versió d’aquella obra, i per què no, potser igual o millor.

Què en saps de les seves lectures de Les mil i una nits?

Borges sempre va deixar molt clar que la seva lectura de nen era en una de les versions de referència; va anar a parar a la traducció anglesa de Richard Francis Burton. Bàsicament perquè ell de nen tenia la biblioteca del seu pare, que era fabulosa i, clar, no va anar a parar a una versió de contes infantils d’aquests ximples. Va anar a parar a la gran traducció de Burton i li va quedar clavada a la ment per sempre més. Més tard ell mateix va fer versions de contes de Les mil i una nits. Les va llegir moltes vegades i molt bé. Accedia a les traduccions, esclar, perquè d’àrab no en va saber, però les tres grans tradicions que va fer servir de Les mil i una nits en alemany, francès i anglès eren les principals de cada llengua.

Les mil i una nits no són contes infantils, és una obra infinita

Creus que ell ha ajudat a fer una altra mirada a l’obra?

Amb el temps sí, esclar, perquè com que Borges era Borges i la seva importància és innegable, que donés aquest valor a Les mil i una nits ajuda molt a trencar la idea estereotipada de contes infantils que se’n pot tenir. De fet, la tenim aquí sobretot, no tant a França. Allà en són més conscients, però aquí molts encara pensen que són contes infantils. I Les mil i una nits no són contes infantils, és una obra infinita. Com més vaig coneixent Les mil i una nits, ments me l’acabo. Ara ja entenc que és una obra infinita en molts sentits. Primer perquè els contes no s’han recollit mai tots; i tampoc cal que es faci, seria una bajanada voler recollir tots els possibles relats que puguin formar part de Les mil i una nits. I en segon lloc perquè hi ha una idea d’infinitud a qualsevol història, amb el temps sempre hi he anat veient més coses a cadascuna. Això és un dels motius pels quals més he gaudit de fer aquesta nova traducció. Hi he vist coses que mai no havia vist.

Les noves veus de la narrativa a Catalunya, majoritàriament, tenen una cosa en comú: han llegit Pere Calders i Mercè Rodoreda. ¿Què creus que podria suposar per als escriptors novells que Les mil i una nits fos una de les lectures de referència?

M’encantaria! Perquè suposaria un enriquiment de la seva perspectiva molt important. Tornem a Borges. ¿Què va significar per ell? Va ser fonamental el descobriment d’aquesta obra, sobretot per la gran diversitat de narradors que hi ha. Crec que això per a qui es dedica a la narrativa és fonamental. Si llegeixen Les mil i una nits eixamplaran la perspectiva de les coses, el món narratiu, i hi trobaran molta inspiració. En aquesta versió de Karwán hi ha una selecció que permet llegir-lo com un llibre singular. Ja no és aquell de Proa que tenia tres volums de mil pàgines cadascun i que dificultava una mica acostar-se a l’obra. Amb aquest, tu l’agafes, el comences i l’acabes com qui llegeix una novel·la normal de les que ja hi estem ben acostumats. Ja tens prou matèria per tenir una visió del que és aquesta obra i del que t’aporta, que jo crec que és moltíssim. Si el llegeixen passaran estones felices i això crec que és d’agrair tal com tenim el món avui.

¿Com ha sigut treballar amb l’Editorial Karwán?

Ha sigut excel·lent. El llibre com a objecte m’agrada molt, per exemple. Ells tenien uns límits, però van estirar tant com van poder perquè jo pogués acabar la meva feina. D’altres potser haurien tirat pel dret amb el contracte i de tant que vaig trigar, potser no m’haurien deixat acabar la tasca. Coneixent-los, ja em semblava que no podia ser de cap altra manera; han produït una edició amb moltíssima cura, bonica i molt ben feta. Són apassionats d’això, els agrada. Van tirant, i encara que van treballant amb menys pressupost que altres editorials del sector, de moment continuen i fent una labor d’altíssim nivell.